TEMA DEL MES

Manresa capital de la sardana 2024

Amb la perspectiva de l’any 2024, Manresa es proposa repetir sis dècades després la capitalitat de la sardana. I així com és evident que en aquest temps la ciutat ha canviat, cal dir que la sardana també. El seu indiscutible interès musical o plàstic ara conviu en un entorn diferent i, fins i tot, han aparegut d’altres formes de ballar-la. Perquè molt subtilment el moviment sardanista ha evolucionat i avui és en una nova dimensió que conserva la vigència i l’atractiu. Una sardana menys multitudinària, és cert, però viva, capaç de concebre les propostes més desencotillades. Una sardana que a Manresa compta amb col·lectius prou bregosos, disposats a ballar-la... i fer-la ballar.

per Ramon Fontdevila i Subirana, 2 de febrer de 2023 a les 17:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de febrer de 2023 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Assaig dominical de la colla sardanista Dintre el Bosc. Foto: Francesc Rubí


Manresa ha estat, al llarg dels anys, una ciutat capdavantera en el món de la sardana. «Quan es ballava poc més enllà de l’Empordà i, una mica, a Barcelona, Manresa ja va fer venir una família sencera de la Garrotxa per a formar una cobla!» diu Joan Puig, recordant els Juanola, de Tortellà. Ell mateix defensa que encara avui la sardana segueix ben viva a Manresa, «i almenys amb tres entitats disposades a treballar per ella. Precisament després de diversos anys amb col·laboracions intermitents, l’any 2018 ens vam unir Dansaires Manresans, Dintre el Bosc i Foment de la Sardana per organitzar un Homenatge a Francesc Juanola i, alhora, prendre el relleu en l’organització de les ballades de sardanes a la ciutat». Havia nascut «punt manresa» que ells escriuen .manresa. Literalment: un punt de trobada de tres entitats que disposen d’un planter jove i il·lusionat, tots amb ganes de mantenir les tradicions i alhora actualitzar-les al present i projectar-les al futur.

 
Núria Soler, des del Foment de la Sardana, coincideix a valorar «el moment dolç de les tres entitats», allunyat de vells antagonismes, i amb voluntat d’entomar projectes compartits. I Joan Puig es pregunta retòric: «D’aquelles escissions del segle passat, què en queda? No tenim motius per discutir-nos! Cal que cadascú faci la seva feina el més bé possible i, si es pot, que col·laborem en projectes compartits. De fet, a la Dintre el Bosc hi ha gent que balla en l’un o l’altre esbart, i mai no he vist ningú que en fes problema!».
 

El col·lectiu .manresa

 
Joan Puig Guitart té quaranta anys i és membre de la colla sardanista Dintre el Bosc des que en tenia tretze. «Tretze o a punt de fer els catorze. Jo no venia d’allò de Rosó-rosó. Però vaig ser a l’estrena de la Sardanova, perquè anava a l’escola Bages amb el Dan Arisa, el fill del Santi, i érem molt amics. El cas és que ell m’hi va mig arrossegar i jo m’hi vaig deixar enganxar de seguida!» Amb el temps el Joan coneixerà la seva dona a la colla, i fins i tot n’ha estat durant uns anys el president, però ara mateix prioritza la tasca de dinamitzar el col·lectiu de .manresa. «Ens acostumem a reunir un cop al mes, en sessions de treball. No hi ha càrrecs perquè cada entitat ja té els seus, la seva estructura i estatuts. Tots provenim d’entitats que ja organitzem d’altres coses i, plegades, funcionem com un grup. De fet el nostre encàrrec primer va ser programar ballades a la ciutat».



Núria Soler, Joan Puig i Montserrat Sala són alguns dels membres del col·lectiu .manresa que des de 2018 promociona activitats conjuntes de les entitats locals a l'entorn de la sardana. Foto: Ramon Fontdevila

 
Per encàrrec del propi Ajuntament, quan va caldre rellevar la programació que feia Nova Crida, .manresa va proposar l’any 2018 un programa de sis ballades anuals. «Aleshores vam dir al regidor Joan Calmet de fer menys ballades, sí, però mirant que fossin més treballades: cadascuna hauria de tenir un motiu extra, bé fos arribar a un col·lectiu o bé apropar jovent a la sardana. I l’Ajuntament ens ho van acceptar! De manera que n’hem fet amb patinatge de rodes, amb caramelles, amb corals infantils... fins i tot amb pilotes i la gent del Basket Beat!».
 
