"No hem sabut competir amb els nostres condicionants"

Quan estàs com a jugador, tampoc t'adones de la realitat del club. Estàs a dintre, però estàs amb el dia a dia de l’equip: entrenaments, partits, etc. I realment de tot el que és la situació executiva del club no n’estàs gaire al corrent.

De la percepció que podia tenir aleshores i de la que tinc ara, el club crec que no ha canviat gaire. Ara que ho veig des de dintre, sí que hi ha coses que ara són més professionals, des de la part tècnica fins a la part de les oficines. Està tot més focalitzat, abans tothom feia una mica de tot.

No sóc jo qui l’ha de valorar. Tampoc crec que, sent a dia d’avui el meu tercer any, tingui una trajectòria encara.

Crec que el club està amb una dinàmica, en la manera de funcionar, que ja hi és quan jo arribo. La figura del director esportiu s’inicia amb el Jordi Ardèvol, que és qui comença el procés, perquè el club no estava realment preparat pel que comporta avui en dia en un club a nivell professional la figura d’un director esportiu. La part directiva no estava acostumada a treballar amb aquesta figura, i l’Ardèvol m’ho va deixar molt fàcil, perquè en el moment en què arribo jo tothom està familiaritzat amb això.

La primera temporada és molt complicada, tant o més que aquesta, i en què es comença la situació en la qual estem ara i que estarem en els propers anys: que el club per subsistir comença a rebaixar cada any el pressupost. Tot i que es comença i s’intenta fer un plantejament a mig termini, però un club petit com el nostre és fràgil, i quan una o dos coses no surten tot trontolla. Aquell any patim molt amb la lesió del Brian Cusworth i la temporada amb l'operació al turmell del Montañez crec que ens passen molta factura, perquè eren jugadors molt importants per nosaltres.

Jo no diria que més difícil, perquè a nivell de pressupost estàs en un escalafó (n’hi ha varis a la lliga) i t’has d’intentar manegar, convèncer jugadors, agents...perquè vulguin venir a l'escalafó on estàs tu. Això passaria igualment si estiguéssim més amunt, perquè sempre estàs competint amb equips que estan per sobre. No és que sigui més difícil, sinó que ja és la dificultat que té per si aquesta situació.

Jo crec, i això ja ho pensava quan jugava aquí, que el club té molta credibilitat a tots els nivells. Té una estructura tècnica excel·lent, amb una dinàmica ultraprofessional i d’altíssim nivell. I això els jugadors quan passen per aquí ho valoren i molt. Et diria de molts jugadors que després de passar per aquí hi segueix havent molt contacte. La llàstima és que econòmicament no els podem compensar. La coherència que té aquest staff tècnic és excel·lent, i jo crec que això és el que ofereix un equip com el Manresa als jugadors.

També els ofereix l'oportunitat de fer un pas més en la seva carrera, i això és una cosa fonamental. Hi ha gent que té la capacitat de veure-ho i n’hi ha que no, o gent que està disposada a sacrificar aspectes econòmics per intentar fer aquest pas i gent que no hi està disposada. Això és decisió dels jugadors.

També una serietat, malgrat les dificultats econòmiques, que el club sempre lluita per tenir.

Depèn. Hi ha determinats jugadors que el procés és molt llarg, de vàries temporades. Sempre intentem picar alt, i per això sempre és complicat.

Intentem convèncer el jugador, l’agent...nosaltres no tenim molt marge amb el tema econòmic. Hi ha jugadors que tens molt clar el que necessites, i pot ser molt ràpid; i d’altres que tens molt clar que el voldries fitxar, però per les circumstancies no és possible.

No. Tenim diferents plans i treballem amb ells a la vegada. Perquè jo no sé si aquell jugador de l’equip que vull que es quedi ho farà, o ens posarem d’acord amb ell en el tema econòmic. I treballes diferents plans alternatius. I hi ha un tema que és clar, amb menys diners tens menys capacitat per fitxar jugadors. Sumes una dificultat.

Es van sumar variïs factors. Feia temps que el seguíem, quan jugava a França jo personalment ja el tenia present i aleshores es produeix una circumstancia entre el jugador i nosaltres, que coincidim en l’espai-temps.

Nosaltres teníem clar que el volíem fitxar, i igual en aquell moment d’altres equips no ho van fer perquè tenien altres plans. Ha de coincidir la voluntat del jugador i la nostre, i després posar-nos d’acord en el tema econòmic.

