Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de desembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Benvolguts germans i germanes, ara que Convergència i Unió és en un punt de la seva història en què s’encreuen passat i futur i les urnes la castiguen, potser també és idoni plantejar que, en l’equilibri territorial i en les comunicacions entre Manresa i Barcelona, el pujolisme i —que Déu el perdoni— ens va fer més mal que bé. És clar que Juli Sanclimens va inaugurar l’autopista entre Terrassa i Manresa com un equipament futurista que ens obria a la metropolitinitat, però els anys i el pes dels interessos empresarials han demostrat que l’actual C-58 ha estat un bunyol car, infrautilitzat i vergonyós. A ulls de l’Altíssim, i ja posats a fúmer-li pel broc gros, els interessos ocults de les concessionàries d’autopistes i el referent Abertis —capitanejat per un Salvador Alemany que assessora el president però escanya el seu poble-- són una absoluta vergonya. La constatació que, a fe de Déu, els catalans som cornuts i paguem el beure. El resultat de tot plegat a la Catalunya central és una C-55 obsoleta, col•lapsada i sinistra. L’eix del Llobregat és la via de referència perquè, ho sap tothom i Déu ho avala, l’autopista i els túnels de Vallvidrera són una alternativa per als rics —que van a esquiar camí de la Cerdanya barcelonauta— i per als conductors de les poques empreses que, ara per ara, es poden permetre pagar peatges.
La resta de mortals —entre ells molts camions, transportistes i autònoms, circulen per la C-55 sense solució de continuïtat i n’augmenten el cabal de trànsit fins a la insostenibilitat. El traçat paral•lel al curs de riu té punts molt negres, és insuficient i pateix, constantment, les conseqüències de les temeritats de conductors que tempten massa la sort en una via excessivament perillosa. La solució transitòria per antonomàsia —Déu sap que la veig quan vaig a missa de vespre a Montserrat a purificar l’esperit— és instal•lar aquelles caixes de taronja llampant amb un radar (o no) a dins a fi i efecte de dissuadir la circulació dels vehicles a una velocitat massa elevada. Pessigolles a l’alta taxa de sinistralitat de la carretera en qüestió... Ara que no n’hi ha ni cinc, qualsevol plantejament de gran infraestructura sembla una broma. I la gran solució: el desdoblament, no és un bufar i fer ampolles. Ben sabut és que la fe mou muntanyes, però, en aquest cas, dubto que sigui capaç d’empènyer les de Montserrat i obrir una escletxa en el Baix Llobregat per facilitar el traçat d’un nou vial sense que costi un ronyó. Que Déu hi faci més que nosaltres...
Il·lustració: Aida Cantero
