
Quin record en té de les monges de Casa Caritat? Ens ensenyaven a estudiar, cosir, fer costures i mitja. Trèiem profit de cada punt si no arribava l’agulla, perquè ens deien que el dimoni feia una pilota de tot el que fèiem malbé, així que no es podia malbaratar res. Havíem d’aprofitar tot el paper fins a les vores. El dimoni el tenien ficat al cos!
Quina impressió li va causar el Colegio Nacional del Pare Algué? Cada dia ens feien estimar la bandera de l’àliga. A la primeria de la celebració del 24 de gener, quan van entrar a Manresa, anava amb la meva tieta, que tenia nou anys més que jo i recordo que si ens trobàvem amb la banda municipal que voltava per la ciutat tocant l’Himno Nacional, quan els vèiem ens havíem d’aturar i aixecar la mà. N’hi havia que se n’anaven per un altre carrer, però si els ensopegaven se la carregaven. Per Manresa corria la guàrdia mora amb les seves capes blanques. N’hi havia molts i anaven ben equipats.
Bombardeigs
Què ha retingut a la memòria, sobre la Guerra Civil a Manresa? Recordo que la sala més fonda del soterrani de la Fàbrica Nova de Manresa la van arreglar per als fills dels treballadors, com a refugi per protegir-nos dels bombardeigs. Era al costat on hi havia la filatura. Hi anàvem quan sonava la sirena d’alerta. Hi havia una bombeta molt petita que feia molt poca llum i una comuna on només hi havia un wàter, de manera que no s’acabava mai la cua de gent. Teníem el llit al costat d’una paret de la porta d’entrada, ja que els infants de nit i dia érem a la fàbrica. La meva mare ja hi treballava, però anava a casa a fer el menjar. Nosaltres, els nens i les nenes, quan no bombardejaven sortíem a la plaça del Remei a prendre el sol. Vivíem a la carretera de Santpedor, prop dels dipòsits vells, a les anomenades cases del Jorba, d’on vèiem el rellotge de baix a l’estació. Al davant hi havia un safareig molt gran on anàvem a rentar la roba. Allà ens van fer com un refugi amb terra i canyes, on tenia un espai on m’hi arrecerava. Ens deien que per a les bombes no servia, però si per evitar la metralla. Quan tocaven les sirenes ens hi amagàvem. Ens feien posar un cordill al coll amb un bastó que ens havíem de col·locar a la boca, perquè no se’ns tallés la llengua.
Recorda efectes concrets dels bombardeigs? Sí, a la carretera de Santpedor van matar la mare d’un meu amic i a la Pujada Roja anàvem a jugar a cuc i amagar a la casa ensorrada, al costat d’on hi ha el bar Berga, i durant molts anys s’hi podia veure el forat prop de la carretera on van matar dues nenes germanes.
D’on treien el menjar? Un germà de la mare feia estraperlo i de vegades li anava a buscar coses i el meu avi portava productes de l’hort, ells en deien camp, que tenia al Poal.
Què en recorda del pare quan va haver d’anar a la guerra? No havia fet el servei militar perquè tenia un dels números alts. Però durant la guerra el van enganxar com als de la quinta del biberó, que eren els més joves, però també va afectar els més grans, que van ser els últims de marxar. Va estar a la darrera batalla de l’Ebre. Ens deia que mentre estaven enraonant els mataven quan estaven en xaboles, de sis en sis. Es va trobar amb nois de disset anys, els biberons, i ens deia que era com portar-los a l’escorxador. En van matar molts.
Com va viure el seu pare el final de la guerra? El meu fill Robert va veure al col·legi Renaixença el nom del meu pare entre les llistes dels desapareguts. En veure que l’aigua del riu baixava vermella de tanta mortaldat va decidir canviar de bàndol. Era la gran desbandada del final de la guerra. Va pensar en la família i li va sortir bé, gràcies a Déu. La mare cada dia li enviava una carta i sempre les hi retornaven. Al cap d’un any va rebre una carta amb un retrat i tot! (aquí s’emociona, perquè van saber que era viu). Explicava que el van posar a la secció d’Intendència, on va estar bé. Quan va arribar a Manresa va anar a treballar a la Pirelli, on li van donar una bicicleta Orbea, i jo la feia servir per anar a buscar el pa a cal Tapias.
I vostè, com la va viure? Era amb els treballadors tancats al soterrani de la Fàbrica Nova, on ens van dir que sortíssim que la guerra ja s’havia acabat. Vam pujar cap dalt, on la guàrdia mora de Franco ens va repetir que s’havia acabat i ens van donar xocolatines. Ens deien que ara aniríem molt bé, però llavors va venir la fam.