No és ben bé així. La veritat és que les dues últimes temporades ha sigut això, però no és una premissa. Has de ser molt flexible i tenir la sang freda d’avançar-te en algun moment, i la sang freda d’esperar-te fins l’últim moment.

Apostar fort no, però es tenia clar que tenir una certa continuïtat era important. I es va apostar per fent experiència a la lliga i donar continuïtat a l’equip. La nostra lliga és molt complicada, i has de conèixer als arbitres, als rivals, les pistes...i als jugadors els hi costa quan arriben. La mostra la tenim en aquesta temporada. Preveiem que no podríem retenir gran part de la plantilla que teníem, i es va decidir que el que nosaltres els podíem oferir era prou perquè decidissin quedar-se (en Javi i l’Asselin).

No crec que siguin complements, perquè el DeVries no és un complement. Però si que és veritat que en quant a aquesta continuïtat, aquest nucli de l’equip era important per l’estil de jugar i l’experiència. L’Adam ja portava un any més a la lliga i esperàvem que pogués tenir més regularitat, etc.

Encara és aviat per dir-ho, i crec que no és real el tema de parlar d’encerts d’uns o d’altres. Perquè els mèrits de que un jugador sigui exitós o no, depèn de varies coses: primer del jugador, i després de l’entrenador que és el que el fa jugar. Des de la direcció esportiva intentes donar les millors eines perquè l’equip pugui competir, però l’èxit de que el jugador se’n surti o no és de la direcció tècnica.

Jo només hi ha un jugador que realment tingui aquesta sensació, que és amb el cas de l’Uros Slokar. Jo en aquest cas veia, tant per la informació que tenia a nivell personal del jugador com pel seu perfil de jugador, que podia funcionar. Però no va ser decisió meva, jo porto el jugador, però si l’entrenador no ho veu clar o no l’acabo convencent, no arriba. Crec que era una situació molt complicada i va ser un encert de tothom: tan del Jaume per veure com el podia fer jugar perquè ens funcionés, com per part del club de destinar una part del pressupost, perquè ja teníem tota la plantilla tancada.

La resta no et puc dir, perquè un jugador pot no funcionar amb nosaltres i si fer-ho amb un altre club o al inrevés, i què és? Culpa del jugador? De l’entrenador? Del director esportiu? No, el món no és així. El bàsquet està ple de matisos.

Amb un equip com el nostre són coses molt diverses. El principal és treballar pel fitxatge de jugadors. L’altre és la supervisió del treball de l’equip i el suport a aquest treball. Moltes vegades has de fer de mitjancer tan amb problemes que hi ha al equip (en el nostre afortunadament no n’hi ha), i també de mitjancer entre la part executiva del club i la part tècnica. I a partir d’aquí, totes les coses que et pugis imaginar, com per exemple prestar atenció als pares dels jugadors joves que podem tenir a l’equip, controlar la residència on estan, els temes mèdics...Som un club petit, i per determinades coses hi ha uns avantatges i per d’altres un desavantatge. Has de tocar moltes coses, i això crea una gran fluïdesa en la comunicació dins del club.

Això ha canviat, perquè els jugadors no és com anar al supermercat amb una llista i fer la compra. Tu necessites tenir la màxima informació possible del jugador, el seu entorn, etc. Maneges una bossa de jugadors que voldries i creus que podries fitxar.

Si.

No, més. I no paren d’entrar i sortir-hi jugadors. Per exemple, t’assabentes que un jugador no porta una vida massa endreçada, doncs el descartes. I la informació la treus d’entrenadors, agents, jugadors...de tot el que pots.

I a part viatjar per veure els jugadors in-situ, perquè la màxima informació la tens quan veus el jugador: com es relaciona amb els companys, com reacciona quan el canvien, etc. Tota la informació que puguis tenir és necessària.

Nosaltres som un club que hem de conjugar veterania amb el talent de gent jove, o ho hem d’intentar. I amb la gent jove això és molt important, perquè la gent veterana ja tenen uns hàbits, ja saben com funciona l’esport de l’elit. Però hi ha jugadors joves que no ho saben això. I com més informació tinguis d’aquests nois i els seu entorn, millor.

És molt important, perquè són les persones de confiança dels jugadors. És molt divers el que trobes: des de treballar amb agents petits fins a grans agències. Hi ha gent que és molt col·laboradora, que veuen que és un benefici mutu tant per el jugador com per tu arribar a un acord, o que poden veure que pel jugador és bo venir a Manresa (i també per a ells si el jugador té èxit). I un altre perfil d’agents que no tenen aquesta perspectiva.

