«Cal una lliga tancada, atractiva i sostenible econòmicament»

ENTREVISTA-BÀSQUET ACB. El president del Bàsquet Manresa, Josep Vives, valora la trajectòria de l'equip, la gestió feta fins ara i les perspectives de futur del club en un futur immediat difós. La LEB, la bipolarització de la lliga, el canvi de mentalitat en la gestió econòmica dels clubs, l'hipotètic tancament de l'ACB i la funció social del club dins la ciutat són els temes tractats en aquesta primera part de l'entrevista.

Com afectaria al futur del club baixar a la LEB? Seria viable?

El problema de baixar a la LEB crec que, en si mateix, és que és una competició que no té res a veure amb l’ACB des del punt de vista de la qualitat del producte. I ho dic amb molt respecte, perquè hi hem estat i no ens cauran els anells si hi hem de tornar a jugar. Si hem de jugar un any a la LEB hi jugarem amb la voluntat de tornar a pujar a l’ACB.
No sé què passarà en aquest final de temporada; nosaltres no volem especular amb res, perquè l’any passat ja sabeu que no va baixar ningú i aquest any veurem si algú puja. Es parla d’Andorra, Burgos...però esclar, s’han de posar 5 milions d’euros sobre la taula, s’ha de posar un pressupost que ha de ser d’uns dos milions i mig, s’ha de tenir un pavelló de 5.000 localitats, i si no el tens l’has de construir... per tant, al final estem parlant d’inversions que poden anar dels 10 als 12 milions d’euros. Que algú hagi de posar aquests diners sobre la taula per pujar una categoria sembla difícil. Però nosaltres no especulem, el que volem és d’alguna manera salvar-nos esportivament parlant. Ara, també penso que aquest és un escenari complicat.

Econòmicament jugar a la LEB és més complicat? Per exemple el tema de trobar un patrocinador deu ser més difícil.

Evidentment és més atractiva l’ACB, però les despeses que tens a la LEB no són les de l’ACB. L’Andorra, que va líder i destacat a la LEB, té un pressupost petit, molt petit comparat amb els pressupostos de l’ACB. Que vull dir amb això? Que a la LEB, quan vam baixar-hi nosaltres, a la temporada 2006-2007, hi havia pressupostos grans: el nostre era el segon, el primer em sembla que era el Lleó, i hi havia pressupostos importants. Ara tu mires a la LEB i no hi ha aquests pressupostos tan alts perquè és el que dèiem, la crisi ho ha ressituat tot, i tots aquests diners que les administracions donaven de forma molt alegre en molts casos s’estan acabant. Per tant, des d’aquest punt de vista, nosaltres podríem jugar a la LEB, i fer-hi un equip competitiu.
Però en aquests moments no hi volem pensar, perquè si pensem en això és que no pensem en el nostre objectiu, i val més focalitzar-nos ara en salvar-nos. I si finalment no ho aconseguim i ens hem de plantejar aquest escenari, ens el plantejarem amb totes les de la llei.

Tornant a l’ACB, el fet de que no hi hagi ascensos ni descensos porta a una lliga tancada?

