Aquesta informació es va publicar originalment el 8 d'octubre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sempre és un plaer retrobar la cita amb el Festival Internacional de Cinema de Sitges. La vila és preciosa, la gent, molt implicada i el gènere, esgarrifosament fantàstic. A pocs festivals hi ha un ambient tan festiu per aplaudir fins i tot la caràtula de presentació; a pocs llocs la gent es bolca tant en els esdeveniments que s’organitzen, ja sigui a decorar les botigues amb totes les referències cinematogràfiques possibles i imaginables, o a participar activament en les passejades de zombis, tant de moda, últimament.
Si a més a més de l’ambient hi sumem un sol radiant de finals d’estiu, una programació que fa por i la projecció d’un curtmetratge d’uns vells amics, la cita es converteix en una trobada que val la pena acomplir, ni que sigui entre setmana.
Són tres quarts d’onze del matí i comença la sessió d’un bloc de curts a competició a l’emblemàtic cinema del Retiro. No hi ha gaire gent, només els quatre gats que creiem que els curtmetratges és una mètrica a reivindicar i que la seva capacitat de síntesi els converteix, tot sovint, en peces més agudes i sorprenents.
Entre els petits films seleccionats, Interior. Família. Destaca entre la resta per ser un bolet en un camp de flors. M’explico. Mentre que en la majoria de casos associem el gènere fantàstic amb terror, ciència ficció, sang i fetge o tot plegat, el curt d’aquests tres xicots manresans (Esteve Soler, David Torras i Gerard Quinto) s’encabeix en aquest festival sostingut pel surrealisme més grotesc, molt propi d’un dels seus autors (el curt està basat en els textos del dramaturg Esteve Soler). Lluny dels efectes especials i les ensangonades que caracteritzen els altres companys de categoria, Interior. Família és un curtmetratge rodat íntegrament en català (tota una reivindicació, en l’actual món cinematogràfic de petit format) que participa fantàsticament en una situació que, tot i quotidiana, és estranyament esgarrifosa. Tan senzill com aclaparador, fa terror pensar què farien aquests manresans amb més pressupost!
