Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de gener de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Camino pel carrer de les Escodines. Són les 9 del matí tocades. Fa un fred gèlid que em fa caure una llàgrima galta avall. No ploro. Escolto la ràdio només amb un auricular. Sóc fan de la Mònica Terribas i aprofito el trajecte fins a la feina per escoltar un fragment de la tertúlia. És l'únic moment del dia que em permeto aquesta llicència. No m'agrada aïllar-me, si més no en excés.
Repeteixo en silenci les paraules que sento i que ressonen directament dins el meu cervell: terrorisme, Charlie Hebdo, llibertat d'expressió... No està bé matar. Mai. Sota cap concepte. No hi ha excuses. A mi, en aquest fragment de món, em van educar així. Lamento que no tothom pugui dir el mateix. Hi ha grups radicals que creuen en la força de les armes per resoldre els conflictes i no en el de la paraula.
Penso en els dibuixants morts, en les seves famílies, amb els projectes que van deixar a mig fer. Em creuo amb un manresà d'aspecte marroquí. Cada vegada em costa més dir les coses pel seu nom perquè no sé com l'he d'anomenar. No sé si es nascut aquí o allà, i no m'importa. Allò que realment m'agradaria saber és què en pensa. Me'l miro. Ell no em mira. Sense girar-me noto com la seva figura s'allunya de mi. Com la distància entre nosaltres es fa més gran. És mulsumà? Li preocupa l'atemptat de París? N'està al cas? Tem sentir-se rebutjat perquè algú l'identifiqui amb un d'ells?
Les preguntes m'acompanyen mentre travesso la passera damunt la Via de Sant Ignasi. Llegeixo una pintada feta en color vermell, "3 metros sobre el cielo", i recordo les paraules que va pronunciar el ninotaire manresà Manel Fontdevila, el mes de desembre, durant la presentació del seu llibre "En el lado bueno de la Valla" . El Manel va explicar que no hi havia cap tema o cap persona de la qual no es pogués fer broma i va sentenciar que “la falta de respecte és un valor”. Vaig trobar la frase tan provocadora que me la vaig guardar i, ara, em reapareix mentre penso en els seus companys de professió morts justament per exercir aquest valor. El límit, va dir el Manel, és personal. Ell no fa xistes dels temes que no li fan gràcia. Així de senzill.
L’atemptat contra Charlie Herdo ens situa davant d'un problema de tolerància a la diferència. Ras i curt. Hi ha qui no tolera que el qüestionin perquè la sàtira l'afebleix, el ridiculitza, l'empetiteix. Pobres esperits. El respecte és una carrera de fons que es guanya o es perd i l'humor és l'únic que ens salva dels terroristes amb aires d'immortalitat.