Núria Soler coincideix en la necessitat d’anar més enllà de la ballada típica i reclama «menys ballades i més bones. Avui cal renovar al·licients. I cal establir variacions si volem afegir nous públics». Ella mateixa recorda fins i tot l’heterodòxia de combinar sardanes amb flamenc, de la mà de Montse Circuns «...que va ser preciós! Com ho van ser els participants del Basket Beat: tots els colors de la ciutat en una sola rotllana».
 

Ballar sense essencialismes

 
Des de Manresa al llarg del segle passat es va fomentar el sardanisme a tota la comarca, fins al punt que del segle XX queden inventariades fins a 50 colles a Manresa i 90 més a la comarca del Bages. En el rerefons hi havia, sens dubte, una voluntat de resistència cultural. Joan Puig matisa: «Avui quan ballem sardanes no estem defensant essències. Ballem i ens ho passem bé, molt bé! I és clar que és habitual acabar amb una sardana els actes de la Diada o, abans, després de la Marxa de torxes. Que ja et dic jo que està molt bé, eh? Però jo sobretot recordo la sardana de després de Patum, ballar sense més voluntat que el goig de la festa!».

De la programació de ballades d'enguany, sardanes a la plaça Valldaura el dissabte 24 de setembre, festa de la Mercè. Foto: Jordi Prenyanosa


Les paraules de Joan Puig recorden les de l’etnomusicòleg Jaume Ayats quan diu al seu llibre Córrer la sardana que si volem preservar i impulsar-la, «hem de començar a descarregar-la dels mites que l'aixafen, i deixar que sigui, de nou, senzillament, una dansa». El cert és que –passada l’excepcionalitat de la covid– a Catalunya es ballen sardanes i les ballades conserven presència: més de 3.500 ballades cada any, segons la Confederació Sardanista. I això vol dir també 88 cobles en actiu. «Algú aleshores ja ha dit que el sardanisme es fa gran, que està estancada als seixanta anys de mitjana» –diu Núria Soler–, «però si la mitjana no creix és perquè sempre s’hi incorpora nova gent. L’època de les grans concentracions certament ha passat, i val a dir que amb les normatives contemporànies sortirien caríssimes, però cada convocatòria reuneix el seu públic. I és ben viva».

I si és cert que a vegades a Manresa no passen de cinquanta o seixanta balladors, el públic sempre els duplica, pel cap baix. «A cada lloc és diferent –rebla Joan Puig– però el que veiem és que hi ha molta gent que mira, però que dubta de posar-se a ballar. També ho estem treballant, a vegades oferint tallers ràpids, de només deu minuts, adreçats a les entitats convidades però també a tots els assistents que ho vulguin. Amb tres nois i noies que ho animin, aconseguim gent que s’incorpori a la dansa, sense por, i això que potser fins aquell dia no havien passat mai de mirar! Perquè el cas és que es ballen sardanes, se’n ballen moltes i no només amb gent gran els diumenges al migdia: també hi tenim gent jove».
 
La Sardana a Manresa
Glòria Ballús Casóliva, doctora en Musicologia
 

Glòria Ballús parla en un dels àmbits de debat de «Manresa, capital de la Sardana 2024», el passat mes de maig. Foto: Ramon Fontdevila


La sardana, com a dansa circular agafant-se de les mans, té un origen molt primitiu, i una gran quantitat de publicacions aporten informacions sobre el seu origen, la manera de ballar-la, els diferents compositors i, també, entesa com a fet musical, literari i social.
 
A Catalunya les primeres referències les trobem en el Llibre Vermell de Montserrat ―a finals s. XIV―, que anota com «a ball redon» tres dels seus fragments. També Aureli Capmany explica que el nom de sardana es va començar a utilitzar a finals s. XVI i va aconseguir ser una de les danses senyorials de moda en el s. XVII.
 
La sardana actual neix a l’Empordà, a mitjan s. XIX, i arriba a Barcelona gràcies a un grup d’empordanesos que la ballaven, davant del Cafè de les Set Portes, i per la que formava part de l’òpera Garin, de Tomàs Breton, estrenada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1850), que molt ràpidament va ser interpretada per bandes i orquestrines, que van contribuir a la seva divulgació.
 
