Ramon Madaula va ser reconegut amb el premi "Ciutat de Barcelona" l'any 2007
Per què et vas dedicar a ser actor?
És una pregunta llarga de contestar però resumint jo diria que per la vanitat de l’adolescència. Si això no t’ho porten bé els teus educadors es pot sortir de mare i això del
glamour de ser actor m’atreia molt. Hi havien les grans companyies catalanes com Dagoll Dagom, Els Joglars o d’altres que venien a Sabadell i jo pensava que volia ser com ells. Va ser un caprici d’adolescència, de voler destacar. Els anys d’aprenentatge van ser durs però he tingut sort d’anar treballant sempre.
El fet d’estar casa t amb una dona que també treballa com a actriu i directora, què suposa en el dia a dia? Quines són les coses que més t’han enriquit com a persona?
Pràcticament tot són avantatges. Ajuda perquè són feines que per les persones que no s’hi dediquen es fa difícil comprendre les nostres neures. Si la parella es dedica al món de l’espectacle s’estableixen una sèrie de complicitats i pots entendre els estats d’ànim. Per exemple, abans d’estrenar una funció.
Durant un curt període de temps, entre finals dels 80 i principis dels 90 vas fer molts papers en el cinema. Quin era el perfil que buscaven en tu els directors?
Jo crec que no n’hi havia d’altre. Considero que al cinema no m’ha anat gens bé, així com al teatre i a la televisió ha succeït al contrari. Vaig tenir una època que vivia a Madrid, i vaig fer força papers però no me’n sento orgullós
Quin tipus de cinema t’agrada? Per què?
Sóc un públic mitjà, m’agrada que em distreguin i em facin passar una bona estona. Com que sé el que costen els projectes i tirar-los endavant, m’agrada que m’entretinguin. Intento lluitar per fer coses on la gent no s’avorreixi. El que es dedica a l’oci, s’hauria de preocupar d’oferir un producte en el que la gent en surti satisfeta.
Et titules a l’Institut del Teatre vora l’any 1984. Què en recordes d’aquella època, tant de bo com de dolent…
M’ho vaig passar molt bé però vaig aprendre poc. Va servir per introduir-me. Vaig tenir la sort que em van deixar entrar, i això costa molt, i sempre estaré agraït a Pere Planella d’Olot, que era professor meu i director de teatre. De fet, el primer paper professional me’l va donar ell amb l’”Auca del senyor Esteve”. I va ser perquè jo estava a l’Institut, sinó difícilment hagués pogut introduir-me en aquest món.
Has representat obres de teatre dirigides per directors de reconeguda solvència com podrien ser Bozzo, Mario Gas o Flotats. Què creus que busquen els directors de Ramon Madaula?
Al principi jo treballava perquè físicament els solucionava el que buscaven. La figura del
galán , del noi jove seductor, del noi de la pel·lícula. Crec que buscaven això.
La teva estètica, d’home amb ba rba, cabell llarg, sempre t’ha acompanyat al llarg de les teves aparicions. Podríem dir que és el “teu estil” i t’hi sents bé o creus que els personatges que has interpretat requerien aquest estil?
Jo em sento bé així i ha anat una mica lligat. Però cal pensar que quan tens un
look en una sèrie l’has de mantenir. Resumint mai m’han fet canviar massa la meva estètica.
Al llarg de la teva dilatada carrera també has interpretat personatges històrics o amb referències al passat, com podria ser El Llibertí. Com és la preparació per un personatge tan allunyat dels temps actuals?
Vestint-te d’època. El que ajuda molt en un personatge que ha existit és documentar-se al màxim perquè t’ajuda molt. També com a curiositat personal per saber qui era. Sempre que he pogut ho he fet.
Al llarg de la teva trajectòria has rebut força premis. Quin destacaries?
El “Ciutat de Barcelona”, l’any 2007 pel paper a “El Llibertí”. És un premi d’arts escèniques en conjunt. No me l’esperava i em va omplir d’orgull perquè em va semblar molt prestigiós.
El premi rebut per la interpretació de Calígula, l’any 2004 suposa un rellançament a la teva carrera professional?
Crec que els premis de teatre a Catalunya no suposen un rellançament per ningú. Tothom se n’oblida ràpid.
Sovint es relaciona l’actor amb els papers que ha interpretat. La força de la TV és molt important en aquest cas. Com vius la fama de ser un personatge televisiu?
Crec que la meva fama és relativa. Quan camino per Barcelona algú et coneix, però em coneixen més a comarques que no pas a les ciutats. És una cosa que quan fa temps que no surts a la TV la gent se n’oblida ràpid. Quan em paren pel carrer, la gent és educada i simpàtica. Intento ser considerat amb tothom que s’acosta de forma agradable. La “fama” no ha canviat en absolut la meva vida.
Què n’opines de l’actual moment del teatre català?
Crec que a Catalunya sempre hi ha hagut propostes suggerents. Sempre hem estat capdavanters i el referent a Espanya. Tot i que hi ha moltes coses que diuen que són referents i són qüestionables
Com a empresari del sector, com el veus? Relacionant-ho amb el context actual de crisi, poques ajuda pública, etc.?
Hi ha crisi però la gent té ganes de distreure’s. Cada vegada es valora més el directe. El cine el veiem a casa, i en canvi la gent intenta sortir a veure una gent que actua en directe. La democratització dels preus també hi ha afavorit. El teatre és un producte car de produir. Fer teatre és molt car i s’està aconseguint baixar molt els preus. A les principals ciutats europees no baixes dels quaranta euros!
