Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de març de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El professor i activista social Josep Maria Vila Vila, nascut a Camps el 1958, ens va deixar el proppassat 26 de febrer a l'edat de 63 anys. En Vila era llicenciat en Història i professor de tota la vida a l’Escola Diocesana de Navàs. Era tot un personatge: bona persona, sempre amb la rialla a la cara, gran polemista, persona molt formada i interessada en diversos àmbits, sindicalista i president de l’Associació d’Amics de la Unesco de Manresa durant més de vint anys. Tenia tots els valors que defineixen els objectius de la Unesco: promoure la col·laboració internacional en educació, ciència, cultura i comunicació. L’entitat manresana va contribuir als esforços en favor de la pau, la cooperació, els drets humans, els drets dels pobles i la protecció del medi ambient, i, com recordava el Consell Municipal de Solidaritat, el Pep va ajudar perquè la cooperació fos el que és avui: un espai de reflexió, autocrítica i inconformisme, però sobretot un espai de Pau. Durant el seu mandat, es van promoure diverses accions en cooperació internacional en països com Senegal, Palestina, Guatemala, Camerun i Mèxic. Es va gestionar el Centre de Recursos de la Casa per la Pau i la Solidaritat Flors Sirera i es va treballar la sensibilització de la ciutadania manresana organitzant cursos, tertúlies, exposicions i xerrades. Cal destacar sobretot les conferències sobre
L’estat del mon i sobre viatges internacionals amb valor afegit.
També tinc molts bons records de les reunions de la junta a l’antic local de les Escodines i el postdebat al bar Quebec del carrer de Viladordis. El
presi, com li dèiem afectuosament, va deixar petjada en tots els membres d’Amics de la Unesco. Els seus coneixements, la seva fina ironia, les anàlisis que feia aportaven moltíssim al nostre grup. Quan es va casar amb l’escriptora cubana Dajalin Pérez (
Última historia de Nuoje. Libro de la primera estación,
La abuela María y el único soltero), es va interessar per l’actualitat cubana i la vivia de primera mà. Voldria acabar amb les precioses paraules que li va dedicar la Lin en el seu recordatori:
«Que en aquest breu espai en què no hi seràs,
res no s’aturi.
Que la terra, sí, cridi
I plori i es trenqui de dolor
Mentre t’aculli.
Aleshores, una vegada amb tu
I a la vegada sense,
Que la terra rigui
I s’ompli de força
I continuï, i continuï...
Perquè només així,
En aquest espai en què la vida ve i va,
Nosaltres
Jo
En pau i feliços amb el teu record
Et podrem viure»