Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de juliol de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Després de dècades d'ostracisme obligat, humiliacions i por, milions de persones arreu del món ja no temen mostrar-se —viure, de fet— tal com són, ni actuar com desitgen fer-ho. És tan senzill com entendre que els gais, transexuals i lesbianes fa temps que han decidit ser feliços contra tot i contra tothom, i no només normalitzen la seva condició sexual en l'esfera privada sinó que alliberen també l'espai públic cada vegada que exerceixen aquesta condició. Fa un temps pensava que l'anual rua de l'orgull gai era una expressió de frivolitat que malmetia la imatge del col·lectiu i anava en contra de la lluita per l'alliberament sexual, en presentar a la societat una imatge distorsionada, per hiperbòlica, de la realitat d'aquesta lluita. Que equivocat que estava. Ara entenc que la posada en escena de la frivolitat dels gais, transexuals i lesbianes és una opció més de la seva forma d'entendre la lluita, i fins i tot una punta de llança per a la consecució de la fita principal: rebentar l'ordre social preconcebut. Dit d'una altra manera, més directa: és una bufetada a la cara de la família heteropatriarcal i cristiana.
A l'ombra d'això hi ha la lluita més discreta que desenvolupen les organitzacions i els col·lectius que han aconseguit, a força de no renunciar-hi, el somni de normalitzar les relaciones homosexuals i la transexualitat. La gran mentida és que un govern de la democràcia ha aconseguit, mitjançant la legislació, l'alliberament sexual, i que la base d'aquest és, doncs, el matrimoni (homosexual). Com totes les conquestes socials, primer hi ha hagut la lluita desaforada de persones valentes, i darrera han vingut els liberals a legislar. S'adapten als temps, però els temps els canvia l'avantguarda heroica de la societat. Endarrere queden moltes vides arruïnades, individus anònims que han viscut i van morir en la infelicitat per la por a viure i estimar en una condició concreta, mentre els mateixos que els condemnaven públicament es revelaven com a esclaus miserables de la hipocresia: ja ho saben, és allò d'anar de putes i el diumenge a missa. Cap adolescent més ha de tenir por a estimar, cap home més ha de ser un home si no vol ser-ho, i viceversa, tots tenim dret a estimar com ens doni la gana.
Per això admiro la demostració d'amor més absoluta que és la lluita quotidiana d'aquestes persones que han trencat el model heteropatriarcal i els prototips sexuals d'una societat podrida per la moral cristiana i els interessos del sistema capitalista. Com explica Silvia Federici a
El Calibán y la Bruja, "l'explotació de les dones havia tingut una funció central en el procés d'acumulació capitalista, en la mesura en què les dones han estat productores i reproductores de la mercaderia capitalista més essencial: la força de treball". Així doncs, una lluita, la dels homsexuals i transexuals, estretament vinculada a la lluita feminista, l'alliberament de les dones, que als moviments socials de casa nostra s'han col·locat ja a l'avanguarda per a la construcció d'un món millor. Vosaltres sou l'avantguarda de l'alliberament. Marqueu el camí. Moltes gràcies.
