Com que llegeixo al diari
–i això ja no hi ha qui ho pari–
que un dels problemes més grans
que tenim els manresans
quan ve la Setmana Santa
és el de la processó
que la gent estoica aguanta,
fins amb el paraigua obert
mentre no se sap del cert
si s’ha suspès o si no;
si la dansa de la mort
arriba o no arriba a port;
si van o no acompassats
els dels passos i els armats,
i remena que remena
amb els de la Macarena,
si s’han quedat a la Seu
i allà poca gent els veu...
Davant tanta decepció
que la pluja ha provocat
deixeu-me que un servidor,
ja que estic molt afectat,
sense sortir gens del tema,
quan la cera encara crema
faci aquí el meu refilet
en aquest senzill sonet.
ARS MORIENDI
Omnia mors aequat. La mort ens iguala.
Siguis ric o pobre, tu ets com tothom.
Et diguis Estrada, Puig o Vilamala,
també ets a la llista, et saben el nom.
La Dama t’espera a la cantonada
i provocativa et va fent l’ullet;
per més que l’esquivis, la dalla esmolada
et segarà un dia i cap al canyet.
Recorda el seu lema, el
Memento mori,
i mentre tu puguis vés fent rebombori
tal com fan els indis als films del
Far west.
Viu el
Carpe diem avui que ella és fora,
que el dia que vingui, més tard o més d’hora
i entri a casa teva,
Consumatum est.
