El Marià Martínez és una d’aquelles persones que no saps mai si està de broma o parla seriosament. A punt d’arribar als cent anys, manté un to còmic i ocurrent amb què aconsegueix posar-se el personal de la residència d’avis Ibada de Navarcles, gestionada per Sant Andreu Salut, a la butxaca.
Hi ha històries que estan vinculades a un lloc concret. La de la Carme Boix Bernat està estretament relacionada amb la plaça Major de Manresa. Allà ha transcorregut bona part de la seva vida, des que era una nena fins als setanta anys.
La Teresa ens rep en una sala d'estar de la residència Montblanc. L'estança és àmplia i silenciosa, amb un gran finestral per on es filtra la claror. Després d'avançar pas a pas amb el caminador, ens convida a seure entorn d’una taula vestida amb un gerro de flors.
A la residència Montblanc de Manresa es respira aire de festa. Els avis i les àvies s'han reunit al saló central per escoltar les cançons del pianista convidat durant les festes de Nadal. Entre el públic, es troba la Maria López, que fa ballar els dits mentre el músic toca cançons tradicionals.
La Dolors Villaplana ens rep al menjador de casa seva, per on entren uns rajos càlids de llum. De seguida s’afanya a ensenyar-nos les vistes que admira des de la finestra, definides per les teulades de la ciutat de Manresa i la muntanya de Montserrat al fons. La capital bagenca és on ha viscut sempre i on va regentar durant molts anys l’establiment Fruits Secs Rius, al carrer del Bruc.
«Tinc mil anys d'històries per explicar», afirma bromejant Rosa Rodríguez, que just acaba d'arribar al segle de vida, amb la sensació d'haver viscut una eternitat. «Quan arribes a certa edat la memòria falla», avisa la manresana, a qui agrada la conversa i el tracte amb la gent.
«Mentre sigui viu sempre seré de Rajadell». Les paraules d’Indaleci Centellas, que acaba de bufar cent espelmes, provenen del cor quan parla del poble on va criar-se i on va desenvolupar l’ofici de la seva vida, el de pagès.
La Carme tanca els ulls perquè li arribi la flaire del ram de flors que li van regalar el dia que va complir cent anys. L'aroma encara es manté fresca, igual que la seva memòria a l'hora de recordar les vivències al llarg d'un segle, vinculades a un espai on van transcórrer els seus anys més feliços, la cansaladeria Gomà, que portava el seu cognom.
Salvador Farrés m'espera a peu dret a la porta de casa seva amb una tímida rialla i els braços oberts, amb l’ànim de compartir les seves experiències. La vida li ha mostrat la cara més amable i també la més amarga al llarg dels seus 101 anys. Així i tot, no ha perdut mai el sentit de l'humor.
La claror de tarda entra discretament per la finestra de l'habitació mentre la Maria Carme dona el berenar a la seva mare, l'Antònia, que reposa al llit i obre una mica els ulls cada vegada que la filla li acarona el rostre. «Vinga mare, una mica més», li diu a cau d'orella tot recordant les vegades que la mare l'acotxava abans d'anar a dormir i li feia un petó al front. Quant de temps ha passat des d’aleshores.
«M’agradaria arribar als 110 anys». Les ganes de viure de la manresana Rita Roca, amb 100 anys acabats de complir, es manifesten des de la primera frase que em diu en rebre’m a casa seva. Quan entro al saló d’estar, la trobo dreta, amb una brusa florejada i els llavis pintats de vermell i els cabells blancs crepats, a punt per explicar-me les vivències d’un segle de vida que s’escampen pels racons del menjador, on romanen llibres de remeis d’herbolaris, diccionaris de francès, plantes que omplen de color la llar i un retrat en record del seu marit, el Cisco.
