Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de febrer de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CONCERTS. En petit format i sense omplir les dues primeres files de la Sala Petita, el grup barceloní
4t 1a va presentar el seu segon disc, '
Pel·lícules', una orfebreria de sons i recursos instrumentals que potencien la veu gairebé 'zen' del cantant -cantautor-
Pere Jou.
Els sons electòrincs, conduïts pel teclista -al fons-, i l'ambientació boirosa van governar el concert Foto: Ramon Aran
Quart Primera (4t 1a) va presentar a la Sala Petita del Kursaal
Pel·lícules, el seu nou disc, que trenca amb l'estil pop-folk que els ha dut al reconeixement del públic català. Ara acaricien una música més vibrant, forta i electrica. Una aposta que pot fer basarda o por a com reaccionaran els seus seguidors, però que ens descobreix més intimament a Pere Jou, cantant, guitarrista i cap visible del grup, que reconeix que vol separar-se radicalment del primer disc,
El mon en un cafè (2010), que no acabava de ser representatiu del seu ideari musical.
De tota manera, ahir 4t 1a va tocar algunes cançons de l'àlbum que els va catapultar a l'èxit, conscients, de ben segur, que no poden trencar del tot amb el to càndid i manso de les històries quotidianes que expliquen cançons com
"Doctor". Dos àlbums publicats no ofereixen gaires possibilitats d'eludir cançons, tampoc, per a un grup que, malgrat tot, tot just comença.
Les cançons de
Pel·lícules giren al voltant de les relacions íntimes, els jocs de l'amor, la incertesa, la melangia o el perdó, cadascuna escrita com un relat, fins i tot com un guió, o així ho ha intentat Jou, el cervell, ànima i veu del "grup", que ha estudiat Comunicació Audiovisual. La imatge mental que ens basteixen aquesta nova línia de cançons és nodrida no nomès per la lletra, sino també, en la seva abscència, pel so, que adquireix un protagonistsme únic i complet. So i veu avancen d'una manera singular, però l'un no deixa de mirar l'altra. A més, la gestualitat del cantant, tòtem del grup, transmet la vivència de les lletres, la qual cosa sempre produeix un cert embaladiment estètic, com un hipnotisme sensorial, estètic, a partir de la vivència d'uns fets, d'unes idees, que li recorren el cos.
Algunes de les cançons del primer disc que van incorporar al concert, com "Cent anys" o
"El capità Poc", foren reeditades conforme a la nova manera del nou disc, "aquesta cosa nova", deia el cantant. Amb una nova pell més acústica, menys melòdica, més escapadissa i alhora greu, van adquirir un matís amb què prengueren més força i vivacitat.
Un dels moments més recordats és quan Jou va demanar al públic si havia seguit la seva crida a través de la pàgina del grup a Facebook per tal que els assistents duguessin una pel·lícula en cinta VHS. Només una noia [vegeu la foto] va seguir la consigna. En va dur dues.
Stalingrado i
Instinto básico. "Ja em perdonareu, però no hi ha color", va dir Jou, que va prendre la segona i la va introduir al televisor, volgudament vell?, que presidia el centre de l'escenari des de l'inici del concert. No és estrany que Jou triés
Instinto básico perquè els acompanyés: les seves cançons, i en particular, les noves intenten submergir-nos en els nostres instints, en el que ens domina de dins, en el que ens fa preciosos i alhora inesperadament cruels. La racionalitat no és Quart Primera.
El moment en què la 'fan' va entregar a Jou les pel·lis que duia Foto: Ramon Aran
Ara bé, també cal dir que tot i la fascinació que causaven unes imatges mudes com les de la pel·lícula embolcallades per les músiques, la primera cançó tocada a partir del 'play' va ser
"Doctor", la més coneguda del primer àlbum. També la més mansa i càndida. Com alguns sabreu, la primera escena de
Instinto... és un coit brutal, cosa que va embrutir la cançó, que versa sobre la condició social d'un jubilat, fins a instàncies que superaven la frivolitat. Això sí, la sincronia, involuntària esclar, entre els embats dels amants i el timbal del bateria va ser gairebé catàrsica.
Jou es va mostrar al llarg del concert molt juganer, interactiu amb el públic i bromista, molt més alliberat a l'escenari. Tot i el trencament amb el primer disc i el gust que desprèn per la música electrònica, de sintetitzador, Jou segueix incorporant l'element acústic en algunes cançons, animat-se a tocar sol davant el piano, intimant més amb el públic, tal com feia amb algunes cançons del primer disc. Ara ja ho fa en els concerts amb el grup, abans ho feia en 'bolos' sol. Vol ensenyar-se com el creador del riu de paraules de 4t 1a, va explicar que amb els 'solos' en piano pretenia mostrar al públic com ell componia les cançons a la seva habituació. Una guitarra, un piano, Ell i la seva esquena.
La temàtica malencònica ens pot jugar una mala passada i arrancar-nos un badall de tard en tard, però no hem de caure a la trampa. El conjunt musical no té menyspreu i s'ha d'agrair que Jou ens transmetés l'alegria i la passió que li suposa tocar quelcom més seu. Alegria i passió clares al final del concert, on ell mateix va fer un esforç final i, doblegat, va acabar tocant arran de terra, finiquitant el concert com si enterrés la guitarra, donant-li un descans més que merescut després de tants esgarips.
Tant o més interessants que les onades de veu de Jou van ser les respostes instrumentals de la guitarra, el baix i la bateria, que s'esquinçaven en les rèpliques, mentre la TV continuava d'icona Foto: Ramon Aran