Jo fa anys que ho dic, i ara la gent ho llegirà i diran que això és oportunisme i pot ser que en aquest context ho sigui. Però jo ho he defensat sempre: és a dir, jo sóc dels que penso que l’esport professional en general és una ruïna. I és una ruïna perquè els paràmetres amb els que s’ha basat són erronis. Perquè hem tingut, d’una banda, uns criteris competitius basats en una filosofia amateur: ascensos, descensos... i, en canvi, uns criteris econòmics que s’havien de basar en el que seria una mecànica estrictament empresarial. I això no casa.
Perquè si nosaltres aquí a Manresa (i no és el cas perquè tenim aquest fantàstic pavelló) li diguéssim a l’Ajuntament: escolti’m, estem a l’ACB i ens ha de fer un pavelló de 5000 persones, si us plau. Com a Lleida, per posar un exemple proper. I la Diputació, l’Ajuntament i les institucions hi aposten i diuen va, fem el pavelló; això és una inversió molt important, i no és una inversió perquè l’any següent si baixes el pavelló estigui buit. Aquest pavelló es fa pensant que aquella activitat té recorregut i s’amortitza amb el desenvolupament de l’activitat.
Per tant, els criteris no poden ser aquests: o hi ha criteris empresarials, o hi ha criteris amateurs. I jo crec que la cultura europea, i en aquest cas la catalana, l’hem d’adaptar. I la lliga a ningú li ha de importar que sigui tancada. Hi ha qui diu: oh, es que perdrà molt interès. Jo us diré una cosa, dieu-me estrany, però a mi el fet d’anar últim m’empipa molt, i no m’agrada gens, com no li agrada a ningú que sigui del Manresa. I amb independència de que el fet d’anar últim et posa en risc de baixar, ni que no et posés aquest risc, no m’agradaria anar últim. I estaríem obligats a fer els mateixos esforços que fem ara per a intentar fer un producte bo, és a dir, tenir un equip competitiu i donar espectacle a la gent: és la nostra obligació.
Aquesta és la mentalitat americana. Els americans tenen una lliga tancada i quedar últim és un desastre, perquè ells volen quedar campions. Perquè a més a més volen atraure gent, espònsors... Si tu perds i no vas bé, ets menys atractiu.
Per tant, crec que la lliga sincerament hauria d’estar tancada. I tancada vol dir que tu podries accedir-hi, sempre i quan tinguessis un model de gestió correcte, una massa crítica... com aquí, que sempre omplim el pavelló, i que els abonats i el taquillatge s’han mantingut de manera excepcional malgrat la crisi que tenim, que tenim una massa de més de 100 empreses de la ciutat i de la comarca que es mantenen fidels al projecte més enllà de la crisis... aquest és un projecte molt sòlid des d’aquest punt de vista. Si hi ha un club que compleix aquests requisits, benvingut. Això sempre ens enriqueix com a competició: anar a un pavelló que veus que està ple i que les coses funcionen, això sempre suma.
Crec que els ascensos ja no es poden mesurar per la trajectòria esportiva, perquè sinó després passa el que passa: en mig d’aquest espiral, hi ha molta gent que fa bestieses. Quines? Aquelles coses que dèiem: gent que no paga però que segueix fitxant, gent que es gasta el que no tenen... I això acaba fent un forat molt gran que és una ruïna absoluta i un desastre.
Per tant, crec que la lliga ja hauria de ser tancada, de fet ara ja s’estava parlant de que si la tancarien per triennis, ja ho veurem, sempre sento aquests comentaris però fins que no els vegi en un paper no els faig gaire cas. I de facto, podríem dir que ja ho està, i ho dic amb la boca molt petita, perquè potser d’aquí dos mesos l’Andorra i el Burgos ens desmenteixen aquesta realitat, Però si em d’atendre al que va passar la temporada passada, doncs sí. Perquè hi ha les barreres que s’havien posat, que de fet no deixen de ser unes barreres importants per entrar a la lliga, en l’època en que hi havia diners i ja eren importants. Però abans sempre hi havia la Diputació o alguna administració o algun promotor immobiliari que feia el que feia. Ara es bastant més complicat i crec que la lliga està en aquesta tessitura. El que ens interessa en aquesta lliga és que les franquícies que hi siguem (tan de bo que el Manresa hi segueixi sent) les tinguem tan sanejades com sigui possible i que al final fem l’espectacle que ens puguem permetre.
Perquè ara hi ha molts jugadors que marxen a Corea del Sud, a Sud-Amèrica, a Qatar, perquè paguen molt bé. Nosaltres vam estar apunt de fitxar un jugador que va preferir anar-se’n a Qatar a jugar, perquè li pagaven molts diners. És que aquí ara ens hem de gastar el que no tenim? No, tenim els diners que tenim a la lliga ACB i amb aquests diners intente tenir els millors jugadors possibles i fer un producte que sigui bo i atractiu pels aficionats.

L’ACB és una lliga bipolaritzada?

Sí. El Barça i el Madrid cada cop se’n van, perquè tenen a darrere uns clubs de futbol que els alimenten i els altres no els tenim. Això trenca la lliga. Malgrat tot, que per molts anys els tinguem a la lliga, perquè si durant molts anys en aquest pavelló podem jugar contra Barça i Madrid i la gent fins i tot pot pensar que algun dia els podem guanyar, es fabulós.

Us ha decebut l’ACB amb el tema Valladolid? Han seguit fitxant jugadors tot i no pagar als membres de la plantilla.

