Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de febrer de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Jo sempre havia m'havia pensat que Salvador Espriu era manresà. No pas perquè m'ho hagués dit ningú més que la meva intuïció infantil com a lectora d'Assaig de càntic en el temple, on el poeta parla d'un lloc brut i pobre, dissortat i infeliç. Anys després vaig llegir els
Dublinesos, on James Joyce també em va semblar molt manresà, ja que hi parla d'una ciutat rònega i jesuítica, amb carrers marronosos, un riu que bruteja i molts ciutadans que n'emigren, com el mateix Joyce, que va escriure aquelles pàgines des de Trieste i París. Més endavant, quan vaig llegir
La ciudad de la niebla de Pio Baroja, vaig pensar que Baroja era el pseudònim d'algun cronista local veí del barri vell. La ciutat descrita és d'una sordidesa i una hostilitat tals que, fins i tot després de descobrir que es tractava de Londres, sempre vaig sospitar que mentre escrivia sobre els barris baixos de Londres pensava en la Manresa de
Plácido.
Els autors manresans, en canvi, sempre eviten parlar de Manresa. Amb poques, però molt honroses excepcions: Amat-Piniella, a
El casino dels senyors, ara en procés de reedició; Jaume Serra Fontelles, tant a
Desitja'm sort, Madeleine com a
Nit de vetlla; Llorenç Capdevila, que hi al•ludeix en diverses de les seves novel•les; Lluís Calderer, amb
La Seu se'n va a córrer món, i ara s'hi afegeix Genís Sinca, amb el retrat ben galdós d'una família manresana gens exemplar a
Una família exemplar.
Il·lustració: Laura Estrada
