Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de febrer de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CRÍTICA-TEATRE. Oriol
Broggi va tornar al Kursaal amb la posada en escena de la seva versió d'un dels grans clàssics:
'Cyrano' (1897) del dramaturg francès del XIX
Edmond Rostand (1868-1918). A Broggi el motiva acostar-los al gran públic, però la seva versió tenia moments d'indigestió.
Pere Arquillué, en el paper del genial nassut, eleva a l'Olimp una adaptació irregular.
Cyrano és una de les llaminadures de tot actor professional. A aquestes alçades de la seva carrera, després d'haver encarnat amb solvència els protagonistes de l'
Otel·lo (2006) adaptat per Carlota Subirós i del
Ricard III (2005) d'Àlex Rigola, a Pere Arquillué no li anava gros el
Cyrano de la mà de la Perla29, la companyia de Broggi. Més aviat diríem que l'intèrpret salva el cul de la direcció.
De ben segur que la gran majoria sap de què va el gran clàssic. Però mai no està de més recordar-ho per si algú ho ignora. El dramaturg francès va escriure un drama en cinc actes glossant la figura del dramaturg Hercule-Savinien de
Cyrano de Bergerac (1619-1655), coetani de Molière, polèmic pel vici que tenia pels duels. Un drama heroic sobre el pòsit de tragèdia grega que suposa lluitar contra el que no pot canviar: la lletjor que la natura li ha dat. Un caràcter sensible, extravagant i mudable, que passa de la calma a la bilis en no-res. Un boig, vist així per l'afany de llibertat en un món plegat de cadenes i servilismes. I que sent la més ferotge, la de l'amor.
Probablement ningú com
Arquillué podia fer de Cyrano. L'actor transmet un vigor amb cada gest que confereix al personatge el temperament iracund i dominador que el fa sobresortir del marbre de l'escena. Conscient del pes tràgic de la seva història, el rostre d'Arquillué sap ensaonar-la amb un punt de foteta de qui vol descarregar una motxilla de qui la sap pesada. L'actor, a qui tothom el vincula amb papers de malvats per culpa de la televisió, sap fer d'heroi, d'un heroi humà: amb les seves tares -és cruel, narcisista i temerari. Però tanta matèria i tant de caràcter queden empetits quan es tracta de declarar-se a l'estimada. Arquillué encarna bé la faceta infantívola de Cyrano enamorat, un personatge que muda la cara de geni desencaixat per arribar al terreny de la inseguretat i de les mirades baixes. Bé. Arquillué és humà. Per tant, és un autèntic camaleó.
El final de l'obra és d'un virtuosisme tal que ens sumí en una experiència extàtica que no recordo haver sentit, ni de lluny, amb la 'bèstia' de
La Bête de
Sergi Belbel, és a dir, amb Jordi Bosch. Arquillué és el senyor de l'escenari i la resta ens el mirem embadalit, presos de la seva força, deixant que faci de nosaltres el que li dongui la gana. La resta d'actors, simplement, queden enxiquits per contrast i no val la pena ni esmentar-los, tot i fer un paper molt digne. El seu no era un paper per lluir-s'hi.
Una adaptació poc interessant
La versió de Broggi retalla una bona part del text original de Rostand. D'alguna manera, Broggi l'encerta perquè treu els moments més sobrers de l'obra, els més insubstancials, però també la caga, val a dir-ho. D'entrada veiem que una bona part dels diàlegs de l'inici són esbrossats. Són diàlegs que pertanyen a personatges secundaris o que formen part de la multitud i que no tindran continuïtat en l'obra. Però tenen un sentit: retardar l'aparició del 'prota', fer-la més interessant, generar l'ànsia del públic, que qui realment vol veure és el nassut. Broggi l'encasqueta molt ràpid dalt l'escenari. No calia. Gairebé no ens havíem ni assegut que ja l'hem vist. És com si una noia t'ensenyés el color dels sostenidors a la primera cita o com si, en cas contrari, fos el noi qui t'ensenyés les tauletes dels abdominals. Massa ràpid, Broggi, que la força narrativa demana calma, pregàries i bons desitjos. El
Cyrano de Broggi és un precuinat o i no un brou fet amb parsimònia.