Nosaltres d’aquest tema n’hem parlat amb l’ACB. Però tenim tanta feina en arreglar la nostra situació que tampoc tenim temps de mirar els altres, i tampoc seria correcte, èticament no ens toca a ficar el nas a casa dels veïns. Però quan veus que els veïns tenen competència deslleial amb tu llavors si que aixeques la mà, perquè sinó al final poden pensar que ets una mica enze, i no es tracta d’això. En aquest cas nosaltres el que vam dir a l’ACB és que a un club que està fent això l’ACB no li hauria de tramitar les fitxes, perquè això ens esclatarà a les mans.
Però hi ha uns mecanismes: els jugadors a partir del moment que no cobren (els comunitaris i nacionals, els americans no, aquests han d’anar al Tribunal de la FIBA), tenen sis mesos des del moment que es produeix l’impagament per a poder fer la reclamació dels diners a l’ACB. Llavors la lliga el que fa és que dels diners que hauria de pagar a un club, en concepte de patrocini o de televisió, fa la retenció corresponen (fins a un límit determinat) dels sous que aquell club pugui deure als seus jugadors.
Què ha passat? Que els jugadors del Valladolid, pels motius que sigui, no han fet aquesta reclamació. Com que no l’han feta, l’ACB diu que sap el que està passant però la reclamació no la tinc, i fins que no tingui la reclamació aquí, no deixo de tramitar les fitxes dels jugadors nous que puguin fitxar.
Legalment això es així, però sóc dels que penso que el que s’ha de fer és actuar, perquè l’ACB sap el que passa i per tant pot preveure que d’aquí 4 dies et trobaràs amb una cua de gent que et vindrà a reclamar. Penso que com a mínim s’han de demanar garanties al club per garantir que en una data X aquest club haurà liquidat tot això. Si no, pot passar el que passa, que l’ACB, que som tots, acabem pagant aquests diners, i si el club no els retorna, tenim un forat.
Aquests són mecanismes que s’han d’arreglar i ser molt contundent en aquests casos. Jo puc entendre que un club en un moment determinat, per unes circumstancies sobrevinguda no pugui pagar: nosaltres. L’espònsor per uns motius X no pot continuar pagant i aquests 200.000 que ens havia de pagar s’han de salvar amb dos anys, però ens falten aquests diners. I això és una causa sobrevinguda i que tal com esta el món aquestes coses passen. Però una altra cosa és que tu des del minut zero de la temporada sàpigues que no podràs pagar a la gent, perquè això no és honest. Ni és bo pel col•lectiu, perquè quina imatge ens queda als clubs de l’ACB? Queda molt malmesa.
Nosaltres en aquest sentit hem intentat ser molt honestos amb els jugadors, i tot i que hi ha hagut algun retard, els informem puntualment. En aquests moments l’únic retard que tenim és d’una nomina de tot l’any. Estem en comunicació permanent i els jugadors estan sempre informats del perquè, com quan va plegar l’espònsor. Intentem fer les coses de la millor manera possible, però estem en un moment en que hem d’intentar sumar com sigui.

Hi ha alguna empresa a prop de fer-se amb el patrocini del club?

Hem estat parlant amb moltes empreses. N’hi ha hagut alguna que ens ha dit que si que ho vol ser, però no ara. I clar, els hi diem que si s’esperen molt al final potser no ens hi trobaran.
Estem estudiant dos escenaris: un, tenir una empresa que sigui el primer espònsor; i l’altra és sumar esforços de varies empreses, i amb la suma tenir els ingressos suficients i que siguin exactament iguals que si tinguéssim un sol espònsor principal. Això és el que estem treballant ara mateix, poder aconseguir o una cosa o l’altra. És curiós, perquè hi ha hagut alguna empresa que ens ha trucat ella a nosaltres per interessar-se en ajudar-nos, que això és novetat, d’ençà que sóc aquí no havia passat mai. No com a primer espònsor, però que volen ajudar d’una manera important. Alguna petita esperança ja estem alimentant, però això no es suficient, n’hauríem de tenir varies com aquesta, o alguna de gran.

Aquesta gran podria ser TOUS?

