Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de desembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
ENTREVISTA-TEATRE. L'actor
Jordi Boixaderas (Sabadell, 12 de juliol del 1959), un dels clàssics del gènere dramàtic català, va interpretar el paper d'Elomire a l'obra
'La Bête', dirigida per Sergi Belbel. 'La Bête' planteja el debat entre el teatre culte, representat per Elomire, i el popular. Boixaderas aposta més aviat pel teatre que pretén anar més enllà de la quotidianitat.
Jordi Boixaderas, assegut a la platea del Kursaal, abans d'escenificar 'La Bête'. Foto: Ramon Aran
Vostè interpreta el dramaturg de prestigi, culte. ¿Si hagués pogut escollir, hauria triat Elomire o el paper del dramaturg més popular, Valere?
Home, el de Valere és molt més atractiu des del punt de vista d'un autor. El que passa és que no penso que sigui l'actor adequat per fer-ho.
Per què?
Perquè necessita dibuixar un tipus de personatge extrovertit, encantador per la seva manera de ser, amb uns ritmes vitals que no són la meva especialitat. No ho acostumo a fer. Evidentment que, si ho hagués de fer, ho faria. Però penso que els repartiments sempre han d'estar en consonància amb el que et costa menys de fer. Si no, és buscar-se feina inútilment. El Jordi [Bosch] o l'Anna [Lizarán] estan molt més a la vora d'aquest tipus de personatges que jo.
L'obra planteja la dicotomia entre el teatre més culte i elitista i el teatre potser més popular, amb més voluntat d'arribar a la majoria del públic. Si s'hagués de decidir per un dels dos enfocaments, per quin es decantaria?
No podríem dir que l'obra és un discurs crític per defensar una postura o una altra. L'obra el que fa, com en general fan les obres de teatre, és crear dos pols que produeixen un camp de tensió dintre. L'autor del text [David Hirston] diu que un dia es lleva sent Elomire i un altre sent Valere. Depèn de com t'ho miris, de les circumstàncies personals d'algú que es dediqui a això, hi ha dies que penses que és veritat, que amb entretenir n'hi ha prou, que la gent ja té prou problemes. I entretenir ja és fer un gran servei a la societat. Hi ha dies que penses "bé, no". Entretenir i prou és, d'alguna manera, deixar de lluitar, dimitir de l'esperit crític.
¿El fet que l'obra acabi amb la marxa d'Elomire, que se'n va elegantment deixant clar que creu en el teatre que representa, és una manera de dir que el teatre culte sempre perdrà la batalla si no té una mica de voluntat d'acostar-se al públic?
No ho crec. El teatre és de les coses que necessita menys suport econòmic perquè es pugui realitzar. Una persona amb una cadira pot fer una obra de teatre al mig del carrer. Molt sovint aquell teatre que està més encoixinat, més subvencionat i més ben tractat és el que es mor abans, abans que aquell que té dificultats per crear i que es veu obligat a inventar per buscar coses atractives per a la gent. Penso que la marxada de l'actor, en aquesta història, és una picada d'ullet a la biografia de Molière. Molière va estar un temps sota els auspicis d'un noble al Llenguadoc i finalment va acabar a la cort de París. A París va fer justament això: convertir els seus textos, que eren tragèdies i teatre absolutament d'idees, en teatre d'idees però, a més a més, còmic, amb un component popular.
Els crítics han subratllat que Elomire és l'anagrama de Molière, atribuint-li tot el caràcter de Molière. Però, en realitat, Molière també és a Valere. En certa manera, és una dicotomia falsa perquè ell també representa el vessant més còmic.
De fet, li deien que, fins i tot volent fer teatre seriós, feia riure. Era un home que tenia una vis còmica a pesar d'ell com els passa a còmics com el Capri. Expliquen del Capri que una vegada, potser és una llegenda, va sortir a l'escenari i va dir: "he de suspendre la funció perquè s'ha mort la meva mare. Perdonin". I la gent es va pensar que feia una broma. I va començar a riure. Són gent que realment tenen una vis còmica que no la poden evitar. Molière no era un home especialment dotat per a les tragèdies i, en canvi, el dia que es va decidir a agafar una escombra i fer un número de la comèdia de l'art el rei i la seva cort es van morir de riure. I a partir d'aquí va decidir que havia d'incorporar aquest do natural al seu estil de teatre i a la seva manera de treballar.
Jordi Bosch va haver d'assumir el paper d'Anna Lizarán [qui havia d'interpretar Valere de bon principi, però una malaltia li ho ha impedit] . Suposo que Bosch és una bèstia, pel fet d'haver-se d'aprendre un monòleg d'uns 40 minuts rimat, amb menys de tres setmanes.
Sí, sí. És una proesa, evidentment.
Com s'explica?
Personalment, no m'ho explico de cap manera. Estudiar un text no és tant una qüestió de dedicar-hi 24 hores al dia. Almenys per mi. És dedicar-hi les hores i anar-ho paint, que vagi impregnant. A mi els textos se'm queden al cap d'un temps d'estudiar-me'ls. No per molt que me'ls estudiï al cap del dia se'm queden més. És estudiar un tros, dormir-lo. L'endemà un altre tros, dormir-lo. No he provat mai de fer una cosa com la que ha fet el Jordi Bosch. Ho trobo molt arriscat.
