Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de juliol de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En els últims temps, sembla haver-hi un consens en el fet que l’emprenedoria ha de ser un dels motors que tregui Catalunya i Espanya de la crisi econòmica en què es troben immersos des de fa ja gairebé cinc anys. Dirigents polítics (de pràcticament tots els partits), mitjans de comunicació, tertulians i economistes diversos, tots semblen coincidir que la creació d’empreses contribueix a la revitalització de l’economia i a la generació de llocs de feina. Ara bé, fins a quin punt això és cert? O dit d’una altra manera, fins a quin punt les dades donen suport a aquesta visió? Anem per parts.
D’una banda, la idea tan defensada últimament que fomentar la creació d’empreses és fomentar el creixement econòmic i la generació de llocs de feina, és d’allò més lògica i intuïtiva. Resumint, les noves empreses contribueixen a la renovació del parc empresarial existent, i per tant, poden contribuir que l’economia del país en qüestió mantingui uns nivells d’innovació i productivitat que l’ajudin a ser competitiu. És a dir, una part de les noves empreses que es creen són capaces de satisfer millor que la resta les necessitats dels seus clients. Això fa que aquestes noves empreses es mantinguin en el mercat (que no tanquin) i que, per tant, contribueixin a la revitalització de l’economia. A més, les noves empreses acostumen a donar feina, com a mínim, a l’emprenedor o emprenedors que han decidit tirar endavant el seu projecte. En definitiva, la creació d’empreses ajuda al desenvolupament econòmic i social. Aquest posicionament ha estat àmpliament defensat no només pels polítics, mitjans de comunicació, tertulians i economistes diversos que comentava fa un moment, sinó per una part molt representativa de la literatura acadèmica especialitzada que també ha demostrat en nombroses ocasions les bondats de l’emprenedoria.
Dit això, quan se senten segons quins missatges als mitjans de comunicació, un té la sensació que es deixen fora del debat alguns elements importants. De fet, si mirem les taxes d’emprenedoria de diferents països en diferents contextos econòmics i socials ens adonem que el missatge “com més emprenedor sigui un país, millor” és, com a mínim, matisable. En aquest sentit, el Global Entrepreneurship Monitor, l’enquesta d’emprenedoria més gran del món, des de la seva creació, el 1999, ha enquestat més d’un milió de persones i ha entrevistat uns 11.000 experts arreu del món. El projecte, que va ser iniciat conjuntament per la London Business School i pel Babson College (Boston), és considerat pels experts com un de les millors indicadors d’emprenedoria mundials.
Les dades d’aquest estudi per al 2012 mostren que Espanya té una taxa d’emprenedoria del 5,7%. És a dir, un 5,7% dels espanyols d’entre 18 i 64 anys estan involucrats en el procés de creació d’una nova empresa. Fins aquí, tot correcte; el “problema” el trobem quan veiem que les taxes d’emprenedoria de països com França o Alemanya són inferiors a les d’Espanya (5,2% i 5,3%, respectivament). Llavors, en què quedem? Pot ser que Espanya, que no guanya als dos motors econòmics d’Europa en pràcticament cap indicador econòmic, sí que ho faci en emprenedoria? En termes d’emprenedoria, Espanya fa millor les coses que França o Alemanya? La situació encara es complica una mica més, si veiem que altres països amb una renta per càpita més gran que Espanya, com Itàlia (4,3%), Bèlgica (5,2%) o Dinamarca (5,4%) també són menys emprenedors. O a la inversa, països amb un nivell de riquesa inferior al d’Espanya tenen taxes d’emprenedoria més grans: Portugal (7,7%), Turquia (12,2%) o Perú (20,2%).
En resum, és cert que la creació d’empreses contribueix al creixement econòmic. No obstant, quan diem que s’ha de fomentar l’emprenedoria perquè “com més emprenedors siguem, millor”, hauríem de tenir en compte que per fer una anàlisi global i rigorosa cal tenir en compte altres elements a part del nombre de empreses creades. Per exemple, hauríem d’intentar considerar la taxa de supervivència de les noves empreses, quant creixen les noves empreses, amb quin capital es creen, amb quants empleats comencen o bé de quin tipus d’emprenedoria es tracta. En aquest sentit, convé diferenciar entre l’emprenedoria per oportunitat (la que es produeix per explotar una oportunitat de negoci concreta) i l’emprenedoria per necessitat (la que es produeix perquè l’emprenedor no tenia una alternativa millor). Òbviament, una crisi econòmica com l’actual fa que aquest segon tipus d’emprenedoria guanyi importància. Per tant, amb les xifres que proporciona aquest article no es pot afirmar que en termes d’emprenedoria Espanya està fent les coses millor (o pitjor) que França o Alemanya.
En tot cas, és d’esperar que quan sentim polítics i periodistes fent referències constants al concepte d’emprenedoria, aquests siguin conscients d’aquests matisos. Estaria bé que quan determinats mitjans de comunicació fan una lectura més o menys triomfal d’un augment de la taxa d’emprenedoria espanyola, siguin conscients que aquest augment podria estar fent que ens assembléssim més a Portugal que no pas a Alemanya. En definitiva, l’emprenedoria és una meravellosa forma de transformar i fer avançar les societats. No obstant, hem de ser capaços d’entendre els seus matisos i peculiaritats per poder treure les conclusions adequades.
