Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de juliol de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Després d’aquest cap de setmana sembla que tenim motius per tornar a carregar les piles i tenir els ànims ben amunt. Calen accions com les de dissabte amb el concert per la llibertat, també, per a esperonar i anar fent bullir l’olla.
El camí endegat segueix el seu procés i tot i que som molts els que tenim pressa, les accions no es poden prendre precipitadament, s’han de fer amb serenor, pas ferm i segur. Ja tenim sobre la taula el Pacte Nacional pel Dret a Decidir que aplega la majoria de partits parlamentaris i una quarantena d’entitats i associacions pertanyents al món econòmic (patronals i sindicals), i als àmbits social, cultural i cívic del país. I a partir d’aquí, ja s’han facilitat mecanismes via web perquè totes aquelles entitats que s’hi vulguin adherir ho puguin fer, eixamplant al màxim el procés fent-lo obert i participatiu. No podem oblidar que el procés que reclamem, com diu el President, és “radicalment democràtic”.
En aquest sentit, és interessant escoltar veus crítiques dins de determinades organitzacions que fins ara havien estat molt blindades. Així mateix, Foment, en representació d’una part de l’empresariat català, va manifestar el seu desacord amb el president de l’organització, Gay de Montellà, per l’absència a la trobada pel dret a decidir. O sense anar més lluny, el corrent intern del PSC Avancem en total desacord amb les decisions de l’executiva per a mantenir-se al marge també de la trobada. En definitiva, negatives que naveguen a contracorrent, a contracorrent d’una gran majoria del país.
Aquest també és el mes de la carta, de la carta que el govern català enviarà a Rajoy amb les cinc possibles vies per a portar a terme el procés pel dret a decidir. En definitiva, anem fent els passos històrics que toca i que pertoca en aquests temps d’incertesa. Ahir escoltava que el sobiranisme és cosa de tots, de cadascú de nosaltres, l’aportació que cada català pugui fer, perquè el terme no entén ni de lleis ni de normes, qui el construeix és la ciutadania, la gent, el poble. Per tant, aquells que tenim pressa, ja veiem que no podem córrer tant, perquè la història que ens precedeix als catalans ha errat la porta en moltes ocasions; capelletes, diferències, discrepàncies absurdes i divisions ens han fet escollir malament. Així que, ara, després de 300 anys, val la pena que ens hi fixem, que no ens aturem però que tampoc ens precipitem. Com va dir la Lídia Pujol al concert per la Llibertat de dissabte: “Podem pensar diferent, però hem de pensar junts”.