Depèn. Si tu ets actiu a l’hora de la recerca de jugadors, moltes vegades ets tu qui pica a la seva porta, i així és majoritàriament com nosaltres funcionem. Inclús alguns jugadors que busques i no trobes qui és el seu agent, com ens va passar amb el Hanga, que no tenia agent conegut. És part del negoci descobrir qui és el veritable agent. Perquè moltes vegades hi ha agents que ofereixen jugadors que no són seus.

Ells t’ofereixen a tu al jugador, i al jugador li ofereixen un tracte amb el club, sense tenir cap vincle professional amb el jugador. I després és el jugador el qui ha de decidir.

Si. Però aquí el problema va ser que el seu agent americà estava convençut que el seu jugador estava lliure. Però va ser poc professional en aquest sentit. Això passa poc, però passa.

Potser no sóc la persona indicada, però crec que tant com això, no. Si precisament estem patint el que estem patint, és perquè s’intenta que això no passi. Si el club no fa determinades coses, que altres clubs fan, és perquè es vol que el club pervisqui el màxim possible a l’elit, el que ens permeti el nostre context.

El que si que és clar és que per part del staff hi ha molta implicació en la part econòmica, en la gestió dels recursos esportius envers la part econòmica. I això és la nostra realitat. I crec que això, per a la perdurabilitat del club, és bo.

Jo crec que no. Però aleshores hauria de ser el consell d’administració que hauria de decidir. Un club com nosaltres, que ja ho hem viscut, i amb la situació que es ve donant cada vegada, entre dins de les possibilitats que això pugui passar. Esperem que no passi, però és la realitat i la situació és complicada. El que no podem fer és mirar cap un altre costat, el que si que hem de fer és ser el més sòlids possibles per, si passa, tornar a tenir la màxima força possible per tornar una altre vegada.

Jo no sé quina és la seva situació, ni si li pagaran o no, potser si que li pagant i aleshores no pagant als altres jugadors, no ho sé. No és el meu problema en aquest sentit. A mi això em pot passar, per exemple, que vingui el Valencia i necessiti un jugador, i jo què he de fer? Doncs millor pel jugador.

Ja et dic, això és la seva decisió. Valladolid decideix que fer amb els seus diners, si decideix fitxar i no pagar a la resta de la plantilla, és la seva decisió. Jo en la meva feina, constantment visc situacions d’aquestes. Per mi és normal. I de la mateixa manera jo fitxaré algun jugador que un altre club l’està fitxant.

La situació concreta, a mi no m’afecta, perquè és una pena, però com molts altres jugadors que hem intentat fitxar. No em correspon a mi, crec que correspon a la lliga dir alguna cosa. Hi ha una cosa clara: marca un mal precedent. En el nostre club, la gent s’esforça molt perquè el club pervisqui: gent que hi posa els seus diners, que hi posa moltes hores, que s’esforcen molt per pagar als jugadors per la seva feina...casos com aquests deixen un mal precedent.

Si a vegades els clubs reben ajudes institucionals, que no és el nostre cas, han de ser exemple d’alguna cosa, està clar que casos com els de Valladolid o Alacant no ho són. Nosaltres què hem de pensar? Hem de fer com aquests equips? Que se’n surten? Nosaltres no serem els justiciers de la lliga ni molt menys, però algú hauria de fer alguna cosa. Perquè sinó el que fas és el que està passant: clubs que entren en concurs de creditors (que és una eina vàlida per les empreses) per intentar que la seva empresa sigui viable; i, el que per mi no és conseqüent, és que acabat aquest procés, quan ets viable, des del minut 1 tornes a generar deute i tornes a no assumir els teus contractes nous. Això per mi és una vergonya. Per estar amb un status que realment no generen, i això està passant a la lliga, i aquests equips estan competint contra nosaltres fitxant jugadors que nosaltres no podem fitxar. Que igualment potser tampoc fitxaríem, però és una situació totalment irreal, perquè s’estan enganyant a ells i també al seu públic, perquè els hi fan veure que estan en un nivell que realment no els hi correspon.

Però jo no sóc qui ho ha de dir. Nosaltres intentem complir els nostres acords i intentem fer ofertes que siguin el màxim ajustades a la nostre realitat.

Però qui ho ha de valorar?

