​Sense rumb

per Carles Claret, 7 de juny de 2022 a les 19:24 |
No tenim partit. Full de ruta, si us ho estimeu més per analogia amb el terme que va fer fortuna el 2017. Els romàntics independentistes ens hem quedat orfes i ens cau la cara de vergonya veient com despatxa la ignomínia la classe política. L’autocrítica ja la tenim feta. L’1-O va ser un artefacte molt potent –molt més del que es pensaven els encarregats de proveir-lo de la munició perquè esclatés provocant un batzac eixordador– però que no va explotar per por d’un desenllaç fatal. Des de llavors: repressió, morfina o reencuentro i, per contra, entre els portadors del virus de la flipamenta col·lectiva: desànim i desafecció. No pas contra la necessitat d’una sobirania plena, sinó per atordiment derivat de la derrota i les paraules de qui ajorna l’objectiu bàsic del 2017 per seguir gestionant les engrunes.

Per als membres del batalló dels frustrats, la justificació de l’extinció del procés és palmària: «Ens van enganyar, no tenien res preparat» per tirar endavant l’endemà del referèndum. Home, siguem justos! No és que ens enganyessin. Més aviat ens vam autoenganyar. De la mateixa manera que ara estiren el fil les formacions independentistes. No hi ha revolucions planificades en un Excel, un PowerPoint o amb jugades mestres. El que hi ha d’haver són conviccions granítiques que tinguin claríssim que prémer el botó per detonar embats impliquen renúncies i el risc de perdre-ho tot. El referent, i després de la temptativa culminada amb el desplegament de la màquina de centrifugar: la tramposa justícia espanyola, no és aquella revolució dels somriures que insistíem a visualitzar quan la policia atonyinava sense contemplacions.


Motius per ser independentista n’hi ha per parar un tren: imposar el castellà a l’ensenyament, anunciar fictícies pluges de milions, erosionar tot allò que es promou en terres catalanes o donar carta blanca a les elèctriques per estafar o seguir avalant una monarquia decadent i podrida. Per tant, la solució –atenció, politiquets de planter–, no pot ser el possibilisme pactista ni seguir esperant Godot asseguts a la taula de diàleg. Perquè, sabeu què? Quan vam aconseguir anar a la una, encegats o carregats d’adrenalina, a Madrid es va esquerdar alguna cosa.Tenien por. Només cal observar com van contrarestar l’onada independentista. Amb l’espionatge groller que ha aflorat les darreres setmanes i la manera continuada com el deep State continua reprimint-nos sense pietat.
Arxivat a:
Opinió



Participació