Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de febrer de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha dos tipus de persones: les que els hi agrada la neu i les que no. En el primer grup s'inclouen els entusiastes per naturalesa. Els amants dels detalls quotidians. Els que estan convençuts que tindran un bon dia perquè al bar els hi han servit el cafè ideal: curtet, intens i calent. Molt calent. Els que creuen en els senyals, els que regalen somriures a l'autobús, els que tenen temps per trucar als amics i per perdre'l observant les formes dels núvols.
En el segon grup destaca un subgrup majoritari, que és tan ampli que l'ocupa tot. El configuren les persones que després d'assegurar que no els hi agrada la neu matisen ràpidament –perquè el seu interlocutor no es pensi que és un tipus massa negatiu– que no li agrada la neu a la ciutat (ah!), que el lloc de la neu és a la muntanya (aclarit). Amb aquest matís el personatge en qüestió pensa que ha fet punts per passar al primer grup però s'equivoca de totes totes.
Qui és capaç d'assegurar amb vehemència i amb el nas arrufat que el lloc ideal de la neu és al Pirineu és perquè el que li agrada és visitar la neu quan li ve de gust a ell i no quan la neu vol. És algú qui detesta les visites i les festes sorpresa. S'enfada perquè aquell dia ha de canviar els plans previstos: suspendre reunions, buscar cangur d'emergència perquè no hi ha escola, anar en tren i no en cotxe, arribar tard a la feina, canviar de vestuari...
Després de pensar-hi molt crec realment que l'únic inconvenient d'una nevada de mig dia, com la que hem viscut a Manresa la setmana passada, són les urgències vitals. Que tinguis un cobriment i que et moris perquè a l'ambulància li ha patinat la roda a la carretera del Pont de Vilomara és d'una mala sort que ratlla el cinisme.
Per la resta, tot són avantatges. La neu alenteix els rellotges. Ens obliga a aturar-nos, a sentir-nos una mica infants, a capgirar els nostres horaris. Crec que una nevada a l'any hauria de ser obligatòria. Tenim tants dies per fer el que toca i el que s'espera de nosaltres que no passa res perquè durant 24 hores prenguem consciència de la nostra petitesa. Potser, fins i tot, podem fer un clau a una hora del tot inesperada.
Foto: Xavier Serrano
