Quin ciri que s’ha muntat
amb l’incendi de la Seu!
4.000 llànties enceses
han cremat, com bé sabeu,
una tomba d’un canonge,
una obra que no té preu,
una escultura barroca,
digna de ser en un museu.
Després d’aquesta desgràcia,
després d’un fet tan galdós,
que em disculpi santa Llúcia
i el més dòcil dels rectors,
però ha quedat més clar que l’aigua
que el sentiment pietós,
si no està posat al dia,
molt sovint és perillós.
Confiem que ressusciti
de les cendres d’alabastre
un cop més el sant canonge
i s’arregli aquest desastre,
que si perdem patrimoni,
per a Manresa va el pollastre;
i que ens guardi santa Llúcia
de fer el cec i fer el sapastre.
Com que no sóc president
del Congrés dels Diputats
permeteu-me, bona gent,
quatre versos ben dictats,
una encertada nadala,
que m’envia en Vilamala:
«I va ajaure el nadó en una menjadora,
per a ells dos no hi havia recer en aquell hostal».
Venien de molt lluny cercant un tros de sostre
que els resguardés del vent i del fred hivernal,
i encara avui cueja aquella vella història;
ben cert que ens incomoda. No és això, Nadal?
«Hi havia allí a la vora, a prop de la contrada,
uns pastors que guardaven de nit el seu ramat».
Avui també nosaltres que hem perdut bous i esquelles,
vetllem que la llopada no ens prengui identitat,
que el verb que ens agermana i fa que siguem poble
ressoni a la muntanya, al pla i a la ciutat.
«No tingueu por: –diu l’àngel— us duc la bona nova.
Un món nou és possible; la salvació és real».
L’estel que ens il•lumina i lluu en nostra bandera
ens doni braó i força per viure l’ideal.
Si hem engendrat un somni que ens redimeix de veres,
amunt i via fora! Anem cap al portal!
