Aquesta informació es va publicar originalment el 15 d'octubre de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi havia un temps en què la gent vivia la seva vida sense ànims de transcendència ni afany de protagonisme. Si els enganxava la Revolució francesa, la russa o la Guerra dels Segadors, lluitaven o se n’escapolien com millor podien amb l’únic objectiu de millorar la seva vida o de salvar la pell. M’imagino que passar als llibres d’història devia ser la seva última preocupació. En temps de bonança, i en la relativa comoditat de la societat del benestar, immersos en la rutina d’una vida més o menys fàcil i sense gaire èpica, la gent allò que més necessita és sentir-se protagonista, protagonista del que sigui. I així com abans, després d’aconseguir el que fos, i amb el pas del temps, algunes persones o alguns col·lectius acabaven convertint-se en el màxim exponent d’alguna cosa, ara el procés s’inverteix i els que s’impliquen en alguna iniciativa manifesten, ja d’inici i sense embuts, que pretenen «convertir-se en un referent», i esperen que sigui ràpid. Cobertes les necessitats més bàsiques –i moltes d’accessòries– el que més es busca és el reconeixement. Per la via que sigui. I quan la vida no els dona per ser protagonistes de res, reivindiquen l’orgull de sentir-se espectadors, i si no poden dir «ho vaig aconseguir» se senten ufanosos podent dir «jo hi era». Encara que només hi fossin físicament presents i sense entendre res.
En la mort de la reina d’Anglaterra hi vaig trobar un magnífic exemple de com poder-se sentir protagonista de la història sent-ne un simple espectador. Com tants badocs de mig món jo també em vaig deixar impressionar per la pompa i el bombo que se li va donar, i vaig passar força estones amorrat a la tele com si veiés l’arribada de l’home a la lluna. Em fascinava veure aquella infinitat de persones, tantes i tan diverses, afectades per un autèntic sentiment de dol. I enmig d’aquella aflicció real em van cridar l’atenció dues noietes, crec que de Granada, que després de veure-ho per la tele van decidir comprar dos bitllets d’avió i presentar-s’hi per viure-ho in situ. Me les vaig imaginar amb una vida prou fàcil i prou còmoda per poder-s’ho permetre, però també amb una gran necessitat no resolta d’aventura. Volant a Londres podien sentir-se protagonistes d’alguna cosa, ni que fos d’un dol aliè, i potser d’aquí cinquanta anys encara relataran aquell viatge com la gran fita de la seva vida. Elles també hi eren.
