Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de novembre de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La humanitat aspira a ser déu creador. És una idea que ve d’antic, com ho mostra el mite de Prometeu, castigat eternament a ser-li devorades les entranyes per haver lliurat el foc –metàfora de la intel·ligència– als homes. Però, a la modernitat, Goethe imagina Faust assajant la creació d’humans al seu laboratori. Una cosa similar passa amb Hal, l’ordinador de bord de la nau espacial de
2001, una odissea a l’espai, creat pels humans i que cobra consciència pròpia, i consciència de la seva intel·ligència i la seva dimensió moral. També engrandeix aquest mite el món distòpic de
Blade Runner, descrit de manera fascinant en l’obra de Philip K. Dick,
Somien els androides en ovelles elèctriques?, un món on la humanitat ha creat androides que es confonen amb els humans, androides que no només han pres consciència del seu ser, sinó que a més experimenten sentiments... quasi humans. Semblantment, a la novel·la de Stanislaw Lem,
Solaris, la dona del protagonista reviscuda per l’oceà enigmàtic del planeta, pren consciència del seu no-ser humà justament a mesura que va prenent consciència de si mateixa. És a dir, cada cop se sent més humana al mateix temps que s’adona que no és humana. Una paradoxa que viuen igualment els
replicants de
Blade Runner. La seva presa de consciència els esqueixa l’
ànima quan s’adonen que no són humans, però viuen com a humans i es rebel·len com a humans contra els humans.
M’ha fet pensar en tot això l’exposició que ha comissariat l’amic Quim Noguero sobre Stanislaw Lem i que es pot veure a la Biblioteca de Can Fabra a Barcelona. Una exposició sobre un dels grans autors de ciència ficció, quan la ciència ficció cada dia més es confon amb la nostra realitat. Mai com ara el mite de Faust havia estat tan present en el nostre quefer quotidià. La humanitat nega la mort, evita la consciència de la finitud, i es genera una fantasia que nega les pròpies limitacions humanes. La veritable imatge que ens aporta la ciència ficció és la paradoxa de la intrínseca mortalitat, i la fragilitat: no sé si ens matarà un virus, però potser ens extingirà internet. Quan algú sigui capaç de col·lapsar el sistema i portar el món que coneixem, amb totes les seves virtuts i mancances, al caos més absolut.
Il·lustració: Erques Torres.