A Manresa, les primeres sardanes s’interpretaren el dia 29 d’agost de 1904, a la plaça Major, per la Festa Major. La Banda municipal La Alianza, dirigida per Francesc Vallès Estany, entre el seu repertori, va interpretar dues sardanes: La fira d’Olot La pubilla (ambdues d’Antoni Agramont), que foren «frenèticament aplaudides per la nombrosa concurrència», com esmenta la ressenya del diari El Pla de Bages. El mateix dia, al vespre, a la Plana de l’Om, la cobla La Principal, de Santa Coloma de Farners, tocà les sardanes Toc d’oració Per tu ploro, de Pep Venturai La pubilla empordanesa, de Josep Serra. L’endemà, la mateixa cobla tornà a interpretar sardanes i actuà en el teatre Conservatori, dins el concert de l’Orfeó Manresà, a causa del gran interès que havia despertat.
 
La seva consolidació la va promoure el Foment de la Sardana, fundat el 1907, fruit de l’ambient sardanista que ja respirava la ciutat, i des de llavors, la tradició sardanista s’ha mantingut sempre, amb esdeveniments molt importants i únics, malgrat els moments difícils del s. XX.
 
Tenim una gran recorregut, com ho mostren les revistes La Sardana (1916-1919) i Àmbit (1932-1937), el programa radiofònic Aires de Catalunya, de Francesc Soler Mas (des de 1955), entre altres publicacions; i especialment concursos i campionats comarcals, regionals i nacionals, aplecs, cobles i compositors, de sardanes curtes i llargues, per ballar, per cantar, per tocar al piano o per a cobla, la sardanova... i fins i tot, el 1963, vam ser Ciutat Pubilla de la Sardana, proclamació de l’Obra del Ballet Popular, dins la commemoració del Dia Universal de la Sardana, amb l’objectiu d’enaltir els valors sardanistes.
 
Com han dit, en altre temps, compositors –des d’en Juanola, a folkloristes manresans com Blai Padró i Joan Rigall−, la sardana té grans valors qualitatius: és una dansa democràtica, on es pot entrar i sortir quan es vulgui, que ha permès sempre a la dona entrar-hi sense prèvia invitació. També hi podem trobar «una mà enrusticada pel treball que estrenyi l’enguantada i refinada mà d’una damisel·la». En fi, és una dansa alegre, de germanor, tothom s’hi pot encabir, i després del compàs final de la cobla, les mans, encara juntes, s’avançaran cap al centre del cercle per fer-se una mutual salutació.
 
Manresa Capital de la Sardana 2024, a iniciativa de la Confederació Sardanista de Catalunya, és un esdeveniment que acollirà durant tot l’any diferents accions on el món de la sardana i la dansa catalana conviurà amb la festa, la cultura, l’ensenyament, el comerç... vessants molt variats per apropar i enaltir la sardana arreu de la ciutat.

De Ciutat Pubilla a Capital

 
El títol de Capital de la Sardana s'atorga anualment a un municipi diferent que, de març a març, ha de fer un seguit d'activitats culturals i lúdiques destinades a reivindicar, difondre i promoure la sardana. El projecte és coordinat per la Confederació Sardanista de Catalunya i va iniciar-se el 2013 com a resultat del treball conjunt entre l’aleshores Federació Sardanista de Catalunya, la Unió de Colles Sardanistes i l'Obra del Ballet Popular.
 
Ara bé, cal tenir present que la Capital de la Sardana és hereva i continuadora de l'antiga celebració de Ciutat Pubilla, instaurada el 1960 per l’Obra del Ballet Popular. Es tractava d’una festa de to netament patriòtic com a resposta a les circumstàncies polítiques que pesaven sobre Catalunya i, molt especialment, a la persecució cultural que la catalanitat vivia. La Ciutat Pubilla –títol que Manresa va obtenir el 1963– va celebrar-se fins a l'any 2011, tot i que amb la recuperació de les institucions democràtiques i el restabliment de la Generalitat de Catalunya cada vegada havia anat accentuant el seu to més festiu.
 
La Capital de la Sardana, doncs, és un esdeveniment cultural durant un any sencer, que busca aplegar la festa, la tradició i fins i tot el vessant crític i cultural per al món de la sardana i la dansa catalana. Un punt de trobada que es vol no només per al sardanisme, sinó obert a tothom, mitjançant múltiples activitats que giren al voltant de la sardana, en tots els seus vessants. Això hauria de convertir la capitalitat en un pol d'atracció cultural, turístic i econòmic durant tot un any i, per tant, dinamitzar i projectar el municipi que l’acull. Ras i curt, un esdeveniment cultural i festiu que vol anar més enllà del fet purament sardanista.