Si? L’ACB? Quantes vegades ha actuat l’ACB als últims anys en situacions semblants?

No ho sé...

Això diguéssim és una mica la sensació que tenim.

Malauradament, tu no ets un jugador que ha intentat fitxar el Manresa. (riures)

És una decisió personal del jugador.

Crec que no. Des del seu punt de vista, i no em vull allargar perquè en aquest cas concret sembla que tinguéssim quelcom en contra del Valladolid i no és així, al contrari. Els professionals tècnics del Valladolid fan el que poden, després és a dalt si els hi diuen que fitxin o no. En aquest cas, no ens enganyem, nosaltres anem últims. Jo sóc jugador i penso: que prefereixo, anar a l’últim i que a més a més m’ofereixen bastants menys diners que en aquest altre que, potser no cobren, però van molt bé i com a mínim tindré repercussió. Perquè esportivament tothom està parlant de lo bé que ho està fent el Valladolid. Això també es valora, perquè no ens enganyem, a aquest senyor potser li és tan familiar Manresa com Valladolid. Aquí si que entra la figura de l’agent en joc. En el sentit que la perspectiva de la gent pot fer que el jugador valori determinades coses. La perspectiva que tingui la gent és molt important.

Jo hi trobo poca diferencia, la veritat. I això t’ho dic com una cosa positiva. Crec que aquí el públic és gent, la majoria, amb molts anys com a jugadors de bàsquet, aficionats al bàsquet, crítics amb el bàsquet (i això és molt bo pel club)...però sobretot crec que és gent molt orgullosa del seu club. Aquest any mateix, anant com va tot, l’afició és un valor afegit, tant per tècnics com pels jugadors. Moltes vegades penses que els jugadors no se’n assabenten, però no és així, i menys en una pista com la nostra. Tal com han anat els partits, tal com ha anat la temporada...jo sé que els jugadors tenen un punt d’obligació per ells mateixos de correspondre el suport que han tingut tot l’any de forma incondicional. L’equip en tot moment està donant la cara, això aquest any no és pot negar, i en un equip com el nostre això podria passar, que hi hagi moments en què jugant contra determinats equips amb determinats pressupostos t’esborrin de la pista, pot passar i cada any ens ha passat. Aquest any és una paradoxa, crec que dels últims anys és un dels que hem sigut més constants i menys victòries hem aconseguit.

I crec que d’això el públic se’n adona, i sabent tothom la realitat del club (i no com a justificació), la gent se sent orgullosa de l’equip.

Veus que tot i les derrotes la gent ve, aplaudeix, anima...se’m està posant la pell de gallina. Situacions així no es donen tan sovint en el món de l’esport. En l’esport professional, cada vegada menys.

Sense tampoc posar-nos dramàtics, és una sensació semblant a quan es van guanyar títols en aquest club, que dius aquí passa alguna cosa, perquè això no és normal. No és normal que portis quatre victòries i la gent segueixi al costat de l’equip d’aquesta manera, en un moment ideal si que hauria de ser sempre així, però en aquest món és poc habitual. Per això el bàsquet aquí i la gent que ve aquí és diferent. Jo estic convençut que l’equip no perdrà la cara i això el públic ho sap valorar.

Com diu molta gent, de l’any de la lliga a Estats Units ja haurien fet una pel·lícula, doncs ara passa una mica el mateix. Aquest any, això ho veu el Spike Lee i et fa una pel·lícula de la situació que es produeix: aquests són uns perdedors (perquè perden molts partits), però cada partit estan i la gent ho veu i se’n adona, es fantàstic.

No ens lamentem. Si a dia d’avui som últims és perquè ho som. Està clar que tot té matisos, i aquesta temporada en té molts: si el Javi no s’hagués lesionat, si no se qui hagués arribat bé a l’estiu, i si, i si...però es que aquests i si els altres equips també els tenen, tots, del primer a l’últim. Tots tenen els seus condicionants, i nosaltres amb els nostres no hem sabut competir. Estarem d’acord que hem tingut mala sort i ens podem llepar les ferides, però és el que hi ha.

Jo crec que si, i no per la situació en que estem ara. Personalment des del primer dia que vaig entrar és una cosa que dic. Perquè som societats anònimes i amb aquest model, aquí no es pot fer una cosa semblant a un pla d’empresa. I li resta competitivitat a la lliga, perquè els equips es fan de cara a la immediatesa, i aquesta és salvar-se. Sense aquesta immediatesa, la lliga seria més competitiva, seria millor. Perquè tu podries fer un projecte a 3-4 anys vista, que és el que fan a Estats Units: la gent segueix anant als pavellons, tu et preocupes de que el teu producte sigui atractiu. Crec que és fonamental.

