Aquesta informació es va publicar originalment el 21 d'octubre de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les notícies de tantes desgràcies que ens arriben a diari acaben quasi sempre estavellant-se contra aquesta cuirassa mental que ens protegeix de quedar sumits en una depressió permanent. No és una cuirassa d’indiferència, o no ho hauria de ser, és tan sols una defensa natural per no quedar noquejats. I és imprescindible portar-la posada, però de tant en tant hi ha tragèdies que traspassen aquell escut i ens toquen i ens entristeixen. Tragèdies que ens fan posar en la pell de les persones que les pateixen. Hi sol influir la proximitat física o cultural, la sensació que són persones que viuen una vida com la nostra. Just allò que a molts ens està passant aquests dies amb les notícies i les imatges que ens arriben de La Palma. Fa més de quaranta anys em van dur a viure, amb ràbia i per força, a Canàries (qui no ho entengui pot consultar «servei militar» a la Viquipèdia). Poc més d’un any després vaig haver de deixar també per força aquell paradís i vaig tornar a casa amb pena. Des de llavors sento aquelles illes com si fossin una mica meves i és potser, també per això, que visc de lluny la seva tragèdia amb un interès especial.
Teníem assimilat com una regla que, quan no hi ha danys personals, després de cada drama sempre hi cap una esperança. Però aquesta és una llei que no serveix per a La Palma: allà no hi ha cases ensorrades per tornar a aixecar ni carrers per reconstruir; no hi ha empreses per remuntar ni béns perduts que es puguin comprar de nou. La gent que vivia a les cases que ja no hi són no tan sols han perdut totes les possessions, també han perdut la major part del records, el paisatge, els veïns i tot el que veien els seus ulls cada dia. Són els únics refugiats del món que saben que mai més no podran retornar a la seva terra. I mentre em lamento per ells, valoro més que mai la sort de tenir a resguard els meus objectes sentimentals, la solidesa dels topants de la meva ciutat, els meus racons preferits, els bars on em sento més de gust, les adreces dels meus amics. La sort de tenir el meu petit món dempeus i de pensar que encara és millorable.
