Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de juny de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aviat farà sis anys que no porto rellotge. El vaig guardar al calaix de la tauleta quan va néixer el meu primer fill. He pensat en tornar-lo a agafar però no ho faré fins que no sigui mestressa del meu temps. Ara qui marca les hores són els nens i no jo.
Malgrat dur el canell alliberat sempre sé l'hora que és. Me la diu el mòbil, la ràdio... O la hi demano a qualsevol persona. Te la donen de franc. Proveu-ho.
Ens referim al temps constantment. Com a col•lectiu vivim temps de crisi, de canvi. Com a individus, no tenim temps per a res, vivim a contrarellotge o amb una buidor angoixant. Hi ha qui a les deu del matí ho té tot fet, qui espera temps millors, qui viu en un altre temps, on en el futur o en el passat. Qui sempre es queixa pel temps: quan fa calor perquè sua massa, quan fa fred perquè va encongit.
Potser el filòsof Rüdiger Safranski té raó quan, llegeixo al diari Ara, diu que cal una revolució política per trobar un "tempo humà". Vivim aterroritzats per perdre el temps, per arribar al final dels nostres dies sense haver tret prou suc a la nostra existència. I alhora, vivim pressionats perquè hem de trobar temps per estar amb nosaltres, per passejar per la natura, per llegir, per anar al cinema, per cuidar dels avis, per cuidar dels infants, per estimar sense pressa la parella, per estar al cas de l'actualitat, per ser actiu a les xarxes socials...
La pèrdua de la noció del temps provoca vertigen. Per sort la natura ens recorda que les estacions retornen puntualment per donar-nos calma i continuïtat. Mireu els camps de blat del Bages i comproveu que les espigues han canviat de color, han passat del verd lluminós de la primavera al groc que alvira l'estiu. S'acosta l'hora de tornar a treure la falç.