Fa el mateix amb el personatge de Rosaura. Broggi prefereix treballar amb un equip reduït d'actors, cosa que implica que en facin més d'un a la vegada. No hi fa res. Ens agrada el mètode: han de demostrar que saben fer més d'un paper. Però que no surti Rosaura de bon principi! O almenys, l'actriu que fa de Rosaura, Marta Betriu, que no se sap ben bé si fa de l'enamorada o de la dona del personatge antagonista de l'obra, el comte de Guiche. De tota manera, li hem vist el rostre. I el text de Rostand sembla que estigui pensat per ajornar la seva entrada en escena: una dona bellíssima, que té totes les virtuts i que -casualitat?- apareix amb una màscara. No ho és, clar que no! Però l'efecte de la intriga se'n va en orris si ja l'has exposada.
L'obsessió pel teatre en vers
L'escriptor Xavier Bru de Sala va venir al Kursaal, dins el cicle de l'Escola de l'Espectador, a explicar què calia fer per acostar Cyrano al públic. Doncs Arquillué hi fa més amb el to planer dels seus mots crossa -molt del seu estil- que no pas les ximpleries de la traducció de Xavier Bru de Sala. L'escriptor adapta l'obra en un vers en català que, si bé és cert que en certes ocasions fa gràcia i realça el to i el fons de l'obra, també ho és que ofega de tard en tard tant les orelles de l'espectador com emmudeix el missatge de l'obra, substituït per la gràcia etèria i ximple del vers. Ja en vam parlar, a propòsit de
La Bête de David Hirston, del perill que representava una obra de teatre en vers, actualment. I la sospita ha quedat confirmada. No hauria de fer por als dramaturgs de representar obres en prosa i que tinguin moments en vers, els quals queden transcendits. I la resta no s'ha de sotmetre al joc pintoresc de voler-ho dir tot rimat, encara que sigui la cosa més insubstancial del món. Que es rimi el que valgui pena ser rimat. Prudència.
Però hi ha una cosa que sí que no vam sofrir. Ja abans que comencés l'obra vam sentir un avís per la megafonia del teatre en què se'ns convidava a apagar els telèfons mòbils. No en recordem les paraules exactes, però sí la que faltava: la conjunció 'que', que per alenada del llenguatge administratiu en castellà, també incorrecte, cau de totes les frases subordinades substantives. Així, ens van dir quelcom similar a: "els demanem [sic] apaguin els mòbils". Vergonya. I un mal presagi.
Què hi feia, el castellà?
El català de l'obra, tot i que en determinats moments no toca de peus a terra, com en el monòleg inicial de Cyrano, que perd força perquè perd també el batec de la llengua del dia a dia, no desmereix gaire el nivell de l'actuació d'Arquillué. El que és inquietant és que, a l'inici, els patges -els criats joves que acompanyaven els amos allà on anaven- parlin a voltes en català i, quan han de fer la gracieta mofeta, en castellà. Com si el castellà servís per fer riure i fos més adient en contextos més propers a la vulgaritat que no pas el català. Wertgonya. No només passa aquí. En un altre punt de l'obra, més avançat, també. A més, un personatge humil com la criada de Rosaura parla en un castellà amb un deix andalús grotesc, que sembla exagerat perquè quedi clar en quin idioma parla i en quin, no. Potser ens acusaran de voler viure en la ficció en un castell de fum, però, que sapiguem, les obres en castellà escrites per autors catalans no incorporen el català ni com a element folklòric. Per què hauríem de ser nosaltres tan benevolents? O tan idiotes? Bru de Sala es deu pensar que fa gràcia o deu creure en una mena de bilingüisme innocu molt propi de certs sectors progres. Fa por que al castellà se l'associï amb la llengua de carrer i de les classes més humils. On queda el català? La llengua del paper? La llengua d'uns pocs? Una llengua de poc tremp que no serveix per renegar? Ens estalviem improperis, però amb tot el que està passant, aquestes llicències encenien a qualsevol espectador un bon xic predisposat.
Però seríem injustos si no reconeguéssim al vers de Bru de Sala una fluïdesa i, a voltes, una naturalitat contundents. Però no hem tingut ganes de destacar-ho prou. Perdó.
El treball d'escenografia i la bona feina del conjunt dels actors va procurar un marc perquè Arquillué s'hi lluís, deixant per a la posteritat un Cyrano de mite i de sang. Amb cor i amb ales. De còlera volcànica i de rialla majestuosa i clara enmig de la tragèdia. El somrís per una llàgima. Riure sense perdre la mirada. Aquesta n'era la divisa, i també en fou l'espectacle.
Ramon Vila, que fa de le Bret, company de Cyrano, mira el seu amic envellit pel dolor de la lluna. Foto: Bito Cels
