Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de setembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La modernitat aplicada a la higiene personal ens ha dut els mocadors de paper, l’espuma d’afaitar en esprai i el sabó de mans en gel. Jo, en el meu anacronisme, encara porto mocador de butxaca de roba, m’afaito amb brotxa i em rento les mans amb una pastilla de sabó. Són tres coses que, afortunadament, encara es poden trobar al mercat sense cap problema i en una oferta tan variada que dona per triar i remenar. Va ser justament plantat davant d’un prestatge ple de pastilles de sabó i pensant per quina em decidia que em vaig retrobar amb unes de la marca Lux que feia anys i panys que no veia i que ja donava per desaparegudes. L’elecció va ser fàcil i quan les vaig haver pagat sentia que tenia una certa pressa per estrenar-les. Una pressa absurda, ho admeto, per assegurar-me que l’olor que feien ara seguia sent la mateixa de l’última vegada que les havia fet servir i que se’m perdia pels túnels de la memòria. En realitat era una olor que ja no tenia present però sabia que si seguia sent la mateixa la recordaria de cop. I així va ser. Tan bon punt vaig situar les mans sota l’aixeta l’aigua va remullar la pastilla, l’aire em va dur l’olor del sabó Lux de tota la vida, era exactament el mateix, com si el temps no hagués passat. I encara que pugui semblar una bajanada, i possiblement ho sigui, aquell perfum d’antany em va donar aquella estranya tranquil·litat que et transmeten les sensacions que perduren.
Et pares a pensar i t’adones que el teu bagatge sentimental, a més a més de lectures, de pel·lícules o de cançons, també està fet, entre moltes altres coses, de marques comercials. De l’olor que feia –i fa– el sabor Lux, que era «el jabón de las estrellas». O de l’olor que feia i que fa la colònia Nenuco, el sabó Heno de Pravia o el desodorant Tulipán Negro; de l’aroma que inundava la cuina quan es desfeien les pastilles d’Avecrem o la que ens venia a la cara quan ens bevíem una tassa de llet amb Colacao. Del gust precís de les Aromes de Montserrat o la llet condensada La Lechera. De totes les bones sensacions associades a marques que ens són familiars i que haurien de ser declarades patrimoni comercial protegit.
