Ramon Aran i Vilà | Actualitzat el 11/06/2014

Carles Morell: «No crec en el concepte romàntic d'originalitat»

ENTREVISTA-LITERATURA. L'artesenc Carles Morell (1992) acaba de guanyar-se un lloc de pes entre els noms emergents de la poesia catalana amb la consecució del 50è Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits de menys de 30 anys, amb el llibre, més que no recull, 'Els vapors que maten'. L'obra té un component clar de tribut a Vinyoli, en ple any del poeta barceloní, però sobretot al postsimbolisme català. Sònia Moya va guanyar-lo també el 2010. Són part d'una època en què la poesia sembla reivindicar-se en recitals.
He d'admetre, d'entrada, l'amistat que m'uneix a en Carles Morell, conegut per alguns de vosaltres perquè col·labora freqüentment en aquesta tribuna. No obstant això, he procurat que això no es notés gaire durant l'entrevista, que volia plantejar amb un mínim, potser no assolit, de rigor. Aprofito, però, aquestes línies per felicitar-lo públicament pel premi. És un orgull. Morell, estudiant de quart curs de filologia catalana a la UAB, treballa, a més, a la web Traces, una base de dades de llengua i literatura catalanes del Departament de Filologia Catalana de la seva universitat.

La trajectòria de mig segle de l'Amadeu Oller demostra que qui el guanya sol tenir un brillant i preponderant paper dins les nostres lletres. Un petit premi de grandíssim prestigi. I amb només 22 anys, Morell ja té un llibre publicat i quatre inèdits: dos de poesia, una novel·la i el recull de contes El bull que et falta, que va ser finalista al XLIX Premi Joaquim Ruyra. A la cinquantena, ha anat la vençuda. Per bé que sense dotació econòmica, l'Amadeu Oller serveix de plataforma de projecció pública i d'edició -cosa infreqüent avui en dia per a un poeta- de la primera obra; des de fa anys, a la col·lecció "Eixarms" de l'editorial Galerada.

El jurat estava integrat pels poetes Carles Miralles -de president-, David Castillo, Antoni Pladevall, Pius Morera -de secretari- i pels filòlegs Lluïsa Julià, Joan Maluquer i Ferrer i Maria Isabel Pijoan. Tots ells inclouen una breu lectura del llibre de Morell com a prolegomen.

Morell, davant de l'olivera en tribut del traspassat Jordi Castellanos, un dels seus mestres. Foto: R.A.

Coincidint amb l’any Vinyoli, el jurat ha destacat el deute del teu llibre amb aquest poeta. Vas concebre el recull com una mena d’ofrena, d’homenatge? Fins i tot un pot pensar que ja anava bé escriure’l ara.

No. Aquest llibre el vaig escriure a mitjan 2013. Per tant, ja el tenia escrit. Va ser el primer que vaig escriure, de poesia. Vaig decidir enviar-lo al premi, però no: ha coincidit. La citació [que inaugura Els vapors…] de Vinyoli de l’Elegia de Vallvidrera ja hi era. En canvi, el títol sí que és una mica un homenatge. Primer, el llibre es deia La pell que mudes, però en Pius Morera me’l va voler fer canviar per un vers: “una vaca que envesteix la locomotora”, símbol de l’escriptor a l'obra de Monterroso, i ho vaig trobar horrible. Llavors vaig llegir tota l’obra de Papasseit i la de Vinyoli i finalment vaig trobar aquest títol manllevat del poema “Interludi” de Vinyoli, de Tot és ara i res. Anava molt bé per al llibre perquè implicava les tres coses que volia dir. Vaig decidir-m’hi també perquè era el seu any.

Què és per tu Vinyoli, quina significació té?

De Vinyoli, se n’ha destacat que és un poeta amb el qual és fàcil entrar en el món de la poesia. No ho sé. En tot cas, és un poeta que a mi m’ha atret moltíssim. No és que la seva sigui una poesia fàcil: ho diuen, suposo, per aquesta atracció que produeix.  Clar, Vinyoli beu de Rilke i de la tradició alemanya, sobretot. Vinyoli transmet, sobretot -sempre parlant de literatura-  sinceritat, humanitat, vitalisme i mar (per bé que la cadència del mar, en la seva obra, ja ho diu Llavina, és menor, però també hi és). És un dels poetes que ve més de gust llegir en moments d’intimitat. Produeix una calidesa que Ferrater no transmet, posem per cas. Ferrater és el poeta de la intel·ligència i Vinyoli és més visceral. És punyent i s’endinsa en la claveguera.

