Lots de Nadal

Uns dies abans de Nadal, una mateixa situació va repetir-se en punts apartats de la ciutat i en diferents hores del dia. Tot d’una, sense convocatòria prèvia, un munt de ciutadans s’aglomeraven a l’entorn d’algú o alguna cosa –fins i tot van arribar a deturar el trànsit, quan el fet s’esdevenia al mig d’un pas zebra o en un semàfor– i, immòbils, giraven el cap, tots vigilant en la mateixa direcció, com després de passar un famós o un cos de bandera. Però no, no es tractava de cap atropellament. Tampoc de cap personatge mediàtic o d’un reclam carnal. L’atracció no consistia tant en la persona –sovint anònima, discreta i vergonyosa– sinó en l’embalum que duia agafat de la mà. Era com un maletí, però de cartó i més alt que no pas ample, amb una nansa i uns dibuixos d’art kitsch, que tant podien simular unes flors, una llaçada de cinta ampla o una espelma resplendent. Quan la mà es movia, si paraves bé l’orella, podies percebre un fregadís subtil, cristal•lí i vidriós, el qual deixava de sentir-se quan el portador s’aturava, interceptat per una multitud expectant i encuriosida. Potser aleshores no era audible perquè se sentia massa allò que alguns anomenen soroll ambiental. Tothom es preguntava què devia haver-hi a l’interior d’aquella de capsa de sabates tan especial, però ningú no sabia què respondre. Tampoc ningú no s’atrevia a preguntar-ho obertament. Com a màxim, de tant en tant algú s’acostava discretament a l’home o la dona –no s’hi veien nens portant aquelles estranyes càrregues– i, simulant que s’ajupien per cordar-se les sabates, hi atansaven el nas per intentar esbrirnar-ne l’olor. En certa ocasió, un jaio d’edat avançada va recordar, gràcies a la memòria olfactiva, que allò devia ser un lot antic de Nadal. Ningú se’l va prendre seriosament, perquè trobaven poc creïble que allò fes llum, encara que només fos per Nadal.