Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de març de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Acabem de passar un altre 8 de març i tinc la sensació que no han canviat gaires coses. Les mateixes reivindicacions, els mateixos enuigs i els mateixos actes es repeteixen un any i un altre per recordar-nos que encara no som iguals, que encara no tenim els mateixos drets i que encara hi ha molta feina per fer.
Tornem a parlar de salaris desiguals. Fins i tot a la cerimònia dels Òscars, inusualment reivindicativa (deu estar de moda, donar la cara per alguna causa noble), l’actriu Patricia Arquette, viralment victorejada per Meryl Streep, feia apologia de les mares treballadores i proclamava que és un honor ser dona, però que encara seria un honor més gran ser-ho amb el sou d’un home.
Vivim en un món d´homes. Potser cada vegada menys, és veritat. Però encara és així. I mentre ells s’expandeixen i recuperen terreny en camps tradicionalment femenins (la majoria de dones cuinen a la llar, però els cuiners més coneguts i prestigiosos són homes, en perdó de la Ruscalleda; els hospitals estan plens d’infermeres, però ja no ens sorprèn que al part ens assisteixi un llevador), les dones anem un pas enrere en obrir-nos camí entre les posicions masculines, i no pas per falta d’esforç i empenta. I si no, que li diguin a la meva amiga Gemma, quantes compatriotes va poder comptabilitzar al Mobile World Congress (a part de les hostesses-mira’m-i-somriu que alegren els estands).
Els càrrecs polítics i els alts càrrecs empresarials són els més representatius pel que fa als percentatges baixos de dones. I tornem a parlar de quotes i paritat en les llistes electorals, i, estranyament, les dones polítiques que primer em vénen al cap són la Rita Barberà i el seu
caloret, la Esperanza Aguirre i el seu desafiament a l’autoritat (tant a dins, com a fora del seu partit) i la nostra estimada Alícia Sánchez Camacho i el seu tarannà acusatiu. No sé si van arribar on són per les quotes de partit, però si alguna cosa tenen de bo és que han sabut demostrar que el fer-ho malament, en política, no és qüestió de gènere. Estan perfectament a l’alçada dels seus col·legues.