David Castillo, jurat de l’Amadeu Oller, també va ser en el jurat del premi Vicent Andrés Estellés del 2005, dels premis Octubre de València, en què va sortir-hi premiat el recull Santa Follia de Ser Càntic: A Joan Vinyoli, de Vicenç Altaió, un homenatge molt més explícit al poeta barceloní. Creus que la presència de Castillo pot haver pogut decantar el premi cap a un recull amb aires vinyolians?

Crec que per una mera sintonia amb Vinyoli, no. La influència de David Castillo entenc que és en la mesura que li ha agradat el meu llibre. Res més. Sí que és conegut que hi havia dues posicions molt clares entre el jurat: els més partidaris d’una poesia d’aquest to, com el meu llibre, i els d’una poesia més realista, més com la de les últimes edicions, en què potser predominava una paraula més referencial que no pas simbòlica o conceptual. En ser la 50a edició, es veu que va ser molt disputat i finalment el jurat va decidir-se per un canvi de to.

De fet, prefereixes, sembla, al·ludir, més que no dir.


Sí, perquè m’agrada que el lector faci el darrer pas. Donar-li una mica de feina: suggerint mitjançant la paradoxa, la contrarietat, obres més possibilitats de lectura, no mates tant el text. Els vapors ja maten per ells sols. Així, el text té més vida, corre més i hi pot haver debat. Si les coses estan molt clares…

Així guanyes també uns lectors més entrenats, més exigents.

Sí, Antoni Pladevall, del jurat, ja va comentar que el llibre no és gaire apte per a lectors que no estiguin entrenats. Però en tot cas, hi ha els comentaris aclaridors [del jurat] que expliquen l’estructura del llibre.

De fet, el teu llibre sembla una crítica ferotge a les possibilitats de conèixer-se. En concret, el poema “L’error”, de la darrera suïte, “Exterior”, assumeix que no t’has conegut encara. Sembla, però, que el jurat del premi ha llegit Els vapors que maten ben a l'inrevés: com un aprenentatge del jo.

El primer [poema] ja ho diu: “si creus que et coneixes, és que no has nascut.” Em van dir que això era un aforisme... Més aviat concebo la poesia a la manera d’Eliot en el seu assaig de Tradició i talent individual, en què diu que la poesia és una evasió de la personalitat. No és la cosa romàntica d’un jo únic i original que es manifesta. És a dir, no m’agrada la poesia de “aquest sóc jo”, sinó la de “mira què faig”. És una cosa artificial.

És un joc literari, per tu, doncs, en el fons?


No és que sigui un castell de focs. Dius coses. Però no crec en la poesia de l'autoconeixement. A més, hi ha molts corrents en poesia…

Et contraposes a una tendència important en la poesia catalana actual, la de transmetre les vivències d’un mateix?

Sí. Ara, en la postmodernitat, sobretot en narrativa, en poesia potser no tant, hi ha molta literatura del jo, que no m’agrada. Això és com el que deia Eliot del poema “Kubla Khan” de Coleridge: esclar, Coleridge l’havia escrit acabat de llevar-se, a la manera onírica, i per Eliot, per bé que això estava molt bé, que hi havia idees, el poema faltava fer-se. Faltava literaturitzar-lo: hi havia les idees tot just apuntades. Això és una altra concepció de la poesia: per a Coleridge, era la cosa aquesta inspirada d’apuntar en acabar-se de llevar. Després hi faltava el treball, que jo crec que és important.

De fet, el jurat t’ha destacat l’esforç estilístic i formal com un dels trets més notables de la teva obra. Per tu la forma és molt important.

