Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de març de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les ciutats són idees. Algú pensa les ciutats, i les pot transformar si gaudeix de la intel·ligència per concebre-les i del poder per imposar un nou pla.
Recordo vivament una classe de Teoria de l’Art en què l’Antoni Marí, per parlar-nos de Charles Baudelaire, ens va presentar Georges-Eugène Haussman, el gran artífex del París dels boulevards, de la uniformitat d’alçades i l’extensió de les mansardes. També l’home que ideà les grans perspectives sobre l’Arc de Triomf, que dissenyà el Bois de Bologne, i el que sanejà la ciutat construint una ciutat subterrània de clavegueres immenses, i portant a terme un nou sistema de conducció de l’aigua. No només era la forma de la ciutat –i la bellesa d’aquesta– el que calia redefinir, sinó també la vida de la gent. Pensar la ciutat és pensar en les activitats econòmiques, en la formació, en la cultura, en les relacions socials. La ciutat expressa un model de civilitat –fent servir un terme del nostre Noucentisme–, i per això posem en mans dels nostres dirigents la responsabilitat –que hauria de ser un privilegi– de pensar-la.
Catalunya és també model. Pel fundador de l’urbanisme modern, Ildefons Cerdà, i el seu planejament d’una nova Barcelona que passa per ser una de les manifestacions més intel·ligents d’aquest art de pensar la ciutat. O pel recentment traspassat Oriol Bohigas, l’artífex d’una nova Barcelona lluminosa, convertida en un símbol de la Mediterrània avançada.
Les ciutats aprofiten les seves oportunitats per evolucionar. Aprofiten el talent de les persones per fer-ho possible. Doten el canvi de pressupost, perquè així generen economies induïdes que en multipliquen els resultats. Mirem el Sabadell de l’alcalde Antoni Farrés, que converteix una ciutat bruta en moderna, a partir de l’Eix Macià, i de rejuntar una ciutat de barris disgregada i sense personalitat en una conurbació amb vocació de capitalitat. Mirem la Girona de Joaquim Nadal, que aposta pel seu barri antic ubicant-hi la universitat, recuperant el call, i redefinint l’eixample com una urbs amable i moderna.
Mirem ara Manresa... Perdoneu, però de cop i volta he recordat que això és una columna a la secció cultural d’aquesta revista, i no la secció d’humor.
Il·lustració: Erques Torres.