Des de 1963 i fins a la capitalitat de 2024
 
1963. Manresa va ser la quarta ciutat proclamada com a Ciutat Pubilla de la Sardana després de Girona, Lleida i Ceret. L’esdeveniment fou el resultat de l’esforç de diversos col·lectius locals, encapçalats per l’Agrupació Manresana de Folklore i el Casal Cultural Dansaires Manresans, però també l’Orfeó o el Centre Excursionista de la Comarca de Bages. S’encetava un nou període en l’àmbit de l’associacionisme cultural, que aprenia a treballar aprofitant les escletxes de la dictadura franquista. El resultat, l’abril de 1963, fou molt més que un acte de regust folklòric com haguessin desitjat les autoritats del règim: en quedà un monument a la plaça Cots, s’imprimí un programa amb les quatre barres, alguns discursos públics van esquitxar-se de català i, fins i tot, al sermó més matiner d’aquell diumenge mossèn Josep Junyent, a la Seu, va esmentar l’existència d’uns Països Catalans! Encara que avui sembli una criaturada, popularment sempre s’ha dit que la tolerància amb aquells esdeveniments li va costar l’alcaldia, mesos més tard, a Josep Moll Vall.
 
1970. De Manresa en surt el nou sistema de ballar les sardanes de 7 tirades o d’estil manresà, que escurça la durada de la peça i permet més varietat en una ballada. Un sistema que ja ha arrelat a bona part de Catalunya.
 
1977. El Grup Sardanista Nova Crida enceta una programació estable de ballades quinzenals a Manresa que durarà més de 40 anys. I des de 1980 el Foment de la Sardana organitza el cicle de ballades al Cor de Catalunya, cada mes d’agost al passeig de Pere III, ininterrompudament.
 
1993. Es presenta a Manresa la Sardanova. Santi Arisa, Lakatans, la cobla Montgrins i la colla Dintre el Bosc innovaven així en l’àmbit de la dansa tradicional.
 
2013. Els dies 27 i 28 d’abril es celebra el cinquantenari de Manresa ciutat pubilla de la sardana, amb ballades populars a càrrec de la Cobla Ciutat de Manresa  o La Principal de la Bisbal. Hi haurà una conferència a càrrec de la musicòloga Glòria Ballús i Juli Sanclimens, de l'organització de la ciutat pubilla el 1963. Davant del monument a la sardana es fa l’acte commemoratiu, amb parlaments i ofrena floral. Un concert al Kursaal de La Principal de la Bisbal, conjuntament amb l’Orfeó Manresà, serà l'encarregat de clausurar els actes.  Singularment, tres de les entitats que han participat en l’organització del cinquantenari coincidiran després en la voluntat de repetir aquella efemèride. Es tracta del Foment de la Sardana-ACB, el Casal Cultural Dansaires Manresans i la colla sardanista Dintre el Bosc.
 
2018. Les tres entitats es constitueixen com a col·lectiu .manresa per tal d’organitzar un Homenatge a Francesc Juanola i, alhora, prendre el relleu a l’organització de les ballades de sardanes de la ciutat. Ben aviat .manresa es proposarà també treballar la candidatura de Manresa com a capitalitat de la sardana, però la pandèmia o d’altres celebracions com Manresa 2022 posposaran la fita fins al 2024.
 
2021. El mes de novembre, el ple de la corporació municipal aprovarà per unanimitat la proposta de fer de Manresa la capital de la sardana l’any 2024. I un mes més tard, el desembre, la Confederació Sardanista fa públic el nomenament. Des del primer moment els seus promotors manifesten el desig d’implicar en aquest projecte el món associatiu, especialment les entitats culturals i juvenils per fer una capitalitat més oberta i amb més ressò, més enllà dels cercles sardanistes.

Un projecte amb complicitats

 
D’ençà que el col·lectiu .manresa es va proposar de treballar la candidatura de Manresa com a capital de la sardana, els seus promotors van voler implicar-hi el teixit associatiu de la ciutat, especialment entitats culturals i juvenils, per fer una capitalitat més oberta a tothom, amb un ressò més ampli, no pas reservada al món sardanista. Un projecte de ciutat que tothom es pogués sentir seu i que, manifesten, té tres objectius:
 
-Més projecció exterior de la ciutat, per la pròpia capitalitat i els actes d’àmbit nacional que comporta.
-Un impuls a l’activitat cultural a la ciutat, tant en quantitat com en diversitat.
-Més complicitat entre el teixit associatiu de la ciutat.
 
