Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de maig de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Espanya i Catalunya van despertar el passat 30 de març sobre les cendres d'una duríssima vaga general. Una vaga guanyada, no per la burocràcia sindical que ni tan sols se’n pot adjudicar la convocatòria, sinó per les seves bases i la resta de treballadors. La vaga va ser un clam social contra el decret llei del govern que impulsava una reforma laboral injusta que condemna la classe treballadora a sous de misèria i una inseguretat laboral indigna. Tot això, sumat als mesos d'acumulació de retallades socials que cancel•len les conquestes de dècades i dècades de lluita dels treballadors com la sanitat i l’educació públiques. El govern espanyol s'ha convertit en un vassall de la “troika” -el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea- al servei dels interessos financers i dels mercats, i obeirà els seus dictats fins a les últimes conseqüències. I si per fer-ho s'ha d'immolar, ho farà.
Per això, els treballadors han entès que la situació actual és d'una guerra social declarada pels mateixos responsables de la crisi: els bancs i els mercats. La sortida de la crisi no és, com ens ven la propaganda burgesa des dels seus altaveus, la resignació piadosa, sinó, com tantes altres vegades, la lluita. Per això els treballadors van convocar una vaga el passat 29 de març, per això la van guanyar, i per això no estan resignats a aturar-se aquí. Cal buscar un pla de lluita sostingut i continuat que aconsegueixi tombar la reforma laboral, els plans d'ajustament, i les mesures preses per la dictadura dels mercats. Cal un pla de rescat, com diuen Merkel i Sarkozy Pirineus enllà, però no un pla de rescat dels rics perquè s'aixequin sobre les esquenes dels treballadors: el que cal és un pla de rescat per als treballadors. La crisi és seva i la pagaran ells.
I a tot això, hi ha qui diu que les classes socials no existeixen. Hi ha qui escriu que les lluites obreres són d'altres èpoques. Hi ha qui vol creure's el "final de la història" de la Fukuyama. Per això, cal recordar-los que el 29 de març el govern espanyol, i el govern català, van convertir els carrers de les ciutats en un autèntic i vergonyós estat policial propi -aquest sí- d'altres èpoques. Primer, per criminalitzar el moviment obrer en marxa, però, sobretot, per protegir els patrons, l'elit del conflicte social latent. I així, els primers piquets que es van trobar els treballadors que garantien el compliment de la vaga vestien de blau i anaven armats fins a les dents. Davant d'això, si les classes socials no existeixen, que baixi Marx i ho vegi.
L'horitzó que s'obre sembla conduir a un atzucac, una vertadera guerra social. El govern espanyol no pot recular davant les exigències d'Europa i haurà d'anar més enllà. Però els treballadors, els aturats, els jubilats, els estudiants, el poble ras en definitiva, tampoc recularan. El xoc serà inevitable.