No. Nosaltres amb Tous hi hem parlat, arran de la campanya que hi va haver per la xarxa, que la veritat és que va ser una campmanya molt elegant i molt educada per part de qui la va tirar endavant, que va ser en positiu.
Tous ens va cridar, vam estar parlant amb ells, cosa que ja havíem fet altres vegades, no és cap novetat. Hi tenim una bona relació, però ells diuen que nosaltres no som el seu target, no som el seu segment. Mira que nosaltres hem intentat trobar moltes formes perquè es poguessin vincular amb nosaltres, però no hi ha hagut acord.

És cert que van dir que donarien diners si eren ells els que gestionaven el club?

No. En absolut. Mai. No ens ho han dit mai perquè mai han tingut l’interès. Repeteixo que la nostra relació amb ells és molt propera, hi tinc una relació personal fora del bàsquet des de fa molts anys. Per tant, és una relació molt bona, hem parlat del tema però sempre ens han dit que no érem el seu target. I és una empresa que és fantàstic que estigui a Manresa i que s’ha de respectar aquesta decisió.
A nosaltres ens agradaria molt que estesin aquí perquè pensem que els hi podríem aportar coses. Encara que no fossin el primer espònsor, ens agradaria que fossin una empresa col•laboradora important. Perquè nosaltres, malgrat que l’entitat no és molt gran, dimensionem la ciutat fora d’aquí. Molta gent no sap que Tous és de Manresa; nosaltres podríem reforçar aquest vincle. Que a més és un vincle que tenen molt interioritzat: ells haurien pogut agafar l’empresa i marxar, i en canvi, van voler mantenir la seu central a Manresa, amb els llocs de treball que això genera, etc. Per tant, ells són molt manresans, i aquest és un vincle que ens potenciaria a tots dos: per nosaltres tenir una marca com Tous al costat seria fantàstic, perquè ens prestigia i a més és una empresa multinacional però que està aquí; i nosaltres crec que som l’entitat que dimensiona la ciutat a tot arreu, fora del seu territori. En aquest sentit faríem una bona associació, però respectem les seves decisions.

Quina és la funció social que fa el club per la ciutat?