Per això, el nucli promotor va començar per fer a primera sessió, el passat mes de maig, oberta a les entitats, per tal d’elaborar mitjançant dinàmiques de grup una bona pluja d’idees. Segons Joan Puig, la matinal de diumenge va aplegar una cinquantena de persones, «Sardanistes de pedra picada de costat a gent d’El Galliner o del CAE, del moviment veïnal... o músics com Santi Arisa; també la regidora de Cultura o el nou candidat socialista a l’alcaldia. La diversitat des del primer minut». Fetes les presentacions, els assistents es van organitzar en quatre àmbits: la sardana en els actes de la ciutat, l’ensenyament i divulgació, els nous formats i, finalment, un quart àmbit orientat a la promoció de la ciutat. «Amb un sistema de post-its vam arreplegar moltes i bones idees, que posteriorment la comissió ha anat madurant, sempre pensant d’estendre la sardana fora de l’àmbit tradicionalment sardanista i promocionar la ciutat arreu del país, i fins Andorra i la Catalunya del Nord». D’aquella primera trobada oberta hi ha qui s’ha incorporat a la comissió, tal i com es va veure mesos després.
 

 

Dues imatges corresponents a maig i octubre de 2022, de les reunions obertes a la participació de «Manresa, capital de la Sardana 2024» als locals de la colla sardanista Dintre el Bosc. Foto: Ramon Fontdevila

 

Més enllà del protocol


La capitalitat de la sardana, com a esdeveniment anual, comporta una sèrie d’actes que projecten el municipi a l’exterior i també impulsen l’activitat cultural local. Acostuma a destacar l’espectacle inaugural, de gran expectació en el món de la sardana, però també la Final de Punts Lliures, que és allò que entusiasma més colles joves d’arreu del país. Hi ha també la Trobada d’Escoles de Cobla a càrrec dels seus alumnes, el concert de La sardana de l’any o la Trobada sardanista de participants en cursets de casals i centres cívics. Tot plegat, molts actes que acostumen a atreure un públic ampli i divers, de tot Catalunya.
 
Però cal anar més enllà dels actes a què el protocol de la Confederació Sardanista obliga. Per això, el passat mes d’octubre, una segona trobada general ha repassat els efectius humans en un organigrama que ofereix responsabilitats i tasques. Ara són una vintena de persones, més enllà del nucli promotor, i tothom es pot ajustar un compromís a mida, en àmbits tan diversos com comerç, escoles, entitats, esport, institucions, mitjans de comunicació... Ja es veu que se’ls gira feina i que, com a tot arreu, costarà trobar el finançament. També es troba a faltar una mica més de gent jove, tot i que, per ser justos, no és pas que no n’hi hagi. Aviat a la reunió hi regna un punt d’esverament, a cavall de propostes tan singulars com sardanes amb un tast de vi –«o seria millor de cervesa per arribar als joves?»– o la de Santi Arisa que rumia com tocar sardanes comptant amb les campanes de la ciutat. Tant se val: surten cafè i una mica de coca per endolcir un matí festiu de 12 d’octubre. El primer que cal entomar és la confecció d’un vídeo promocional i, és clar, ajustar els grups de treball i la presa de decisions. Un punt d’esverament i un altre d’entusiasme: el treball en equip queda reconvocat per al proper mes de febrer. I a fer feina!
 

La saba de Dintre el Bosc

 
Dintre el Bosc és una colla que des de 1951 fa sardanisme de competició i ara mateix participa en deu concursos cada any. Però a més a més de ballar actuen com un autèntic centre cultural. Propietaris d’un ampli i cèntric local al carrer Bastardes, les seves parets acullen també una coral i un grup de caminades, les Cabretes de dintre el bosc, que ja ha organitzat la cinquena edició del camí de sant Ignasi. Fins i tot en algun moment àlgid van tenir un grup de teatre. Amb tot això, i l’equip que empeny darrere, fan que la seva energia sigui la saba primera de la capitalitat del 2024.
 