No és important. L’important és el que Francesc Garriga [Barata] diria que és el ritme: hi ha un ritme intern –la pulsió–, que sí que hi ha de ser. És el fet d’entendre la poesia com en els seus orígens, quan s’ajuntava amb la música. Hi ha d’haver alguna cosa que se m’emporti. Si no..., potser seria prosa, no? O alguna altra cosa. Els versos han de ser ben tallats: potser no han de ser decasíl·labs, però sí que han de tenir alguna disposició sil·làbica, accentual, que a tu et digui alguna cosa. No et diré que sigui formalista: la forma també pot ser encarcarada. Te n’has d’alliberar, no? De fet, ara qui escriu en vers? Gairebé ningú. I amb mètrica... segons com tampoc. Però en la forma, entesa en un sentit ampli, sí que hi crec. La poesia [la seva] té un component oral que no vull que es perdi, però alhora no és una poesia oral perquè l’has de llegir i, més aviat, rellegir.

Tu que habitualment recites versos en diversos espais, com pots compaginar les exigències d’una lectura i d’una audiència orals amb una poesia que cal meditar amb tranquil·litat?


Així puc reprendre el que em demanaves de la funció actual de la poesia. El vessant oral de la poesia, sobretot des de la postmodernitat, es va reforçar amb la poesia-espectacle. Tampoc s’ha de menystenir perquè és important de cara a fer difusió de la poesia. La poesia ja és un gènere prou minoritari, pràcticament consumit pels poetes mateix, de pocs lectors però fidels. Per tant, se n’ha de fer difusió. S’ha d’anar a l’Horiginal [cafè de Barcelona on se sol reunir una part del món poètic barceloní i on es fan molts recitals de poesia], a recitals i a presentacions de llibres. L’has de fer arribar al públic. Potser enganxes gent que no hi està habituada, amb l'element oral.

El que passa que el públic que assisteix a aquests actes, en bona mesura, ja és del sector, com has suggerit.

Sí, però hi ha l’amic que no sé què... La lectura profunda que se’n pugui, en tot cas, ja la faran quan es llegeixin el llibre, si se’l volen llegir.

El teu llibre és una mena de paròdia d’aquesta poesia que aspira a l’autoconeixement?

Tot el que escric es pot llegir de dues maneres: m’agrada molt l’ambigüitat, la cosa incerta, no tenir les coses clares. No m’agraden els absoluts, les coses evidents. Per tant, si escric una novel·la, m’agrada que no sàpigues si allò és una sàtira o si s'està dient de debò; encara que quan fas sàtira, també dius les coses de debò. És una cosa seriosa, simbòlica, però no romàntica! Que la meva poesia és romàntica justament? És tot el contrari: és antiromàntica.

Bé, aquesta frustració de no saber-se sòlid, que un és alguna cosa concreta, aquest anhel per la identitat... té força de romàntic.

La recerca de l’Absolut, sí. Però, clar, també és totalment postmodern. Si t’hi fixes, l’estructura del llibre és cíclica. Jugo amb elements de diverses tradicions i de diverses èpoques. Però que el llibre sigui cíclic deu voler dir alguna cosa. Tot i que també hi insereixo elements del simbolisme. M’han dit: Mallarmé. Home, Mallarmé aquí no li veig. Els referents tots són de la tradició catalana, els epígrafs, les citacions que hi ha.

Un dels membres del jurat, Antoni Pladevall, en la imatge de la necessitat que el poeta cavi cap endins seu, que utilitzes a “L’error”, hi veu la influència de Novalis.

No el veig enlloc, Novalis. Hi és, però en tot cas és una reminiscència inconscient, no el tenia al cap.

Que el llibre acabi amb “Entrada” és com si no haguéssim avançat, com si fos la constatació que la introspecció a la recerca del jo no acaba mai. 

Potser sí que hem avançat. Potser de vegades és necessari fer introspecció. No t’acabes de conèixer mai. Però tampoc és una cosa banal o en va, aspirar a fer-ho: potser no t’arribaràs a conèixer mai, però sí que aniràs indagant, a l’estil de moltes obres de Sergi Belbel, com Després de la pluja. És una estructura cíclica, però aquesta ciclicitat no et remet al no-res, a tornar a començar, sinó al punt on has començat amb una mena de coneixement adquirit, que no et salva de res, i que no s’acabarà mai, però que s’hi suma.  

