Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de febrer de 2023 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa poc una periodista va considerar oportú fer-me un comentari que avui comparteixo en aquest espai. Ho faig amb orgull perquè, tot i que sospito que no era la seva intenció, és una de les floretes més preuades que m’han tirat de fa anys. Arran d’un tema no gaire rellevant, aquesta professional va fer un comentari en veu alta sobre el qual vaig preferir no pronunciar-me com moltes altres vegades. El meu silenci, però, va tenir conseqüències. Així que em va pronosticar que seria una periodista molt neutra, perquè poques vegades deia el que pensava.
Amb el privilegi de poder emetre la meva opinió omplint els 400 caràcters d’aquesta columna des de ja fa un cert temps, el comentari em va resultar, per damunt de tot, un gran afalac. La titulació que acredita que un estudiant ha assolit les competències necessàries que requereix un bon periodista inclou implícitament valors com el rigor, la neutralitat o l’objectivitat. Doncs bé, em permeto escriure aquí que, de grat o per força, els autèntics valors del periodisme tradicional són malauradament tan escassos que qui pugui arribar ni que sigui a fregar algun d’ells ha d’estar més que content. En una societat tan binària com la nostra, en la qual si no estàs a favor se’t pressuposa a la contra, en el món del «o m’encantes, o t’odio», el del «sí o no» amb escasses opcions de matisos o de mirades diferents, estem tan intoxicats per l’entorn, les ideologies i els estereotips que la neutralitat és gairebé un luxe del qual només poden fer gala uns pocs privilegiats.
Quan es tracta d’explicar històries als mitjans de comunicació seriosos, l’exercici d’emetre opinions i comentaris personals té cabuda sempre que així s’expliciti i, sobretot, si s’aporten arguments sòlids basats en fets o evidències. Per tant, aquest humil espai em sembla un bon lloc per recordar a qui calgui que deu haver-hi pocs temes sobre els quals no tinc opinió. Però una cosa és el que jo pugui dir en la intimitat del menjador de casa i una altra molt diferent el que pugui afirmar en un context periodístic davant de més persones o, per exemple, a les pàgines d’un mitjà de comunicació. Per tant, si res no canvia, seguiré manifestant-me sempre que consideri que allò que haig de dir és convenient, s’escau o ve al cas. En cas contrari, seguiré guardant un silenci més que convenient i honorable.
