Aquesta informació es va publicar originalment el 25 de gener de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
ENTREVISTA-DANSA. El ballarí
Ángel Corella (Madrid, 8 de novembre de 1975), coreògraf reconegut internacionalment, director de la seva pròpia companyia de dansa i antic membre de l’American Ballet, va presentar al teatre Kursaal l’obra de la seva companyia,
Barcelona Ballet, que estrenarà a Manresa el proper 3 de febrer. Nosaltres vam entrevistar un dels gurus de la dansa actual.
Vostè va decidir retirar-se de la reconeguda companyia de dansa American Ballet per a dedicar-se plenament a la seva pròpia companyia, Barcelona Ballet. Troba a faltar ballar a l’American?
Sí i no. Em vaig retirar de l’American Ballet l’estiu passat i va ser una decisió que em va costar molt prendre, perquè de moment sóc bastant jove. Un ballarí es retira al voltant dels 43 anys, i jo amb 36 ja ho vaig fer. Vaig prendre aquesta decisió perquè no podia compaginar les dues coses: no només ser ballarí de la nostra companyia, sinó també ser-ne el director i ser alhora ballarí d’altres companyies o com a artista convidat. L’American Ballet no s’ho va prendre gens bé, els fans dels Estats Units encara pitjor, però la nit del meu comiat va ser molt especial, cosa que farà que sempre estigui en connexió amb ells. Tot i així, estic satisfet de poder-me dedicar al 100% a la meva companyia.
Va anunciar que al 2014 obriria una escola de dansa a Figueres. Com està avui en dia aquest projecte?
De moment estem a l’espera de veure quin camí segueix la companyia. Si assoleix el volum necessari i tenim un teatre resident, seguirà endavant. Si no, probablement no tindrà cap sentit seguint fent més escoles quan no hi ha cap lloc on exhibir la feina feta. És molt trist el que ha passat fins ara, que ens hem estat formant aquí i hem hagut d’exhibir a fora, a l’estranger. Per tant, no volem seguir-hi contribuint mentre no s’aposti pel producte final.
Llavors, esteu a l’espera de la resposta del teatre del Liceu?
Sí, estem a l’espera de veure quin tipus de conveni s’aconsegueix amb el teatre del Liceu, per tal de ser-ne la companyia de dansa resident, com passa a gairebé a tota la resta de països: a Londres, per exemple, The Royal Ballet és la companyia resident a The Royal Opera House.
La seva opinió és que amb la crisi econòmica, els teatres nacionals haurien d’apostar per presentar companyies del país i no anar a buscar grans companyies de l’estranger, ja que els surt molt més car. A vostè li ha passat? Que amb la crisi econòmica s’ha trobat que l’han buscat més dins del país o, menys a l’estranger?
Nosaltres a l’estranger no hem parat de fer gires: l’any passat vam estar a Nova York en dues ocasions, a Los Angeles, Houston, Nova Orleans, Biarritz, Mèxic... aquest proper any anirem a Argentina i Uruguai. Fora, a l’estranger, no tenim cap problema. Ara està començant a activar-se més el tema a Espanya perquè a molts d’aquests teatres, el fet de dur una companyia de fora els és molt costós. Llavors, aposten per la nostra companyia, ja que és de qualitat i perquè ara amb la crisi tampoc els queda cap altre remei. Si no és per un tema artístic, que hauria d’haver sigut així, que sigui per un tema econòmic.
Llavors, és Espanya un dels paísos on hi ha menys cultura de dansa?
No, crec que no és que hi hagi menys cultura, sinó que s’aposta menys pel producte propi. No sé per què: o bé és inseguretat o bé és el fet que nosaltres tenim la mentalitat que: “si és de fora, és millor”. L’hem de canviar i si la crisi afavoreix a aquesta situació, doncs benvinguda sigui la crisi. Ens ha passat sempre, de sentir el típic comentari mentre actuem de: “són fantàstics, maravellosos, però no són tan bons com els russos”. Et sorprèn perquè moltes de les companyies russes que vénen a Espanya tenen menys nivell que la nostra. Aquest esnobisme és el que ens hem de treure del cap.
Corella va parlar de la situació de la dansa a Espanya i Catalunya. Foto: Clàudia Benavent
La vostra companyia va patir un ERE, i comptàveu amb uns 70 ballarins a la companyia. Avui en dia compteu amb 16. Com és el canvi?
És complicat, ja que fins que no es consolidi algun acord amb el Liceu tindrem una companyia més reduïda de moment. Tot i així, per a l’espectacle que oferirem la setmana que ve aquí a Manresa no necessitàvem més gent, és un espectacle que no requereix tanta gent com per exemple
El llac dels cignes . El que fem quan fem un ballet complet és contractar gent extra. Aquesta nova tendència l’estan utilitzant moltes altres companyies, tant l'English National Ballet, com altres, que els és impossible avui en dia mantenir en plantilla durant tot l’any tants ballarins. Quan en necessiten d’extres, fan audicions i els contracten.
L’espectacle que oferirà a Manresa és un mixt de tres coreografies: una variació de La Bayadère , Facing the light i Suspended in time , que passen des d’una variació de pur clàssic, per un neoclàssic amb música de Vivaldi i una amb música pop. Hi ha algun rerefons, algun valor o fil conductor que uneixi aquestes tres coreografies?
Jo crec que no, l’única forma d’enllaç és que sempre totes les peces tenen una base clàssica, estan coreografiades dins del repertori clàssic i amb tècnica clàssica. Hem escollit aquestes tres coreografies per tal de mostrar tots els estils: ballet clàssic, neoclàssic i contemporani. No s’ha de confondre la dansa contemporània amb la
dansa-teatre o expressió corporal, com passa amb moltes companyies que es fan anomenar
‘dansa contemporània’ , però no és res d’això. Vaig arribar a veure una companyia en què una noia dalt de l’escenari es dedicava a tirar paper de vàter d’una banda a l’altra de l’escenari. I això no és dansa: per a la dansa s’ha de tenir una formació, control del cos i tècnica. Fins ara la gent s’ha equivocat quan deien que era dansa contemporània. Dansa contemporània és
Suspended in time o
Facing the light .
Aquestes tècniques més modernes que treballa a les seves coreografies on les ha apreses? O d’on s’ha inspirat?
En realitat, totes les companyies del món de dansa clàssica ja fa temps que fan també coses neoclàssiques o contemporànies. Hi ha coreògrafs que fan un treball del moviment més contemporani, però sempre tenen formació i tècnica clàssiques que el ballarí ha de controlar. Fem com qualsevol altra companyia: els ballarins, per a poder fer bé el neoclàssic, també han de controlar molt el clàssic.
La variació de La Bayadère és la més clàssica de totes. N’ha sigut fidel a la variació o hi ha afegit algun matís o retoc personal?
He revisat l’obra original de Marius Petipa, el coreògraf original de l’obra, i n’he sigut fidel a l’original, totes les entrades, les sortides...
I per finalitzar, alguna recomanació per a veure el seu espectacle?
No, cap ni una, seure a la butaca i gaudir-ne. Això és el més important. I no oblidar que no cal ser un expert en dansa per venir a veure l’espectacle. Tot el contrari, quant menys s’entengui de dansa, millor, perquè tothom té ulls i no són pas per criticar o examinar; són simplement per gaudir-ne. I qui vingui i tingui ull crític i expert en dansa, segur que també en gaudirà, ja que és un espectacle on apareixen grans ballarins, grans coreografies i amb música de diferents estils.