Pius Morera et critica que, sent tan jove, et contens massa, com si insinués que t’has tancat massa dins el clos de la literatura sense deixar transparentar la intimitat.

Si és en aquest sentit, li diria –tot i que és absolutament igual perquè literàriament no té cap valor– que aquest llibre és potser el llibre més sentit que he escrit, almenys de poesia. Hi aprofito moltes experiències personals, per bé que literaturitzades. Un amic que m’ha donat suport des del principi llegia Els vapors…i em deia que m’hi veia. Si Morera hi veu contenció, li diré que és la meva pròpia i que, en tot cas, el que no he de fer és impostar-la. Que la joventut sigui exacerbadament dinàmica... Mira, doncs jo no.

En el poema “Nit de Sant Joan” sembles corregir d’alguna manera el poema homònim de Jordi Sarsanedas, en què el poeta es lamenta de la joventut perduda. En canvi, el teu poema sembla que no vulgui formar part d’una joventut vista sense ideals, degradada.

També aquest poema és un poema més que es diu així: una manera de sumar-se a la tradició, de repetir coses, però és un poema dur: el jo acaba partint ampolles en un contenidor de manera sistemàtica i obsessiva, i que “ningú em confongui amb ells”.

Cova una mena de ràbia... contra les convencions, potser, de la joventut?

Per exemple. Cap a les convencions en general. De vegades, també cal mullar-se. No es pot ser només agosarat amb el foc. El mar és molt perillós... No tot són les rieretes. Hi ha coses dures en aquest llibre.

El poema inicial, no sé si paròdicament o no, sembla poetitzar la dificultat de la creació poètica.

Sí. El tema és la construcció de la identitat, però sembla que es pot fer aquest salt, el salt metapoètic. També és la construcció poètica. 

Tanta liquidesa, tanta dificultat de conèixer-se, et fa un poeta postmodern.

Sí, però molt modern també. Més que la impossibilitat de ser, és la impossibilitat de conèixe’t per poder ser moltes coses. Ser moltes coses sí que és postmodern. La fragmentació de la identitat i la multiplicitat del jo. Més que no poder arribar a ser, és ser moltes coses. Tan modern com ser el pardal de Keats o la muntanya de Maragall. Modernitat, postmodernitat…

Fins a quin punt la teva enèrgica incorporació a la tradició postsimbolista catalana, usant els referents segurament més importants, en diàleg amb ells, pot revertir-te en judicis de falta d’originalitat? 

Es pot dir. Poden dir que m’he tancat en un clos de clàssics catalans. Però i què. És un primer llibre i vaig partir humilment dels referents més propers. Precisament no crec en el concepte romàntic d’originalitat. El que faig és incorporar elements de la tradició. En altres llibres inèdits fins i tot incorporo citacions –palimpsestos–, faig collage, sense posar-les en cursiva. Ho incorporo de manera natural, sense avisar. El lector que conegui aquell vers ho sabrà. Però si no, allò entronca i casa. Això és el que s’ha fet sempre, sumar-se a la tradició. Si s’ha proposat que la postmodernitat és una hipermodernitat, una modernitat accelerada... per què no? Es pot fer servir tot.

En els teus versos, hi ha més de l'experiència o de l'estudi? Segurament les dues potes hi són, però quina hi pesa més?

Jo diria que hi ha lectura. Com diu Màrius Serra, abans que escriptor ets lector. Llegeixes i, després, si de cas, escrius. El que vas traient és el que t’ha quedat de pòsit de lectures, en què també hi ha experiència, esclar. Però en aquests poemes [els del seu llibre], no hi ha ni anècdota, de vegades. És una cosa molt de la suggestió, sobretot la primera part, de poemes breus, que no són tancats i barrats a la manera ferrateriana en què fan un tot, un sentit, sinó que més aviat fan una unitat però entre ells. Cap d’ells excel·leix per si sol, s’han de llegir en conjunt. És un llibre susceptible de ser llegit com un conjunt, per bé que els poemes de la segona part poden ser llegits més autònomament. Esclar que també hi ha estudis, ja que algunes lectures les he anat fent arran de la carrera.