«La colla és de 1951, però als anys setanta s’havia anat decandint i va ser en el trentè aniversari, el 1981, que la vam revitalitzar. Vam passar d’estar-nos a l’Ateneu Cultural Manresà a fer-ho al local del Cor de Sant Josep, el Coro, d’on ja no ens hem mogut. Vam créixer molt, i en poc temps ja teníem més de 200 nanos ballant!». Qui així parla és la seva actual presidenta, Montserrat Sala i Montaner, que amb les seves germanes Núria i Laura, de petites van voltar tot Catalunya «els diumenges, i en autocar. De les set del matí a les onze de la nit! Vam créixer en la competició sardanista i no ho puc evitar: m’agradaven el punt de rivalitat a la plaça, el ritme de tres assaigs setmanals, l’esforç i també la companyonia... però em penso que ho tenim clar: hi ha d’haver sardana per a tothom, i ens hem proposat d’arribar a més gent!».
 
Les germanes Sala són filles d’Isidre Sala i Marissa Montaner: també ells ballaven sardanes en els orígens de la colla. Però és Isidre Sala qui en vida va lluitar per fer possible nous compromisos i garantir el finançament del projecte contemporani de l’entitat. Com ell, ara la Montserrat es preocupa per la viabilitat econòmica d’aquest nou projecte col·lectiu, tan ambiciós com car i complex. «Això de la capitalitat ja es veu que serà una feinada, però serà molt xulo, i amb tothom qui hem contactat trobem bona predisposició. No ens faltarà coratge: a .manresa hi ha energia!». La murrieria tossuda d’Isidre Sala sobrevola l’entrevista: estaria content de veure que al capdavall, tots els esforços –també cada disgust!– han servit, i que la capitalitat de la sardana podria ser un èxit.
 

Un assaig dominical de la colla sardanista Dintre el Bosc, al seu local del carrer Bastardes. Foto: Francesc Rubí

 

Els punts lliures enganxen

 
«Per enganxar més gent, i gent jove, no hi ha res com els punts lliures: hi ha uns compassos, és clar, però a partir d’aquí et pots muntar la coreografia que vulguis», diu Joan Puig. De fet, avui hi ha qui s’apunta a ballar sardanes per assistir al campionat de punts lliures, fins al punt que la Unió de Colles Sardanistes ja n’ha organitzat una competició a part.
 
Com un aperitiu, el proper mes de novembre Manresa precisament acollirà la trobada de punts lliures que correspondria a Balaguer, actual capital de la sardana. Segons Montserrat Sala, «són sessions extraordinàriament vistoses, diferents des del primer moment. I el cert és que omplen pavellons, l’any passat amb 25 colles!». En aquest sentit, defensa que avui «els concursos no caldria que es fessin a les dotze del migdia d’un diumenge de juliol. Cal portar la sardana al cor de la ciutat i fer-ho en horaris contemporanis també». I coincidint amb ella, en Joan Puig ja pensa en la fórmula del 2024: «A Manresa la trobada de punts lliures la podríem fer de nit, i seria una festassa!».
 
Ballar i fer-ne festa, fer la sardana atractiva. El cas de l’institut Lluís de Peguera el darrer Sant Jordi il·lustra la capacitat dels centres per transmetre la dansa, i fer-ho en termes festius, pel pur goig de ballar: els resultats són ben presents a la comissió per la capitalitat de la sardana, que els perceben com a exemple per a d’altres centres escolars.
 

Ballada a l'Institut Lluís de Peguera el 22 d'abril de 2022, abans de la festa de Sant Jordi. Foto: Ana Ballesteros-Aires de Catalunya


 
«Sense tòpics ni prejudicis, l’atractiu de la sardana és innegable», diu Joan Puig, que recorda que l’últim any als de Dintre el Bosc ja els han contractat quatre vegades per anar a Món Sant Benet «en l’última nit de gent que acaba el camí de Sant Ignasi. Després del sopar fem una exhibició d’un parell o tres de sardanes i, en acabat, fem aixecar la gent i els ensenyem a ballar-ne. Sí, sí. Turistes, la majoria dels quals parlen anglès! De manera que cal ensenyar-los sardanes en anglès, és clar. I això només ho pot fer la gent més jove de la colla. I tothom en surt content!».
 

Sardanisme obert i inclusiu

 
La voluntat inclusiva sembla indiscutible quan es veu que el sardanisme de competició oficialitza que pots sentir-te allò que vulguis. «No sé si ho veurem mai en les de balls de saló... En el nostre cas, el primer dia de l’any et marca el gènere per als concursos d’aquell any; el que no es pot fer és canviar a conveniència. Però avui, en el sardanisme de competició no compta el gènere del DNI sinó allò que tu vulguis. De manera que si un noi se sent noia, o si una noia se sent noi, són ells qui trien. I, encara que no en coneixem casos, també ens hem dotat d’un protocol d’assetjament».
 
