Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Cada vegada que tanca un mitjà de comunicació se silencia una veu. És com si algú decidís tapar la boca amb esparadrap a una de les persones que parlen al voltant d’una taula perquè no ens interessa el que diu. La conversa, és clar, pot continuar però ranquejant. La decisió de tancar Canal 9 ha obert la caixa dels trons. I ja era hora. Alguns periodistes s’han atrevit, ara, a fer públics els controls i els límits informatius que establia el govern valencià amb total impunitat i amb un criteri partidista.
Totes les televisions autonòmiques, inclosa la nostra, s’han posat a tremolar. En un moment de crisi, amb pocs recursos econòmics, és tan llaminer com perillós aprimar els fonaments dels mitjans públics, però també dels privats i, com no, dels locals. Les mateixes dificultats que afronten els mitjans grans les tenen els petits: reducció d’ajudes, d’anunciants, de lectors... De manera lenta, i gairebé sense adonar-nos-en, Manresa ha perdut múscul periodístic. Ara hi ha menys veus que abans a taula. Sense esparadrap. Hi ha directament cadires buides.
M’és impossible no mirar enrere i pensar en com era de diferent l’oferta de mitjans locals fa deu o vint anys. No és nostàlgia. El que sento és tristesa i no pels periodistes aturats, que també, sinó per tot el que hem perdut col•lectivament. Hi ha mitjans que funcionen amb una única persona (!), hi ha menys personal i més mal pagat per fer més feina i, així, és difícil fer un periodisme seriós, contrastat, ric, que ajudi a entendre’ns com a societat. Fora de l’àmbit professional, cal trencar una llança a favor dels mitjans locals que sobreviuen amb voluntariat, de les publicacions, revistes de barri i altres projectes comunicatius nascuts a internet que mantenen viva la flama.
Vaig estudiar periodisme per intentar millorar el món! Ara, quan hi penso, somric perquè era un argument noble i innocent enaltit per la insuflada de la joventut. He tingut la sort de treballar en diferents mitjans i trobar bons mestres pel camí. El Joan Barbé em va despertar la passió per la ràdio, el Felip González em va demostrar que un periodista ho és les vint-i-quatre hores del dia, el Jordi Sardans, que les fonts s’han de contrastar sempre, el Gonçal Mazcuñán que mai s’ha de defallir, el Salvador Redó em va cultivar l’esperit crític... A tots ells els estaré eternament agraïda. Pels segles dels segles. Em van ensenyar a actuar amb compromís, una paraula que ara cal més que mai. Perquè les empreses de comunicació poden canviar de propietari, perquè hi ha fusions i absorcions, però el que no ha de canviar és el compromís individual del periodista amb la professió.
Foto: Xavier Serrano
