Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de desembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CRÍTICA-TEATRE. Una comèdia amb ressons tràgics del nord-americà David Hirston s'ha ensenyorit amb el color del vers al Kursaal.
'La Bête', dirigida per
Sergi Belbel, és un tribut al teatre i a la vida del comediògraf francès més important del segle XVI, Molière. Una obra que, malgrat els excel·lents versos adaptats al català per Joan Sellent, no val la pena.
Jordi Bosch, marit d'Emma Vilarasau, amb estètica daliniana, ha assumit el repte de ser la Bèstia. Foto: David Ruano
Us direu els que no vau poder anar ahir al Kursaal a veure
La Bête i que encara no n'heu comprat l'entrada: "Aquesta obra la precedeix molta fama. I un magnífic repartiment. I faran teatre en vers!" Cert. Tot cert. I els actors són excel·lents: Jordi Bosch, Jordi Boixaderas, Abel Folk i Carles Martínez. Enceguen de tant com brillen. No és culpa seva. De la mateixa manera que els periodistes bavegen quan senten a parlar d'una novel·la sobre la professió, els dramaturgs tenen la flaca d'avorrir-nos amb les seves misèries en lloc de fer teatre més enllà del melic. Però no tots tenen la gràcia d'un Xavier Bosch a
Se sabrà tot ni d'un Billy Wilder a
Primera plana . Hirston no té gràcia, malgrat els premis que atresora i l'èxit de públic. Almenys la nostra gràcia. Jutgin per vostès mateixos.
Teatre culte vs teatre popular
Com que la nostra intenció és que si tenen res mínimament interessant a fer aquest diumenge, es deixin estar de teatre rimat, els en farem un resum. A la França cortesana del sis-cents, un dramaturg de prestigi, Elomire (Boixaderas), anagrama de Molière, rep la intrusió de Valere (Bosch), un bufó de carrer, a la seva companyia, per ordre del seu mecenes, el príncep Conti (Folk), que atribueix a Valere una mena de talent teatral innat. El príncep sap que Elomire és el geni, però li recrimina que s'hagi tornat avorrit, que s'hagi estancat, per la qual cosa decideix que Valere li faci "competència sana". Conti raona que si treballessin plegats el teatre més culte i el que té una pretensió més popular, més costumista, més pensat per entretenir que no fer pensar -això ho diuem nosaltres-, si treballessin plegats, dèiem, la fusió resultant seria el teatre total, mentre que separats, dant-se l'esquena, hi perden els dos. Hi estem d'acord. Un drama amb somriure és més dramàtic. I una comèdia sense drames enterrats per les rialles no faria la mateixa gràcia.
Elomire no pretén cedir als designis del seu protector, pensa que el teatre que representa Valere és "buit", només rima, només treballa el "com" i no el "què". L'etern debat entre la forma i el contingut. Les paraules o el missatge, com si fos un debat realment possible. Fons i forma són inseparables. En teatre, en poesia i -també- en novel·la.
Al final, Elomire, que recorda el personatge d'Alcest del molierià
El Misantrop, decideix abandonar la cort abans de cedir. ¿La seva marxa és una manera de dir-nos que és impossible l'entesa entre el teatre d'idees i el costumista o popularista? No. La lectura que en fem és que l'ego dels artistes motiva la creació de capelletes que exageren les diferències dels uns i els altres per reforçar-ne la identitat, unes diferències més mentals que no reals. Els bons dramaturgs són els eclèctics. Els tragicòmics. Totes les masses piquen. Ara bé: només marxa Elomire. La seva companyia es queda a la cort, al costat de Valere. Si les masses s'han de picar, les idees tenen la batalla perduda a curt termini. No es pot girar del tot l'esquena a la vida. Perquè la vida, el públic, necessita reconèixer-s'hi mínimament. Però la vida, sense més, sense res que la transcendeixi, no perdura. A la llarga, les idees guanyen la batalla. Però mai soles. Mai. Ors amb Bibiana Ballvé, encara que sembli grotesc. Molière.
Per què no ens ha agradat
No comprem l'obra perquè ens ha avorrit. La gràcia del vers no és prou poderosa perquè restem embadalits durant dues hores. Ni tenen prou gràcia monòlegs de 25 minuts només dedicats a reforçar l'egocentrisme hipòcrita i bon xic irònic de Valere. No ens ha agradat perquè la temàtica la jutgem poc interessant. Ja hem dit que el conflicte entre fons i forma, avui en dia, ja hauria d'estar resolt. Ben mirat,
La Bête és un anacronisme com la moda retro de fer teatre en vers i pel·lis en blanc i negre. Tot torna, cert, però
La Bête no és més que un tribut a un autor del sis-cents i un cant, un de tants, a la resistència de l'artista a l'hora de fer art per l'art. Un de tants. Amb tants artistes protagonistes, potser no en quedaran que facin art de veritat.
Les bèsties
Bosch té la sort de representar el paper més interessant. Valere és un pur instint versificador, un egòlatra absolutament irònic, un tret que no fa joc amb l'estupidesa que demostra en certs moments. Bosch té el repte de dur la batuta rítmica a partir de la direcció del gest patètic i les seves mirades de geni inspirat -no en va la vestimenta i l'aspecte recorden Salvador Dalí, que encara rep clatellades pòstumes com la que Espriu li ventà en vida. Bosch s'acomoda en el personatge en un monòleg inicial de més de 25 minuts en què l'electricitat en la parla i els moviments l'esgoten, literalment. Sua com un condemnat a galeres. Un monòleg que és representatiu de l'obra. Malgrat que parlin, els protagonistes no dialoguen. Al llarg de l'obra els respectius egos no fan més que mantenir converses paral·leles sense disposició de cedir.
Boixaderas parla poc. Però el poc que ho fa, és d'una ironia majestuosa. En el to, més que en el text. Elomire respon amb el somriure, més que no pas amb la paraula. Boixaderas té traça a dibuixar somriures grecs de l'època arcaica, els dits hieràtics, que en aquelles estàtues no deien res, però en Elomire són la prova de conservar la dignitat.
Abel Folk es passeja novament per l'escena. Sorprèn quan es treu una perruca que teníem per cabell natural. Testa pelada. Folk amb barba i bigoti i calb és un retrat perfecte de Lenin. Perdonin el símil, però no hem pogut fer altra cosa que pensar en el bolxevic cada vegada que intervenia el noble. Quina gràcia, no?
Belbel ratifica el prestigi com a director amb una estructura cohesionada. La criada Dorine obra i tanca l'obra amb una música solemne de fons, trencada, esqueixada, per unes riallotes, a l'inici i al final. Tragèdia i comèdia. Indissolubles. Experimentar i entretenir-se. És l'última obra de Belbel com a director artístic del TNC. Un manifest teatral que l'ha d'esperonar d'ara endavant a no girar del tot l'esquena ni a la vida ni a les idees. Però un manifest que s'ha fet llarg i pesat. Malgrat les arts de Belbel i Sellent. Hirston no es mereixia tanta dedicació.
Boixaderas, a l'esquerra, i Martínez, a l'inici de l'obra Foto: David Ruano