Tornem al principi: Manresa es prepara per celebrar novament la capitalitat de la sardana. Però amb un objectiu clar als fonaments: fer arribar la sardana a més sectors. En paraules de Joan Puig, «eixamplar la base, es diu ara, oi? Voldríem obtenir més complicitats, potser arribar a més escoles, i aconseguir que les celebracions perdurin en el temps. La capitalitat pot ser un altaveu que des que surt el col·lectiu .manresa ja volíem impulsar».
 

Membres de la colla Dintre el Bosc a la ballada a Sant Domènec amb la gent de Basket Beat: ballant al ritme de les pilotes de bàsquet! Foto: Ana Ballesteros-Aires de Catalunya


Montserrat Sala hi posa un punt de més vehemència: «Queda corda, i tant! Però, també, ens hem de proposar més canvis com ara la percussió o, especialment, la sonorització de les cobles. No ens ho podem plantejar? És un pas difícil i que valdrà diners, però de cara al jovent... que no sentim com sonen els cotxes? També la cobla pot servir per més coses, la seva musicalitat ha d’arribar més lluny. I un darrer apunt: també ens calen sardanes de nit... i amb un gin tònic!».
 
I mentre es recorda la Sardanova o el so captivador de l’Elèctrica Dharma, tots plegats acaben per conjurar-se a l’hora de trencar tòpics: ni la sardana és cosa de la gent gran, ni molt menys és avorrida. El repte està servit.

Núria Soler Cunill, viure amb la sardana
 
«Saps? Per mi les sardanes són sinònim de diumenge –diu Núria Soler, enriolada– perquè a casa ens despertaven cada diumenge amb sardanes!». La Núria fa més de 25 anys que és la conductora del programa de cultura popular Aires de Catalunya, a Ràdio Manresa, seguint la petjada del seu pare, Francesc Soler Mas, que l’havia inaugurat un 11 d’octubre de 1955 com a programa setmanal de l’Agrupación Manresana de Folklore. Ella, la Núria, ja tenia experiència radiofònica, a Ona7 Ràdio i Ràdio Ciutat, i per això quan l’any 1996 el seu pare és ingressat d’urgència, és ella qui agafarà provisionalment el programa: «El dossier d’aquell primer dia ja era a punt, de manera que em va ser relativament senzill. Després de l’alta hospitalària, encara vam poder fer plegats alguns programes durant un mes, però jo ja vaig dir a l’Agrupació Cultural del Bages que calia que busquessin un substitut. Han passat 26 anys i –la Núria torna a riure– encara es veu que el busquen!». Si més no, avui la continuïtat del programa la garanteix el tàndem que han sabut fer amb Ana Ballesteros.
 

24 de març de 1957, festa de l'arbre al passeig del Riu amb cobla i sardanes. La foto està feta des del pont de Sant Francesc i l'edifici que es veu al darrere,a l'esquerra, és la fàbrica Sitges, allà on després es va construir l'hotel Pere III. Foto: ACBG-Francitorra


Francesc Soler Mas ha estat el gran comunicador i estudiós de la sardana a Manresa –i això que rarament en ballava! La seva mare, Encarnació Mas, membre de l’Orfeó com les seves altres vuit germanes, també formava part del Grop Patri, una colla sardanista de 1920 que aplegava els millors balladors de la ciutat. Francesc Soler Mas (1928-1996) creixerà amb aquestes arrels i, de fet, coneixerà la seva futura muller, Maria Cunill, també a l’Orfeó. La família estiueja al càmping de Banyoles –«hi vam arribar a anar tots els caps de setmana», diu la Núria– on comparteixen un intens ambient sardanista. És allà on Francesc Soler farà amistat amb Joan Vidal i Gaiolà, amb qui promouria anys després la Federació Sardanista de Catalunya, el 1990, i amb qui coincidirà al Consell de la Cultura Tradicional i Popular de la Generalitat de Catalunya.
 
Però la gran aportació al sardanisme de Francesc Soler arribarà el 1970, quan proposa reduir a set les deu tirades que componen una sardana. La Núria té ben present la novetat, que s’estrena a Manresa aquell any: «Es tractava que aquells a qui els agrada ballar en poguessin ballar més, i als qui els agrada escoltar, n’escoltin més varietat. El resultat d’això, que se n’ha dit l’estil manresà, permetia passar de set a nou sardanes per ballada. La proposta anys després el pare la va presentar formalment en una ponència al Congrés de Cultura Popular i Tradicional de 1981 i des d’aleshores que se n’ha escampat l’ús».

