Una nit per a la nostàlgia

MÚSICA. Ana Belén va enamorar el públic manresà en un viatge a través de les cançons dels homes que han marcat la seva vida. El recital va tenir lloc aquest divendres, a partir de les 9 del vespre, al teatre Kursaal, i va combinar els temes de sempre amb els que formen el seu últim disc d’homenatge, A los hombres que amé. El públic, d’una certa edat, va omplir totalment la sala gran i va vibrar i gaudir amb cadascuna de les cançons que va interpretar la cantant, molt ovacionada.

Ana Belén en plena interpretació d'una de les cançons. Foto: Maria Oliva


Amb l’elegància de sempre, una veu espectacular i envoltada de grans músics, Ana Belén va actuar aquest divendres al vespre al teatre Kursaal de Manresa, que presentava un aspecte immillorable: ni un seient buit. El concert va ser una autèntica mirada enrere: l’actriu i cantant madrilenya es va obrir totalment al públic manresà, amb el qual va compartir experiències i episodis personals que van servir per explicar com, quan i on va conèixer els homes que més l’han marcat i influït.

Les seves vivències, doncs, van introduir catorze cançons emblemàtiques d’artistes com Miguel Ríos, Luis Eduardo Aute, Joan Manuel Serrat, Joaquín Sabina o Víctor Manuel, entre d’altres. De fet, el seu últim disc és un recull d’aquests temes, i porta per títol A los hombres que amé. “Les persones més importants de la meva vida, que m’han deixat petjada, han estat homes. Aquest és el meu agraïment”, va expressar Ana Belén a l’inici del recital. Tampoc hi van faltar els clàssics de sempre: les cançons que ella ha cantant tota la vida.

El concert va començar amb “Yo vengo a ofrecer mi corazón”, de Fito Páez, i “Yo también nací en el 53”. La posada en escena estava molt cuidada, i destacaven les llums i l’attrezzo. Musicalment, a Ana Belén l’acompanyaven Santi Ibarretxe (teclat, flauta travessera, percussió, cors i saxo), que va ser el protagonista de solos increïbles i brillants, Ovidio López (guitarres i cors), Ángels Crespo (bateria), Javier Saiz (baix) i el seu fill, David San José (teclats i cors). El so va ser molt bo en tot moment, amb uns arranjaments plens de matisos i colors.

Ana Belén, que no va deixar de ballar i moure’s per tot l’escenari, es va mostrar molt pròxima i espontània; en els seus monòlegs va parlar de la seva infància, del teatre, dels projectes artístics que ha anat fent al llarg de la seva carrera, de les cançons, etc. Després de cantar a José Alfredo Jiménez, va arribar un dels moments més emocionants. “Diuen que, qui té un amic, té un tresor, però si a sobre et regala cançons ja és immillorable”, va afirmar la cantant. Així introduïa el tema “Y sin embargo” de Joaquín Sabina. Altres cançons que van sonar van ser “Des de mi libertad”, molt celebrada, i “Echo de menos”, de Kiko Veneno. Un altre moment especial va ser l’homenatge a Eduardo Aute, amb el tema “Las cuatro y diez”.

La recta final va ser molt intensa i va aconseguir fer emocionar als assistents. Després d’un tema de Pablo Milanés, Ana Belén va cantar una versió molt personal de “Canción pequeña”, un dels grans clàssics del seu marit, Víctor Manuel. “Per ell jo sóc aquí”, va declarar, i també va donar-li les gràcies per tot el que ha fet i fa per ella. Però la dinàmica general del concert no parava de créixer i encara quedaven molts moments emocionants, com quan Ana Belén va interpretar magistralment “El hombre del piano”, lluint la seva gran veu, i amb un toc musical d’harmònica molt encertat. La cançó va provocar forts aplaudiments i alguna llàgrima entre el públic. Després de “Lía” i “Contamíname”, també molt celebrades, la intèrpret va fer referència al seu gran amic, Joan Manuel Serrat, i va cantar en català “Cançó de matinada” per retre-li homenatge.

La cantant va anunciar que havia arribat el final del concert; no obstant, encara hi va haver temps per alguns temes més que van servir per acomiadar-se, com la cançó “Solo le pido a Dios”. Quan Ana Belén i els seus músics van abandonar l’escenari, tots els assistents es van posar drets i van protagonitzar una grandíssima ovació. Sense fer-se pregar gaire, el conjunt va tornar per interpretar un bis de dos temes. Al final, Ana Belén va agrair al públic la seva assistència i va dir que ells s’ho havien passat molt bé i estaven molt contents d’haver pogut tocar al Kursaal. La sensació era recíproca: els comentaris de la gent, al sortir, eren molt positius. Segur que recordaran aquest concert com una vetllada agradable, plena d’emocions, que els va transportar a moments, llocs, persones, indrets i records del passat.