Aquesta informació es va publicar originalment el 2 d'octubre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Des de l’últim article fins a dia d’avui sembla que s’hagi precipitat tot. Menys d’un mes. En realitat, parlem de quinze dies d’infart. Quinze dies que han canviat el paradigma català. Quinze dies d’esperança.
El país té una figura amb lideratge. Tenim un gran president. Una persona que ha sabut copsar i recollir la demanda d’un país, el clam d’un poble que demana a crits fer quelcom amb la situació d’opressió que viu Catalunya vers l’Estat espanyol.
Ara s’escolten diferents veus opinant sobre els esdeveniments que han passat i passaran. Tothom opina. De fet, mai tant com ara s’havien escoltat tantes converses sobre la situació política actual en bars, terrasses, oficines, comunitats de veïns..., només cal parar l’orella. Com en tot, s’escolten arguments de tota mena. N’hi ha, però, alguns que me’n faig creus que es puguin dir, tan sols insinuar: qüestionar el fet que el president no anés a la manifestació; aprofitar-se de la situació actual en benefici seu; fer de candidat, no de president... Aquestes són les trivialitats que no ens deixen avançar, que no ens deixen treballar des de la unitat. Són arguments simplistes. El president de Catalunya representa diferents sensibilitats. Un president d’un país està per sobre d’una manifestació. Calia, això sí, demostrar al món, i demostrar-li a ell que tenia una majoria social que li donaria la legitimitat per iniciar un procés de tal importància. I així s’ha fet. De fet, una de les frases claus que vaig veure l’11S era: “President, sàpiga que té un poble al darrere”. Justament, aquesta és la frase. L’endemà mateix, a dos quarts de 10 del matí, el president compareixia davant dels mitjans per anunciar el que s’està convertint en un punt de no retorn. Ja n’hi ha prou amb l’oposició per part de l’Estat espanyol; no fa falta que els catalans també ens enfrontem.
En aquest sentit, hem d’estar junts. Seran molts els atacs que rebrem i que, de fet, estem rebent des de l’11 de setembre. No podem caure en aquests errors. Sobretot, i bàsicament, perquè el que hi ha en joc és l’anhel d’un país, les il•lusions d’un poble.
Cal actuar amb prudència, amb seny, amb estratègia i sobretot tenir els “tempos” molt ben estudiats. El lideratge està assegurat, no haguéssim pogut trobar millor persona per encarar un procés tan complex com aquest. Cal confiar-hi. Cal trepitjar amb fermesa aquest terreny tan desconegut, i tot i que sabem que no ens queda massa temps, no ens podem precipitar. Caldrà tenir molt present una frase que ens l’hem de fer nostra: “El pitjor adversari de la causa catalanista serà la impaciència”.
