In memoriam

Se'n va la persona, queda el company, l'amic, i una buidor irreparable. I retorna, com un martell colpejant la consciència repetidament, el gran interrogant sobre el qual gira l'existència humana: la mort. Hi han invertit incomptables esforços els millors pensadors de la nostra espècie: durant llargs mil·lennis filòsofs, taumaturgs, xamans, científics, profetes, déus i semidéus, bruixes, alquimistes, homes de lletra, sanadors, heretges, patriarques, reis i mendicants, homes de déu i església, anunciadors, proscrits, aventurers, endevins, futuròlegs, cecs i vidents han tractat de respondre una sola qüestió que resoldria d'una volada el gran misteri de la vida. Sense èxit. Mentrestant els homes, captius de l'angoixa davant el buit que obre l'eternitat que precedeix i succeeix a la vida, han anat construint religions i camins iniciàtics que atenuessin, almenys, tant desconcert. Després de tot, i ho escriu un ateu, tals artificis espirituals han aconseguit resoldre de forma satisfactòria el gran interrogant traslladant als seus creients un inestimable abric de consol.

Cada vegada que mor algú proper sóc cristià durant tres dies. El misteri de Déu i el miracle de la resurrecció fan comprensible l'absurd de la vida i la tragèdia de la mort, em donen eines per apaivagar el dolor que emana no només de la pèrdua i l'enyorança sinó també de la buidor existencial. Però l'autoexigència de la racionalitat guanya sempre a l'engany i retorno a les cabòries incansables, fatigoses, com una llosa inscrita que em recorda cada dia que vivim per morir. Per això em qüestiono ara, el dia que hem enterrat un amic d'una bondat radical i incomparable, quin déu respira sobre els nostres caps que ordena la crueltat i la injustícia. I em responc que malgrat el missatge d'esperança que anuncia als homes el sacrifici de Crist mort a la creu en el Nou Testament, continua respirant sobre els nostres caps el déu castigador que obliga a crims i condemna a l'ostracisme persones i pobles en l'Antic Testament. La realitat, de fet, roman fora muralles d'una i altra idea: no hi ha un déu castigador, ni un Crist salvador, sinó una maleïda concatenació de fets que a vegades esdevenen tràgics per pur atzar i sense remei. Voler comprendre la mort sobtada d'un jove exemplar és absurd, inútil, un esforç en va que m'allibera de qualsevol superstició mística.

Crec profundament en la inexistència d'una eternitat física, i sí en canvi en una eternitat cíclica que, malauradament, ens condemna a la foscor eterna i absoluta. Allò de bo que té una convicció tan fotudament pessimista és que els nostres morts, els éssers que ens han deixat tan orfes, abandonen per sempre més el patiment: en la no existència no hi ha plaers, però tampoc sofriment. Som els vius els que aprenem amb cada mort a conviure amb el dolor insuportable de la seva pèrdua, els que ens ofeguem en la lamentació agònica dels dies que discorren amb una lentitud cruel i inexorable, els que ens sentim condemnats a continuar vivint en la penombra melancòlica i ens aferrem als rituals sacralitzats per aïllar dubtes, pors i la ràbia despenjada de no saber qui som ben bé ni per a què serveix tot això que fem dia a dia. En això continuaré, no tinc altre remei, perquè vaig aprendre, des que tenia us de raó, quanta veritat hi havia en aquelles paraules que pronunciava, ironies de la vida, un religiós com François Fénelon: "La mort serà més dolorosa per als que no hagin pensat en ella".

Aprenem a acceptar la mort, certament, per bé que justament avui que t'hem dit adéu se'ns faci tan incomprensible. En el teu cas, però, la teva bondat ens ajudarà generosament a fer-ho. Fins i tot en això, amic, ens ho has posat més fàcil...