Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de gener de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Passar amb cotxe o caminant per sota dels balcons de casa teva i mirar amunt com a acte reflex. La cadira de plàstic verda i les plantes resseques omplen els espais que per a tu encara són teus.
Des de fa un any vius a la residència on no només t’has allunyat físicament de casa teva sinó també mentalment i emocionalment. Res com estar a casa, oi, iaia? Doncs no hi podràs tornar, tu no ho saps i a hores d’ara no crec que el teu cap estigui en aquest tipus de pensament. Per què, on tens les cabòries, els sentiments, on ets, què sents, amb qui cantes i balles, amb qui jugues? L’aïllament físic i emocional de la gent que estimes durant tants mesos t’ha solcat un forat tan profund que serà difícil d’omplir. Diria que impossible de revertir.
Desitjo que en el teu món continuïs envoltada de la gent que estimes i cuidant i abraçant la teva família. Que continuïs taral·lejant les sarsueles que ja no sonen en els cassets que et vaig enregistrar. Que continuïs emocionant-te sentint sardanes i mirant les desenes de fotografies que guardes dels teus avantpassats. I abrigant-te amb els abrics i mantes de la teva mare, sopant amb l’avi i el Pepe, i jugant al parxís i a les cartes amb la tieta.
Desitjo que no et trobis sola, que sentis l’escalf dels dinars llargs de diumenge amb les teves filles i els teus nets. I revisquis els dies feliços de la teva infantesa lluny de la fàbrica i de la guerra. I els caps de setmana d’estiu a les Brucardes. I les tardes a la coral del casal. I l’amor al guapíssim de l’avi.
Necessitem veure de prop els teus ulls blaus sempre llagrimosos, tocar les teves mans fràgils, trobar els teus mocadors arreu i sentir la teva olor. Trobem a faltar les teves xerrades, les anècdotes mil vegades repetides i la teva generositat. Trobem a faltar aquella ampolla de vi, aquelles galetes, aquella rebosteria amb lioneses de nata i flamets.
T’abracem cada dia, mare, iaia, besàvia. Besàvia de la Muriel, aquesta persona que malgrat tot, en sents el nom i et fa somriure. La que et diu iaia Rosita, la que et recorda i a qui parlo de tu perquè no et deixi d’estimar.
