Aquesta informació es va publicar originalment el 9 d'abril de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’altre dia vaig rebre un obsequi sorprenent, sense capsa, ni llaç ni cel•lofana. Una persona molt propera em va regalar un braçalet de fils de colors –d’aquells trenats, que tots nosaltres ens atreviríem a fer- per reconèixer-me que sóc una persona important. No havia passat res especial aquella setmana entre nosaltres. No l’havia ajudat a canviar una roda del cotxe, ni m’havia quedat amb els seus fills, ni li havia deixat res prestat, ni l’havia convidat a sopar... Era un gest d’agraïment a la llista de petites coses que ens entrellacen amb els altres a còpia d’anys, de trucades, de cafès i de confidències, com aquell braçalet que em va cenyir al canell mentre notava que el cor se m’eixamplava i ella, amb un somriure franc com el d’un infant, concentrava els cinc sentits en fer-me una llaçada perfecta, tan perfecta com el regal.
És bonic saber-nos estimats. I la sorpresa no va acabar aquí. Es va treure de la bossa dos braçalets més, molts semblants al meu, i me’ls va donar. Em va dir que jo havia de fer el mateix que ella, que havia de donar-li en senyal d’agraïment a alguna persona que fos important en la meva vida i que, aquesta, també, havia de fer el mateix.
Que quedi dit per endavant que no sóc de les que es dediquen a reenviar missatges en cadena, d’aquells que es reben al mòbil amb indicacions explícites de remetre’l en pocs minuts a deu contactes si vols rebre una bona notícia en tres dies o enunciats similars. No. No crec en aquestes coses i més aviat em molesten, però la història del braçalet em va semblar diferent. De seguida vaig començar a pensar a qui li podria donar el regal i la resposta va ser tan instantània com la pregunta.
Escric aquest text, tard a la nit, sabent que el segon i el tercer braçalet han arribat al seu destí. Marxo a dormir i no em puc treure del cap tots els fils que queden per entrellaçar, tots els agraïments que em queden per pronunciar.
Foto: Xavier Serrano
