La taca d’humitat

Quan apareixen taques d’humitat a la paret, el que cal veure és si aquella fuga és estructural de l’edifici o bé privada. Cal establir qui n’és responsable i, acte seguit, pagar les reparacions que se’n derivin. Abans d’intervenir, sobretot, ha de quedar clar l’origen de la fuga que acaba escrostonant la pintura per, erradicant-la de soca-rel, evitar que, un cop repintada la superfície, no torni a aflorar el verdet. En paral·lel, a mesura que ens fem grans, el que pensem cada cop s’emmiralla més amb les consignes dels qui ens han donat la mà per fer les primeres passes, ens han brindat les eines per desenvolupar cert sentit crític, ens han fet somriure i estimar i, alhora, ens han trencat la girada quan crèiem que ho sabíem tot. I, de sobte, ens adonem que estem verbalitzant fil per randa les mateixes paraules i les traslladem amb ple convenciment a les generacions futures. Som, pensem i creiem conscientment en allò que ens ha fet pòsit. Les taques d’humitat a la nostra façana afloren de valent, supuren sense solució de continuïtat i, melancòlicament, ens fan resignar a trucar a l’asseguradora perquè, de ben segur que no hi cap pòlissa que assumeixi els costos de les conviccions.

El dia de Sant Esteve, el pare i la mare van ingressar a l’hospital havent donat positiu de covid. La mare, amb prou dificultats i sense estalviar-se passar per l’UCI, se’n va sortir. El pare, no. Tenia un cos massa castigat per una vida típica de fill de postguerra, plena de treball i esforços, premiats amb el triomf d’haver donat als tres fills allò que no va poder tenir o, per múltiples raons, no va atresorar. No hi va haver comiat. Ni amb bon ni amb mal humor. En el cas el pare, segur que hi hauria hagut una frase que ens hauria fet esbossar un somriure tan sòrdid com ho és la mort en si mateixa. Simplement, la llum es va anar apagant i va marxar sense fer soroll, sense molestar, banalitzant –potser massa– el final per estalviar-se el dolor i les llàgrimes dels qui l’envoltàvem. Jo, almenys, no esperava pas que fos d’una altra manera. Tot i que, com el pare, soc sensible i càlid –no m’hauria dit res si el plorés desconsoladament tal com l’havia vist plorar a ell, emocionat al final de tantes pel·lícules– al principi, i així ho descriuen els manuals de procés de dol, la resposta física i mental va ser la d’endurir-se i afrontar amb celeritat i eficiència el que anava sobrevenint: el rebombori familiar, la paperassa, l’acompanyament de la mare...

De mica en mica, però, va començar el més difícil: la gestió de l’absència. Adonar-se que, encara que no parléssim durant uns quants dies, sempre hi podia recórrer per racionalitzar –encara més– les coses o, ans el contrari, per deixar-se anar i girar full. Al cap d’uns mesos, quan es comença a remenar la vida pròpia i els moments compartits, l’absència esdevé una mancança. Primer t’afebleix i, poc després, et transforma perquè, mirant constantment enrere, t’adones de qui ets i com ets en funció d’allò que, per una banda, has perdut per sempre, però que, dins teu, reviu eternament modulant totes i cadascuna de les paraules que pronuncies, les idees que trasllades i les llavors que sembres. La taca d’humitat apareix a la paret perquè, rere del guix i les pedres, brolla una fuga d’emocions.