Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de desembre de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa cosa d’un any va tancar el meu quiosc de tota la vida. Localitzar-ne un altre a prop de casa va ser missió impossible. Finalment vaig trobar a l’avinguda de les Bases el que es convertiria en el meu nou quiosc de capçalera; avui diumenge, quan escric això, és l’últim dia que està obert. Se suma a la llista de tots els que han acabat desapareixent a Manresa. Ara pots trobar diaris –alguns– i també revistes –poquíssimes– en uns quants estancs, en algunes gasolineres... però de quioscos dels de debò en queden quatre de comptats. És una extinció progressiva i alarmant que em fa pensar en el dia en què potser també la premsa de paper acabarà desapareixent. Si passa, sentiré un buit important en la meva rutina de cada dia i una nostàlgia incurable d’aquells diumenges de lectura reposada, plens de diaris i revistes per donar i per vendre. Res que ho pugui suplir internet.
De vegades sento com si formés part dels últims de Filipines. Vaig aprovar in extremis el grec de cinquè quan repetia sisè. Era just el moment en què el batxillerat tradicional desapareixia i s’implantava el BUP. Si no hagués aprovat aquella assignatura, en el pla docent hauria quedat en terra de ningú. Comprava discos de vinil quan s’imposava el CD i en vaig continuar comprant fins que ja no va ser possible triar el format. Vaig dir conjunts als conjunts i després grups als grups, fins que de quatre paios tocant en van acabar dient «una banda». Truco sempre que puc pel telèfon fix –perquè si soc a casa ho trobo més còmode i s’escolta millor– i a l’altra banda em surten amics que em diuen «sabia que eres tu perquè ja ningú em truca per aquí». A d’altres ja no els puc trucar al fix perquè se l’han tret. Escric cartes i la gent que les rep es sorprèn perquè fa molts anys que no els n’arriben i els agrada trobar-ne una a la bústia, però no tenen esma d’escriure’n cap. Pago sempre en efectiu –si no és que em compro un televisor– i quan els cambrers es presenten amb aquell aparell a la mà per cobrar-te amb targeta i treus diners de la butxaca, sembla com si pagar en efectiu fos un exotisme. Vinc d’un món que desapareix. Soc dels últims de moltes coses; no he estat mai dels primers en res.