El fet que el text sigui rimat ho facilita?
Sí. Això és cert. El vers es va inventar perquè mnemotècnicament fos més fàcil d'aprendre. No és tant d'admirar això com la valentia d'exposar-se a sortir a l'escenari, tenir un monòleg de 25 minuts en què ningú et pot ajudar ni et pot fer saltar un paràgraf i fer-ho una mica a pèl.
¿Com s'ha d'interpretar que l'última obra que dirigeix Sergi Belbel [sent director artístic del TNC] és una en què es planteja la tensió entre el teatre més culte i el més popular?
Doncs li va caure una mica del cel quan li van donar, se la va llegir... Va pensar que era una cosa en la qual se sentia identificat. Ja no tant personalment potser com pel fet que ha estat un debat viu durant la seva gestió al davant del Teatre Nacional. Possiblement a una altra persona li hauria passat el mateix. El problema és sempre el mateix: tirem una mica més cap a aquí, tirem una mica més cap a allà. ¿Intentem que vingui gent al teatre o intentem fer un teatre molt contemporani, molt basat en les avantguardes, molt punter, però que no sigui a l'abast de la majoria de la gent? S'ha de buscar l'equilibri. No crec que sigui un debat inherent a la gestió del Sergi. Si hi hagués hagut una altra persona, s'hauria plantejat igualment. Potser li haurien dit que fas unes obres que la gent que paga impostos no les entén. I, per tant, també estàs estafant. Una gestió d'un teatre públic sempre és una negociació d'aquest estil.
La resposta són les taules, l'empat entre una manera de fer teatre i l'altra?
La resposta és trobar l'equilibri en cada moment. L'equilibri just. El Sergi, des del primer dia que vam començar fins a l'últim dia, i no exagero, als assajos es moria de riure. Li agradava molt el personatge. És bastant difícil això. Les coses fan gràcia el primer dia que les llegeixes, però quan portes dos mesos sentint els mateixos textos a l'escenari, arriba a un punt que ja te'ls saps. Ell la va riure fins a l'últim moment. La va disfrutar, potser, més ell que ningú.
¿Esperàveu que La Bête tingués una bona rebuda del públic català, una obra que ja no s'estila en ser teatre en vers?
No em sembla que el teatre en vers no s'estili. A la gent li agrada sentir poesia. Li agrada. És una cosa agradable. Hi ha determinats textos que el fet d'estar dits en vers guanyen un efecte de color, un efecte tècnic que els fa més passadors i aquest és un cas, penso.
Però no és una cosa habitual a casa nostra. Abans es feien en vers els autors clàssics, però en les adaptacions actuals el vers es perd. Com si es volgués dir que l'espectador actual espera trobar-se amb obres no rimades, en prosa.
Penso que és una moda i fins i tot una mania que les coses han de sonar quotidianes. I que si no, no són interessants. Em sembla que és una espècie de fixació que té la gent. Una moda que suposo que ve de les escoles americanes d'interpretació o no sé què exactament. Una cosa quotidiana no té per què ser més interessant. En absolut! Al contrari. La quotidianitat ja la vivim, no? La mania de veure'ns retratats en el que veiem respon al narcisisme que tenim com a societat. Però el que ens passa a nosaltres no és interessant per si mateix. És interessant perquè ens passa a nosaltres i ens ho volem tornar a menjar i veure-ho des de fora. Les coses que li passen a la gent, com es relaciona la gent avui dia no és especialment interessant. Veure una obra en vers i unes qüestions que no són quotidianes no té menys interès pel fet de no parlar tal com parlem nosaltres.
Si hagués pogut acabar l'obra [en què Elomire, el dramaturg culte, marxa mentre resta a la cort el dramaturg popularesc Valere], l'hauria acabada igual, més enllà de la picada d'ullet biogràfica a Molière?
Sí, penso que sí. No escric ni escriuré mai, però penso que està ben acabada. Amb un truc de dramaturg molt savi: donar la paraula a aquell qui ha estat perdent tota l'estona. Equilibrar el fet que hi hagi hagut una persona que no ha parlat pràcticament en tota la funció. Li dóna l'últim torn de paraula. Se li dóna l'oportunitat de girar la truita.
És una marxada d'heroi, en certa manera?
És una marxada semblant a la de
El Misantrop. No sé si d'heroi. No penso que quedi com un heroi. El que [Elomire] posa damunt l'escenari són raons i arguments. És aquesta idea que recull molta gent. Ara se m'acut Passolini. Que la frivolitat és una forma de feixisme. La buidor, això de posar-se a mirar la tele i deixar el servei en blanc, és una forma de feixisme. Una forma específica del capitalisme per exercir domini sobre la gent.
Per tant, se sent identificat al personatge d'Elomire.
Si no m'hi sentís un mínim d'identificat, no el podria fer. Intento posar-me en el seu lloc. El que passa és que no tot és això.
Totes les masses piquen.
Exacte. Estaríem sempre amb una cara de pal increïble i arribaríem a l'absurd. És el que li passa al misantrop. Arriba un moment en què la solució que té és dissociar-se de tothom i anar-se'n a viure sol. No pot aplicar tota l'enteresa moral en una societat en què s'ha de negociar constantment la convivència amb els altres.