David Castillo posa en evidència la manca de familiaritat de les noves generacions catalanes de poetes, en contrast amb tu, amb la pròpia tradició poètica catalana. No sé si vol dir que no llegeixen autors catalans o que no llegeixen, en general.

Quan ho va dir el que em va passar pel cap no va ser que no llegissin autors catalans, sinó que no han llegit. Si ets poeta i publiques, esclar que has d’haver llegit, però potser sí que hi ha una tendència a carregar, com el cas d'Els Imparables. Cop de puny damunt la taula del Casasses: “Carner tu no l’has llegit i jo sóc postantic”. Potser sí que s’hauria de tenir més present la tradició catalana. Per mi, l’escriptura en depèn, de la lectura.

Antoni Pladevall n’ha destacat, del teu llibre, que té una base potent de filosofia. Com a poeta, fins a quin punt la utilitzes?

Primer et diré que no, que no la utilitzo; i segona, et diré que sí, que sí que la utilitzo. En tant que la literatura n’és plena. Només ja servint-te de la literatura, que és producte del paradigma de l’època,  ja t’ho permet. No sóc un gran aficionat a la filosofia. M’agrada entendre els paradigmes culturals, els canvis que s’han produït. És un rerefons, sempre hi és. Potser [Pladevall] es referia al deix simbòlic de la paraula, que no és tan referencial, que és intangible, que no és taula i cadira, que és aigua. Les ombres que s’allunyen de les ombres.

En el comentari de Joan Maluquer que prologa, en certa manera, el teu llibre, insinua que el jurat o els lectors en generals estan massa avesats a la facilitat de lectura, com si volgués dir que els poetes joves no treballessin prou la forma o la depuració conceptual.


Els poetes joves actuals destaquen precisament pel ritme, perquè fan una poesia sobretot de l’oralitat. Això és molt positiu de cara a la difusió de la poesia. Part negativa: potser això va en detriment del contingut. S’hauria d’agafar autor per autor i poema per poema i jo no sóc qui per jutjar ningú, però sí que hi ha aquesta tendència.

Per a un poeta tan jove com tu, què significa poder editar en un temps en què els editors no s’hi arrisquen gaire?

L’egolatria de la pervivència, per què no dir-ho. No ens enganyem: ara sí que seré jove i seré cregut. Tots busquem una manera de vèncer el temps. Tothom qui escriu és per ser llegit. Una amiga em deia que vol ser llegida, que no vol publicar. Jo ho entenc com a part d’un tot. Vull ser llegit i publicar, collons, m’hi ajuda. Tampoc tan àmpliament, perquè la poesia catalana és el que és, petita…

Amb el salt en la notorietat pública que et dóna el premi, les teves expectatives editorials han crescut? T’ha arribat alguna trucada per publicar-te alguna de les obres que tens inèdites?


No. Sí que el premi té molta importància, mal m’està dir-ho, i té una trajectòria i, qui el guanya, una responsabilitat. L’altre dia parlava amb el crític Jordi Marrugat d’un poeta ja consagrat, consagradíssim, que va entregar un llibre inèdit de poesia a un editor i aquest li va suggerir que el paguessin a mitges. Per tant, vist el panorama, guanyar l’Amadeu Oller sí que t’obre portes, potser, ja he entrat al tema, diguem-ne, però… El meu llibre de contes [finalista del XLIX Premi Joaquim Ruyra] no ha trobat encara editor i no sé si el publicaré, ja ho veurem. La resta [els dos llibres de poemes i la novel·la] sí que els voldria publicar.


El poema que més m'agrada:


CONFIDÈNCIA

En el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.


MÀRIUS TORRES
 

El meu tronc esdevé la corba d'un arc i està a punt de llançar una sageta. Es busquen foc d'encenalls i una guspira. Malvenen una caixa de llumins i correm carrer avall. Els mots descansen damunt meu i, al bell mig de la corba, el cos s'eixampla fins que s'obre i deixa entreveure les flors, els pecats, la fortor del decandiment.
CARLES MORELL


FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.