Ja s’ha fet fosc. Ha estat un llarg dia de Tots Sants, però encara he d’anar a complir amb la invitació del Prudenci Degus Tamara, un manresà de qui diuen que fa les millors castanyes. Arribo a l’adreça indicada: és una casa aïllada als afores. Toco el timbre i em venen calfreds. El Prudenci obre la porta i, tot i no tenir-hi confiança, em saluda amb una abraçada on palpa més del que jo consideraria necessari. El segueixo fins a la galeria amb vidrieres que donen al pati. Tot i la foscor s’intueix que a fora hi ha roba estesa, peces que no sabria identificar, però que semblen pesades, ja que el vent no aconsegueix onejar-les. El palpador del Prudenci es treu la roba suada, la tira a la llar de foc i s’asseu davant del foc en calçotets. Allà on vas, fes com veuràs, i tot i la incomoditat de la situació, la temperatura invita.
«Per Tots Sants sempre ens reuníem tota la família aquí,
a casa de los abuelos, davant la llar de foc per menjar castanyes i escalfar-nos. Com ha canviat tot... Els meus avis van viure la guerra i es regien per l’economia d’aprofitament». El Prudenci sacseja amb satisfacció la paella castanyera sobre la curiosa brasa. Realment, l’olor és reconfortant, familiar. «Recordo especialment un any que preparàvem les castanyes i les cendres del
abuelo, i he de reconèixer que van ser les millors castanyes que he menjat mai. Això sí, els panellets fluixets: els pinyons estaven durs com dents,
pero no podíamos refunfuñar o ens queia un hostiot». M’apropa la paella i, il·lús de mi, agafo una castanya. Em cremo i em cau a la falda. Per sort estic xop i la castanya es refreda evaporant-me la suor. Me la menjo. «
Sabe a gloria, ¿verdad?», em pregunta. «Deliciosa», li responc.
«Mira’ns ara, torna a ser novembre, tornem a ser davant de la llar de foc, però aquest any,
sudados como cerdos», diu ell. «I per què no s’estalvia el patiment?», pregunto. «
Es tradición familiar. Les castanyes de Tots Sants en aquesta casa són sagrades», respon. Insisteixo: «I aquest any no podria haver fet un gelat de castanyes?». El Degus Tamara nega amb el cap: «
Hijo, no em facis obrir el congelador...». Em demana que li passi un paper de sobre la taula. L’agafo, és un recordatori de defunció d’una senyora: Glòria Degus. «Era la següent i
bebía demasiado...», sospira i tira el recordatori a la brasa. «I ara em pregunto si farà fred i si tindrem prou combustible per passar l’hivern.
Antes éramos tantos, y ahora... Saps, a mi ja no em queden fills, i alerta perquè més del 55% del cos és aigua,
y esto nadie
lo tiene en cuenta... Bé, no té importància
. Ara, per fer baixar les castanyes, et quedes a fer la barbacoa».
M’eixugo indignament la suor del front amb els calçotets, miro la
roba estesa i em preparo per fugir.
