Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de març de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El Barça s’està quedant orfe de referents. Primer va ser Guardiola, després Abidal, l’any passat van anunciar la seva marxa Valdés i ara Puyol. Tots els casos tenen matisos i circumstàncies. Però tots propicien greus conseqüències.
Amb Guardiola va marxar el millor entrenador del món, el que va controlar millor l’entorn, segurament perquè ja el coneixia de la seva època de jugador. Va ser prou valent per a “carregar-se” Deco, Ronaldinho i Eto’o, tres referents d’un equip que defallia a les ordres de Rijkaard. Molts esperem, que el pròxim entrenador (perquè el Tata, independentment de les intencions dels de dalt, s’ha cansat d’aquest entorn) faci una cosa semblant: neteja dels que ho van ser tot però ja no ho són .
Amb l’adéu d’ Abidal , el Barça hi va perdre dins i fora del camp. Sobre la gespa, l’equip es va quedar sense un dels millors laterals esquerre del món, que podia fer funcions de central amb garanties (que indispensable seria ara). I a fora, perquè va el francès va donar una imatge molt positiva del club arreu del món. Una imatge que aquesta directiva s’ha encarregat de deteriorar a marxes forçades.
Valdés va aconseguir, no sense dificultats inicials, el que semblava impossible: acabar amb el debat a la porteria. Dutruel, Rustu, Enke, Bonano... el malson sota els pals va acabar amb Valdés, prepotent per a alguns, però amb el caràcter suficient per fer-se respectar en la posició més dramàtica del camp. Aquella en què l’aficionat fixava la mirada en espera de l’error. Durant anys, la porteria va deixar de ser una preocupació.
El dia en què el capità del Barça, Carles Puyol, va anunciar el seu adéu.
I per últim, Carles Puyol . L’etern capità. No m’allargaré amb ell perquè crec que se n’ha dit tot el que s’havia de dir. El millor defensa de la història del Barça, dins i fora del camp. I amb l’honestedat suficient per dir adéu renunciant a una gran quantitat de diners i, com sempre, ajudar el club.
Els pròxims mesos seran decisius pel futur del club. I no em refereixo als resultats esportius. Pot ser que guanyem la Copa o pot ser que no guanyem res. És igual. El que determinarà l’esdevenir del club no són els títols d’enguany, sinó les decisions que es prenguin pensant en el futur.
I el panorama no és precisament esperançador. La junta directiva (o el que en queda) està més pendent de renovar l’estadi que l’equip. I la primera remodelació és menys necessària que la segona i té un alt risc de comprometre el futur econòmic del club. L’estabilitat a la banqueta s’ha esvaït,i cada cop s’assembla més a la filosofia de l’etern rival: un entrenador per temporada. I això, amb una plantilla acomodada, aburgesada, que s’ha quedat amb les claus del vestidor. Tot plegat, molt perillós.
Les decisions dels pròxims mesos determinaran si tornem a ser un equip admirat pel món o tornem a celebrar els empats contra el Madrid com una victòria.
Mare, tinc por.