La tasca de Francesc Soler Mas a favor de la sardana tindrà el 1995 un darrer episodi, amb la coordinació del llibre La sardana a Manresa. 1901-1994, que va editar el Foment de la Sardana, de l’Agrupació Cultural del Bages. El volum reflecteix com Manresa ha estat, al llarg dels anys, una ciutat capdavantera en el món de la sardana. I avui la seva filla Núria, compromesa encara amb aquells Aires de Catalunya i amb el mateix Foment de la Sardana, presideix l’Agrupació Cultural del Bages i està contenta de coincidir amb altres entitats de la ciutat a l’hora d’encarar reptes en clau de cultura popular. «I de saber treballar plegats, com van saber fer els nostres predecessors, quan l’any 1963, malgrat tots els entrebancs que rebia l’associacionisme, van aconseguir proclamar Manresa ciutat pubilla de la sardana».
 
Vicenç Cano, sardanes per arrelar
 

Vicenç Cano Martínez, de jove, era membre de la colla Clavellina, i recorda quan els van dir d’incorporar-se al Casal Cultural Dansaires Manresans. «Aleshores a mi tot em feia gràcia, i vam dir que sí, de seguida». El Vicenç tenia setze anys i de molt petit que havia arribat des de La Carolina, a Jaén. «Nascut el 1937, a mitja guerra, vaig venir a Manresa amb un any i mig, i sense batejar. Ho van resoldre a la Seu quan ja tenia més de dos anys!». El Vicenç abans dels deu anys ja va anar a treballar, de primer a la impremta de Josep Roca, a Sant Miquel, i després en una fabrica de vetes a Sant Marc. I és allà que la filla de l’encarregat li va demanar si sabia ballar sardanes. «No saps ballar sardanes?, em va dir. Ella ja ballava amb els de la Clavellina i jo, que tenia dotze o tretze anys, li vaig demanar que me n’ensenyés. I en vaig anar aprenent allà mateix, entre telers. Sempre més he estat sardanista, i m’ho he passat molt i molt bé ballant sardanes». I amb un punt de coqueteria afegeix: «Deien que hi tenia una certa gràcia!».  

El cas és que ell es va integrar a la colla Clavellina, i la Clavellina es va integrar al nou Casal Cultural Dansaires Manresans, «i allà fèiem ballets i sardanes, i hi havia un ambient guapo, molt net. Pensa que jo arribava a casa, desprès de treballar, a la Catalana, i escoltant el programa del Soler Mas em posava a ballar amb els braços agafats a l’estenedor!». Ara el Vicenç forma part de la comissió del 75è aniversari de l’entitat «i encara que fins ara no ho he pogut fer, també col·laboraré amb el programa de la capitalitat de la sardana». De fet, el seu activisme també passa pel moviment veïnal, i és el president de l’Associació de veïns de Vic-Remei. «Allà també vam estar molts anys ensenyant a ballar sardanes, però ara els cursets s’han acabat...». Amb una nostàlgia evident recorda quan mai no es cansava de ballar: «Ara tampoc em perdo cap ballada, eh?, però més aviat les miro, més que no pas les ballo, bo i assegut amb una cerveseta... Tampoc no soc un vell xaruc, eh? Encara tinc ganes de fer moltes coses!». I afegeix: «El món ha canviat molt des que vaig començar a ballar. Aleshores calia anar a fer llenya i passàvem gana i tot, jo no hi tornaria pas als anys quaranta! Però ballàvem sempre, i ballàvem convençuts, en trobades, festes i festeigs, en els casaments! Si no era anar al cine, no hi havia pas res més...». Més endavant, quan ell ja s’estava al Remei, també recorda els actes del pubillatge, el 1963, en un ambient cada cop més obertament catalanista. O l’atreviment, a tretze anys, de preparar ell sol un teler i fer cinta amb les quatre barres. «I el primer cop que, per anar a ballar, em vaig vestir de català? Amb el sacrifici de ma mare que em va comprar la faixa! Doncs des d’aquell dia en passar per davant del Cassinet, camí de Manresa, amb tota la colla que hi feia el got, jo vaig deixar de ser el xarnego. Van quedar bocabadats i van haver de canviar d’opinió: jo ja no era xarnego!».
També hauries de llegir
Fa 80 setmanes

​La sardana, al dia




Participació