I això no vol dir que no hi hagi ascensos i descensos, però aquests haurien de ser en base a projectes esportius i econòmics. La lliga pot estar interessada en que determinada ciutat acompanyada d’un determinat projecte esportiu i econòmic estigui a la lliga, i que ara no hi es.

Fa uns anys va passar una cosa similar a Itàlia, i algun agent em diu que aleshores la lliga es va jugar amb joves i poca competitivitat. Jo crec que això aquí no passaria per la pressió que tu tens. Nosaltres volem que la gent ens vingui a veure i vegi que el nostre equip és competitiu. Una altre cosa es que tu treballis i diguis: jo d’aquí tres anys vull estar a playoff. Ara això no ho poden fer ni equips mitjos-alts, perquè estan sub-llogats a la immediatesa d’estar al playoff, estar a l’Eurocup...

Evidentment si un equip porta cinc anys quedant últim doncs es deixa entrar un altre equip, com els resultats d’empresa al cap dels anys. Però es que això ara és inviable.

La lliga seria millor, perquè t’arriscaries a fer apostes, a fer un joc més ràpid i atractiu.

Totalment, la qualitat és la mateixa, però jugaries a ser valent, a guanyar, no a no perdre, que és el que passa: cometre els menys errors possibles, la tensió...

I no és un tema de comoditat, el punt de mira canviaria, no seria només si baixes o no, sinó quina feina fas, treus o no jugadors, etc.

Un equip com nosaltres, a la vegada que ser competitius, voldríem treure jugadors per beneficiar-nos econòmicament, que és una mica el que intentem fer ara. Però clar, fer això amb no baixar i que et surtin els comptes és fer equilibris de malabaristes. És una mala situació.

No en tinc cap dubte.

 -Faria la lliga més atractiva?

Crec que a curt i mig termini ho seria molt més.

Si. Aquest equip, quants recursos té? Quan genera amb aquests recursos? Genera tan doncs es pot gastar tan. I envers la seva viabilitat l’avaluarem. L’avalues per la seva viabilitat econòmica i pel seu rendiment esportiu.

Com en l’Eurolliga amb els triennis, que es valoren resultats esportius (allà temes econòmics no es valoren), un sistema així.

Amb la situació que estem ara, d’aquí no gaire varies lligues europees ens passaran per davant. Ja ho estan fent ara, i lligues que ara creiem que no són potents.

Però ja no et dic Rússia, perquè viuen un esclat econòmic en molts extrems. Dic Ucraïna, Turquia que ja és evident, Itàlia no perquè estan amb una situació semblant a la nostra...però Alemanya, d’aquí no res serà l’ACB d’ara. No competirà econòmicament amb Rússia i Turquia, però pot arribar a ser la lliga amb més credibilitat d’Europa.

-Allà no gasten més del que tenen.

Com a França, on hi cauen equips perquè la Federació intervé les contes dels clubs, i si no surten, no pots jugar.

El tema dels entrenadors per mi és increïble. Equips que a mitat de temporada fan fora l’entrenador, i fitxen dos jugadors: penso home, haver fitxat els jugadors abans. S’evitaria o no, perquè cadascú pot fer el que vol. Jo et dic el plantejament que nosaltres faríem: intentar millorar i ser millors.

-Ho veus factible en un futur pròxim? Fa anys que se’n parla.

Jo sé la idea que tinc de com ho faria, però hi ha un tema amb la Federació, el CSD...que crec que és el que posa més problemes, algú que en teoria no té res a veure amb això. Que no hi hagi ascensos i descensos per algú pot ser impopular. Però jo crec que no: ara es comenta que hi ha un tancament de facto, i per mi és ridícul. Si volem fer un tancament, fem-lo bé i posem unes normes i estructurem-ho.

-Perquè aquesta situació resta credibilitat.

Si.

O no. Seguir de la mateixa manera i, equips que cada any són competitius i tenen projectes econòmics, quan realment es vegin que puguin complir el que hi ha a la lliga superior, que vinguin a la porta. Malauradament en els últims anys han aparegut i desaparegut equips, i a la LEB hi ha pocs equips que puguin estar a l’ACB.