Un retorn amb gust de comiat

Els Amics de les Arts, juntament amb la banda, saludant al final del concert Foto: Maria Oliva

Amb la il·lusió i les ganes intactes i el bon humor que els caracteritza, Els Amics de les Arts van dir adéu, aquest dissabte a partir de les 11 de la nit a la sala Stroika, al públic manresà. Tot i això, encara els queden cinc concerts abans d’acabar definitivament una gira que van començar al Kursaal de Manresa i que els ha servit per consolidar-se i créixer damunt dels escenaris. Musicalment, Els Amics de les Arts han fet un pas endavant. Els quatre membres del conjunt anaven acompanyats d’una banda formada per baix elèctric, bateria i vents (trompeta, saxo i trombó de bares) que van ser els protagonistes de tres solos brillants. El so i els arranjaments, molt cuidats, fan que el seu directe sigui molt potent.

El conjunt va tocar principalment cançons de l’últim disc, Espècies per Catalogar, però també hi va intercalar temes del Bed&Breakfast –l’anterior treball– i algun clàssic com la cançó “De Vegades”. El concert, enèrgic i amb el públic a peu dret, va fer que Els Amics de les Arts no parlessin tant com de costum i hi hagués més música que monòlegs; tot i això, cada vegada que obrien la boca aconseguien fer riure als assistents. Durant tota l’estona, van fer broma amb el confeti: segons van dir, en Joan Enric Barceló (veu i guitarra acústica) era el responsable d’avaluar quan s’havia de llençar. En diversos moments, algun membre del grup deixava anar confeti i de seguida se li demanava al responsable que valorés l’actuació.

També van introduir un toc d’ironia crítica amb la política quan, al presentar una cançó, van explicar que havien pensat fer una pel•lícula ara que deixarien els escenaris per un temps. L’argument se centraria en un país on hi havia molts sobres i, ves per on, dins d’aquests sobres hi havia molts diners. El protagonista en rebria un amb una fortuna a dins, i llavors decidiria augmentar l’IVA cultural per fer que la cultura es convertís en un luxe i només ell pogués anar a concerts i espectacles. A més, aquest protagonista tindria els diners en un altre país, en paradís fiscal, però els diners s’enyorarien i li dirien: porta’ns cap aquí, blanqueja’ns una mica. I llavors crearia un paradís fiscal! Aquesta paròdia de la realitat va fer molta gràcia al públic, i la cirereta del pastís van ser els comentaris finals: “Com és que rieu, que ja l’heu vista aquesta pel·lícula?”. “Jo diria que l’he vista en format sèrie, al 324”, va respondre en Ferran Piqué (veu i guitarra elèctrica).

El concert va tenir una primera part que va servir per engegar motors, on hi van sonar “Carnaval” i “Monsieur Cousteau”, entre d’altres. A continuació, es van encadenar algunes cançons més tranquil•les, la més celebrada de les quals va ser “Louisiana o els camps de cotó”. La recta final va anar tota l’estona en augment, i el moment àlgid va arribar amb el tema “Jean-Luc”. El públic no va deixar de ballar, cantar, saltar, aplaudir i portar el ritme amb les mans. “El Matrimoni Arnolfini” va servir per posar punt i final al concert. Els Amics de les Arts van assegurar –al·ludint a un vers de la cançó– que “tornar a Manresa sempre és la millor part de l’aventura”, i que estaven molt contents de poder tocar-hi de nou.

A l’acabar, els quatre membres del grup i els components de la banda van rebre una forta ovació, una d’aquelles que es recorden durant molt de temps. L’adéu no va ser un comiat definitiu; és només un punt i seguit, un “a reveure”. Els Amics de les Arts han aconseguit fidelitzar el seu públic i trobar el seu espai després del boom que els va portar a dalt de tot. Segurament, el seu secret és la proximitat i la interacció amb el públic, i també la il·lusió que posen en tot el que fan. Es prenen cada concert com si fos el primer, i gaudeixen com nens quan són a l’escenari. Les seves cares emocionades, quan s'acomiadaven, ho certifiquen.