Mercè Garcia Farreras | Actualitzat el 22/07/2012

Quan parlem de la vellesa trobem estereotips ben polaritzats. Per una banda, atribuïm qualitats positives a la gent gran com el seny i l’experiència, però, per altra banda, també en referim de negatius com la debilitat, la dependència, la solitud, la malaltia...

 

En la societat occidental, la tercera edat ha esdevingut una càrrega social important. Em pregunto si ha estat sempre així? I per què?

 

Una vegada un alumne (d’origen senegalès) del Maresme em comentava que el fet que més li va sobtar quan va arribar a aquesta terra era el tracte i desconsideració que rebia la gent gran. M’explicava que a l’Àfrica els ancians són el pilar principal de la família, tribu, poble... La comunitat cuida la gent gran. I no podia concebre com aquí (a occident?) esdevenen una càrrega important de problemes.

 

Tenim mostres històriques que desmenteixen que sempre hagi estat així. Només cal fixar-nos en l’antic Egipte o l’imperi romà, per citar dos exemples. Així doncs és una qüestió històrica. És a dir, que s’ha generat en moments determinats.

 

Què ens ha passat? Els pronòstics poden ser agosarats. Però m’aventuro a insinuar que les condicions socioeconòmiques han afavorit la desaparició del concepte de comunitat. On podríem dir que trobem aquest concepte avui? La resposta és difícil, francament.

 

Si fem un pas enrere, recordarem que el concepte de família catalana, per exemple, englobava diverses generacions; avis, pares i néts vivint sota el mateix sostre. La família continua, però, sent la unitat o nucli bàsic de la societat. Però moltes de les funcions que feia aquesta unitat (comunitat) les han suplert institucions especialitzades en educació, treball, salut... I aquesta emancipació ha tingut (i té) un preu molt alt en alguns sectors de la població com la gent  gran. Ni tan sols ens morim a casa en família, fet que ha generat el tabú a la mort i la desnaturalització del final del cicle vital que avui ens caracteritza.

 

Joventut, vitalitat, fortalesa, innovació, bellesa,.. esdevenen així mots antagònics a la vellesa i ningú vol ser, fer-se, ni sentir-se vell. Creiem així que vellesa és negativa i joventut positiva. No hi ha bellesa en la vellesa?

 

“Com” inventem la realitat!.

 

Però què ens hem pensat que és la vida?

 

No podem demanar una vida a la carta, que, per a això, ja hi ha restaurants!

 

“Alguns homes neixen pòstums.”

 Nietzsche. “Ecce homo”

Bé vell? Vindrà!

Amb la teva reflexió Mercè ens poses un mirall al davant perquè puguem “mirar” la nostra imatge com a societat. Sí, aquesta manca de dedicació i acceptació envers la gent gran, és un exemple més de l’ individualisme hedonista que presideix la nostra forma de viure. Aquest “dret” a cercar la felicitat justifica que no puguem “perdre” temps per tenir cura dels més febles , que defugim els compromisos i no vulguem renunciar al gaudi personal.
Hi ha poca dedicació als avis com també hi ha poca dedicació i “sacrifici” per als infants, encara que sovint els fills són molt desitjats i són el prototip de la bellesa/B, però tant els uns com els altres demanen amor generós i requereixen temps de dedicació.
No oblidem que som descendents d’unes generacions que van treballar molt dur i van haver de renunciar a molts dels seus somnis per causa del pes de la família i de la guerra. És per això que ens n’ anem anat a l’altra banda?
No ho sé, però sí que tinc l’esperança que aquesta crisi ens ajudi a recuperar el millor de nosaltres i a compartir-lo.
Gràcies Mercè!!

la vellesa

Ja fa força temps que alguns sociòlegs remarcaven la importància de tenir avis i gent gran a prop dels infants i adolescents per ajudar-los a créixer amb un puntal de "saviesa" al costat, però dels sociòlegs no se'n feia massa cas; en època de bonança tot anava a remolc dels guanys ; nosaltres, que pertanyem a la generació educada en plena postguerra,sempre recordem frases i comentaris que deia la nostra gent gran; comentaris senzills, però arrelats a la vida de cada dia; potser ara que molts avis han de tornar a conviure amb els fills i els néts per ajudar-los amb la paga de jubilació a tirar endavant, recuperarem els valors que, per l'experiència viscuda, els grans tenen tan interioritzats !

V/Bells esquemes

Quina raó tens, Mercè.
Potser estem massa influenciats pel model individualista americà, on el "guanyador" dins la societat és qui no té por a canviar de domicili si ha de canviar de feina. I, per què no canviar de parella? O, fins i tot, no tenir ni parella, sinó viure un "festeig" etern sense compromisos i lligams i només quan ens interessi. Hem esdevingut éssers solitaris i egoistes que creuen tenir la llibertat a les seves mans i poder manipular-la al seu gust. Ens enganyem. De fet, sense unes arrels, sense la família, sense la TEVA gent -els únics que et faran costat quan realment ho necessitis- no som res. Potser a partir d'ara, en plena crisi social, moral i econòmica, comencem a replantejar-nos vells esquemes que, com tu dius, es basen el la saviesa dels nostres avantpassats.
Espero que el teu article ens serveixi com a reflexió.