Aquesta informació es va publicar originalment el 15 d'abril de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Germans i germanes, ja fa mesos que la crisi dibuixa un panorama urbà decrèpit. Ja es poden esforçar botiguers i polítics, ja, que la imatge comercial de la ciutat és pràcticament de postguerra, especialment si considerem que som a la societat de l’emprenedoria i el valor afegit. Ai, Senyor! No vull tornar a fustigar el lector amb les penes del comerciants... Pobrets. De fet, de vegades no en tenen cap culpa. Quan la misèria assota la població, sempre n’hi ha que aprofiten per gratar i buscar un nínxol. No pas un forat on descansar al costat de l’Altíssim pels segles dels segles, sinó un espai de mercat per fer negoci entre els més necessitats que, il•lusos, somien una vida millor. A fe de Déu que som en l’època de les prestidigitacions del màrqueting. Tot es compra i es ven i, el que ens deixa més astorats, totes les ofertes són una veritable ganga. Fins i tot els locals d’alguna immobiliària es lloguen. Vull dir que pots esdevenir arrendador de l’arrendador si t’interessa el lloc des d’on arrenda. El mercat no està per desaprofitar oportunitats. I potser, pagant 300 o 400 euros més, conjuntament amb el lloguer del local, la immobiliària et cedeix gentilment l’administrativa o el xicot que ensenya els pisos. Que tot és negoci, com hi ha Déu!
Perquè, tot i les penúries, en el fons, qui no té diners per gastar és perquè no vol. Observem-ho! Podem començar la jornada venent unes arracades d’or de la iaia. Qui és qui no compra or? Hi ha establiments de venda de metall preciós a cada cantonada. Amb una mica de sort, i si fan bon pes, de les arracades ens en donaran uns 300 euros. I això obre un ventall de possibilitats enorme! En una botiga de xinesos, per només un deu per cent del pressupost (30 euros) omplirem una bossa ben grossa de tot tipus d’andròmines! Tot seguit, amb una mica de sort i amb l’ajuda de Nostre Senyor, en una botiga d’electrodomèstics amb tara, aconseguirem aquell pantallot de televisió que anhelàvem... tirat de preu! I, com que segur ens sobraran diners, potser podem acabar de passar l’estona en algun outlet de roba que ens permetrà guarnir-nos de vint-i-un botó per quatre duros o adquirir un smart phone d’origen dubtós en algun establiment regentat per un pakistanès que parla català amb accent de Cadaqués. L’important és no fer parar la roda del consum. Perquè comprar alguna cosa per alimentar-se és secundari. Per Déu, que és més important poder enviar missatges i actualitzar l’estat al Facebook que tenir l’estómac ple. Que Déu ens perdoni a tots plegats!
