Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de gener de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Desconcertats per la fragilitat de la nostra societat davant d’un virus; atemorits per la possibilitats de ser contagiats; cansats de totes les restriccions que el virus de la covid-19 ha imposat a les nostres vides; arruïnats per les conseqüències econòmiques de la situació; plens d’inseguretat pel futur que ens espera; enfadats amb el nostres governants per les manca de previsió i anticipació als problemes... Així hem viscut aquest any 2020. L’any que vam viure perillosament.
Ha acabat l’any amb l’esperança que les diverses vacunes creades en un temps rècord, ens tornin aviat a la normalitat. Però, quina normalitat? Per bé o per mal, la crisi el que ha fet es revelar les limitacions de la condicions estructurals en què habitualment vivim; la fragilitat de la nostra normalitat. Aquesta crisi no serà la fi del món, però hauria de ser la fi d’un món. Cada vegada és més evident que no es real el supòsit que vivim en un món calculable, previsible i obedient a les decisions de les nostres institucions. Tampoc no podem viure en un món on la política només pensa en el curt termini, en la competició immediata, sense capacitat estratègica ni voluntat d’aprendre de les errades. Però malgrat fragilitats que la crisi ha fet paleses, no és clar que després tots plegats siguem capaços de generar les solucions ni de repartir-les equitativament. De fet, en general, la història ens ha deixat poques proves que un esdeveniment natural ens estalviï el treball transformador que cal fer des de la societat i des de la política per millorar les condicions de vida de la gent.
Tant de bo l’epidèmia afavoreixi l’aparició d’una consciència col·lectiva del fet que la globalització ens ha fet més vulnerables als riscos sense haver desenvolupat adequadament els procediment de protecció. Tant de bo que aquesta crisi enforteixi la voluntat de tothom, polítics i ciutadans, per crear un món de béns comuns. Tant de bo siguem cada vegada més conscients que la protecció d’aquests bens comuns sobrepassa les capacitats dels estats sobirans i ens orienta a reforçar els mecanismes d’interdependència, de connexió i de cooperació. Tant de bo que, escarmentats pels efectes que un fenomen natural pot tenir, tots redoblem els esforços per controlar el canvi climàtic.
No soc gaire optimista que les coses evolucionin en aquesta direcció. De fet, la normalitat anterior a la crisi era més aviat el negatiu de la imatge que acabo de dibuixar en el paràgraf anterior. La crisi financera de l’any 2008 i següents, ens va abocar a la radicalització de l’individualisme, de les estratègies de protecció, amb el consegüent blindatge de les identitats; a la creació de mons fantàstics per escapar de la realitat; a la proliferació de demagogs que ens venen solucions senzilles, fàcils i barates per a problemes complexos. És possible que la sortida de la pandèmia es faci en el termes de “
business as usual”, com si res no hagués passat. També pot ser que de les ruïnes del teixit econòmic i social, sorgeixi un salvador com en altres ocasions ha passat.
En qualsevol cas, el paisatge que quedarà després de la catàstrofe serà una invitació formidable a la mobilització ciutadana per fer que l’agenda política s’ocupi de solucionar els problemes que la crisi ha fet evidents.
