Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de desembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La meva ciutat és tan petita que pots viure coincidències tan tremendament màgiques com que Joan Morros, flamant Premi Bages de Cultura, surti a l’escenari del teatre Kursaal el diumenge 1 de desembre, dos dies després de rebre el guardó, per presentar el seu cunyat, Carles Cases. El parentiu en aquest cas és pura anècdota, si voleu. El que em va agradar és adonar-me de com dues persones talentoses en àmbits ben diferents se succeïen a sobre del mateix escenari.
Jo, una ciutadana qualsevol, asseguda a la meva butaca, envoltada de la foscor encisadora que preludia l’espectacle, em vaig sentir orgullosa de ser-ne coetània.
El Joan Morros de sempre –amb el seu to i el seu posat inconfusible- va presentar “Carles Cases diu Llach”, amb l’Orquestra de Cambra Terrassa 48, des de l’extrem dret de l’escenari. Va desaparèixer discretament en apagar-se el focus que l’il·luminava. El concert va començar. Els aplaudiments es van esvair i es va imposar el silenci. Les primeres notes d’un repertori de Lluís Llach -fet a mida dels seguidors més fidels- m’arriben al cor. Estic desprevinguda i faig el que toca: em deixo portar. M’emociono en sentir com en Carles Cases toca temes vells, conegudíssims, com si fossin nous. Quin goig tenir un músic d’aquest nivell a casa. Quin goig que Manresa tingui ciutadans com el Joan Morros. Sense ell, i tot l’equip d’El Galliner, potser avui no tindríem el Kursaal dempeus i centenars de persones seríem més pobres d’esperit.
El mateix dia que el Joan recollia el premi vaig tenir l’oportunitat d’escoltar en directe un altre grup bagenc, els Abrília. El concert va tenir lloc al restaurant l’Hostal del Camp, dins d’un cicle d’actuacions musicals apadrinades per personalitats conegudes. El Jordi Ribot, l’ànima de la formació, va fer una reflexió al final del concert sobre l’èxit que ara se m’ha fet present. Va demanar en veu alta què volia dir tenir-ne i ell mateix es va respondre. Va dir que èxit havia estat gaudir d’un bon sopar i d’haver interpretat una colla de cançons davant d’un públic fidel i atent.
Tinc sort de viure en una ciutat petita d’un país petit, encara que la meva ciutat tingui por de sentir-la sola. A mi m’agrada així. I agraeixo als que canten i sempre en sabran, malalts d’amor pel seu país.
Foto: Xavier Serrano