Nosaltres fem varies coses, i no d’ara. En primer lloc, posem la ciutat al mapa. I posar la ciutat al mapa per una ciutat com Manresa no és poca cosa. Perquè Manresa és una ciutat que ens l’estimem molt els manresans i els que som d’aquí sabem que té moltes coses especials i diferents, molt valuoses. Però en realitat, Manresa és una ciutat que es pot assemblar a moltes altres d’aquest tamany mitjà. I a més a més estem en un país petit que té una gran capital que és Barcelona, amb la qual cosa necessitem tenir coses que ens identifiquin a fora i que ens situïn al mapa. No perquè ens enorgulleixi molt veure’ns al mapa, sinó pel fet de que al final de tot fa que hi hagi gent que s’interessi per la ciutat i després descobreixi allò que té de valuós la ciutat, i que no és evident en un primer cop d’ull. Us poso un exemple: jo cada mes vaig un dia a dinar a la cova Sant Ignasi, com a Josep Vives i com a president del Bàsquet Manresa, perquè nosaltres ens integrem en una comissió que organitza els actes que commemori el cinquè centenari aniversari de l’arribada de Sant Ignasi a Manresa. I direu, que hi fa el bàsquet aquí? Nosaltres hem parlat amb els jesuïtes d’aquí Manresa per ser una plataforma que exporti el camí ignasià i la Cova al món. I que la gent sàpiga que Sant Ignasi aquí va escriure els exercicis espirituals i gairebé va fer l’acte fundacional de la companyia de Jesús aquí. Bé, amb això penso que som una plataforma boníssima. De fet, el primer peregrí, aficionat del Baskonia, que va fer el primer recorregut, va venir a la llotja del pavelló i li vam fer la primera foto al mig de la pista, li vam donar una samarreta del Baskonia i una de nostra (aquell dia jugàvem contra ells)... vam sortir a tot arreu, i molta gent de cop i volta (i ens ho deien a la Cova) es va assabentar de que era aquí Manresa tot això.
Nosaltres això ho posem al servei de la gent. Una de les coses que fem, per exemple, és posar en relació empreses que estan dins del club. Una de les feines que fem avui, i més en temps de crisi, és que moltes empreses que entre elles no es coneixien les posem en contacte i fem que entre elles col·laborin, acabin fent negoci i així generant riquesa. Ho fem constantment, som un nexe d’unió.
Apart d’això som un referent per molts nens i nenes que volen fer esport a Manresa: el tenen a tocar amb nosaltres. Ells necessiten tenir els referents aprop, i aquí els tenen a tocar. Hi ha el CB i Unió Manresana, que són els equips inferiors del Bàsquet Manresa i que es nodreixen en gran part pels diners que donem nosaltres: paguem una part molt important del pressupost del club, si no fos per nosaltres no podria existir aquesta base. I més enllà d’aquesta base, els nostres jugadors cada setmana se’n van a les escoles de tot el territori: això es obligatori, van per parelles. Van a difondre els valors del bàsquet i de l’esport.
Per posar un exemple més, aquí hem tingut nois que han arribat amb 14 anys conduint un cotxe, que havien vingut amb una pastera i no tenien papers. Doncs bé, aquest noi, tot i saber que mai jugaria a bàsquet, l’hem agafat i l’hem escolaritzat, li hem arreglat els papers, li hem donat menjar i un pis, i després trobat feina. Això són coses que es fan des d’aquí i que normalment no expliquem perquè formen part de la vida més interna del club.
En algun moment determinat, nosaltres actuem també com a lobby. Perquè en moments clau tenim una certa força per interlocutar amb les administracions, les d’aquí i les de més enllà. I per interlocutar no només en allò que ens interessa a nosaltres, també el que interessa a altra gent. I amb aquesta capacitat moltes vegades hem aconseguit coses per persones i empreses que d’altre manera no s’haurien aconseguit. Senzillament perquè el club té aquesta capacitat. Tenim al voltant tot una xarxa de coneixences i contactes, i moltes vegades d’això se n’ha aprofitat en positiu molta gent.
Molta gent se'ns apropa i ens demana coses, com col·laborar en campanyes i ens agrada. Ara per exemple col·laborarem amb la campanya Tots Som Bages. O amb tota la gent que esta treballant amb la plataforma per a la independència del país. Som un club apolític, ni que jo tingui una clara afiliació política. Però entenem que això forma part d’un moviment cívic i social i per això ens posem a la disposició de tota la gent que vol llençar un missatge, sempre que sigui un missatge dins del marc democràtic i de respecte als altres.
Per tant, són moltes coses que quan les acabes sumant, dius això es molt més que jugar un partit de bàsquet. Que és la nostra feina, però al voltant d’això hi ha moltes més coses que es mouen, i aquest és el capital. Crec que el club és un capital positiu de la ciutat, més enllà que a la gent li agradi el bàsquet. El fet que Manresa pugui tenir una entitat com aquesta és molt valuós i s’ha de fer tot el possible per intentar que això pugui continuar, sempre dintre del seny i dels principis que ens han regit sempre.

No s’ha perdut una mica la relació entre club i ciutat? Més enllà dels dies de partit que la gent segueix venint i vibrant. La presència del club a la ciutat en forma de d’altres activitats, s’ha perdut?

Jo crec que és una assignatura pendent que té el club. I no d’ara. En aquests anys hem intentat fer algunes coses, però s’ha de fer de manera continuada. El repte que tenim, i hem tingut recentment reunions amb alguns col·lectius de la ciutat, és que la imatge del club la tinguem permanentment en tot un seguit de llocs de la ciutat: que la gent passegi per Manresa i respiri el club.
Perquè, tot i que la ciutat es sent el club seu, fins i tot la gent que no li agrada el bàsquet s’alegra o s’entristeix quan guanyem o perdem; però ens falta presència.
Per exemple, el dia 20 d’abril, dins els actes dels 40 anys, fem un 3x3 a Crist Rei, que la gent pugui prendre’s una tapa i una beguda al pati del Kursaal, un flashmob... al mig de Manresa i molt pensat per la família. També farem el sopar aquí al pavelló.
Perquè ho fem allà? Precisament per portar el club a dintre de la ciutat. I això és un esdeveniment que està molt bé, que durarà la tarda i esperem que vagi bé; però el que no hem aconseguit és estar sempre dins d’aquest circuit. Recordo que una època teníem una botiga al mig de la ciutat, però es va tancar perquè no era sostenible per a l’entitat. Hem de buscar altres fórmules, i ja n’hem pensat d’altres, alguna ja hi hem posat el fil a l’agulla. Perquè ens falta això, la presència constant en l’imaginari. Aquesta és una batalla que no hem guanyat encara.