Dones

Una dona sàvia que s’havia dedicat a tenir cura dels fills i a treballar la terra, em va dir que no entenia com hi havia homes que trobaven més interessant passar-se vuit hores al dia, plens d’oli i de greix fent de mecànic a sota d’un cotxe, que quedar-se a casa veient pujar els seus fills. La reflexió em va fer riure per òbvia i aquests dies l’he recordat arran de la celebració del Dia de la Dona.

No m’agrada que cada vegada que s’avalua el camí que queda a les dones per obtenir una plena igualtat es parli de les quotes als partits polítics, de la presència als consells d’administració, del nombre de dones que tenen càrrecs directius, del fre de la maternitat... N’estic tipa perquè crec que aquest retrat només ens ensenya una cara de la moneda: la que analitza les dones com a treballadores i no com a individus lliures.

Conec dones que pateixen, conec el significat del sostre de vidre, sé què vol dir que et discriminin com a dona. Conec dones triomfadores amb paràmetres de reputació social que no han estat felices i en conec d’altres, que s’han quedat a casa i han tingut una vida plena i, d’altres, també, que s’han pansit com una flor rere les finestres del balcó.

Defenso el dret legítim de totes les dones a fer el que vulguin: a tenir parella, a no ternir-ne, a no tenir fills, a tenir-ne sis, a avortar, a tatuar-se el cos, a viatjar d’aeroport en aeroport, a ser astronautes, a ser mestres, a ser científiques, streaper, mecàniques, enginyeres, paletes... El repte real és que homes i dones facin realment el que vulguin fer i no el que s’espera d’ells. Fa pocs dies Iñaki Gabilondo deia en una entrevista que es penedia de no haver pogut dedicar temps als seus fills, que si tornés a ser pare ho faria tot diferent.

L’autèntica revolució rau aquí. En escoltar-se el cor i saber a què volem dedicar el poc temps que tenim en aquesta vida.





Foto: Xavier Serrano