«A la Renaixença hi ha el nom del pare a les llistes dels desapareguts. Va canviar de bàndol»
Fam i racionament
Com va ser la vida durant els primers anys de la postguerra? A principis del franquisme, el pa ens el racionaven, d’un dia per l’altre, dos-cents grams per persona. Eren temps molt difícils, no hi havia sabó per rentar la roba. La mare feia cendra, com una nina amb roba, per poder-la rentar. Més endavant van arribar les cartilles de racionament i anàvem a una botiga, on ara hi ha l’Orquídia, al costat del cinema Apolo, on fèiem una bona cua per recollir arròs, sucre, pa i em sembla que oli. Una mica més amunt de la Bonavista hi havia el taller Torras, on el pare hi feia quatre hores. D’aquestes extres de tota la setmana podia anar a buscar un pa d’estraperlo el dissabte. A l’època, els estraperlistes es van fer rics!
Com és que treballés en diversos pobles del Bages? Ens desplaçàvem sovint a diferents pobles de la comarca, en funció del lloc on el pare trobava feina i de ben joveneta vaig entrar a treballar fent bitlles, a la filatura i al teixit. Totes les colònies tèxtils aprofitaven l’aigua del riu per fer anar les turbines. Arreu hi havia fàbriques tèxtils. A Callús recordo perfectament les fàbriques de cal Cavaller, cal Cortés i la colònia Antius.
Havia vist treballant menors de catorze anys? Em sembla que hi podien anar a l’edat que volguessin i n’hi havia de més joves, d’estranquis. Però només ho vaig sentir a dir a la fàbrica dels Tovots. Es comentava que apagaven els llums i s’amagaven a les fosques per evitar represàlies. Va ser Franco qui va fer legislar que no es podia treballar fins als 14 anys.
On van anar a viure quan es van casar? A casa de la sogra, que vivia a Sant Fruitós. Anava per jove! No és com ara que tothom es posa per ell. La meva sogra es va morir a conseqüència d’una feridura (sempre se n’havien dit feridures, no ictus com ara). La majoria dels avis es ferien: n’hi havia que duraven més que d’altres.
Després de casada sempre ha viscut al carrer Padró? Sí, però primer al número 107 i quan Joan Descals va marxar d’on vivim ara, el 142, ens la va vendre, amb moltes facilitats. Descals era catedràtic en Llengua i Literatura angleses i va ser membre de la Comissió de Política Cultural de la Generalitat per CiU als inicis dels anys 80 del segle passat. Ara viu al Vendrell. El meu home tenia la fusteria al costat i ell hi havia tingut l’Acadèmia. Allà on dormo el meu fill hi va estudiar el batxillerat i s’examinava al Peguera.

Fàbrica del Guix
Com recorda la visita del Franco el 1947? Quan treballava al Guix, ens van fer anar a rebre’l. Vam fer festa a totes les fàbriques i vam estar moltes hores esperant que arribés a la plaça de Sant Domènec, on ens van concentrar obligatòriament, perquè si no hi anàvem ens amenaçaven de treure’ns el jornal. Però el més important és que aquell dia vaig conèixer el meu marit. Tenia 17 anys i vaig anar-hi amb una colla d’amigues i darrere hi havia una colla de xicots, entre els quals hi era ell.
En quines condicions treballàveu a la fàbrica del Guix? Al Guix vaig passar molta calor a l’estiu, perquè deien que la bogor anava més bé pel fil. I de soroll tant com vulguis. A vegades, dormint a casa, em semblava que encara sentia el soroll de les corretges. Treballàvem molt. La fàbrica era de Bertrand Serra. Després vaig passar a la fàbrica que els mateixos amos tenien a Sant Fruitós i vaig acabar a la Minorisa, dins del recinte de la Fàbrica Nova de Manresa. Al Guix sovint ens havíem d’estar amb els braços plegats perquè ens treien la llum a causa de les restriccions elèctriques.
Com s’hi desplaçava? Amb autobús, però quan vaig tenir el Fermí, com que només donaven una hora per anar a donar de mamar i mitja hora per sopar, l’aprofitava per anar a peu fins a Sant Fruitós i després retornava cap a la fàbrica del Guix.
Què recorda de l’època de les vagues reivindicatives? Al Guix n’havíem fet bastantes. Eren vagues de braços caiguts, en què no fèiem res. Vaig veure que per Manresa corrien els cavalls amb la policia, però al Guix no hi van venir per res. No me’n recordo gaire bé. I, al final, a la Fàbrica Nova vaig participar en una vaga durant la crisi del tèxtil.
Per què va passar a la fàbrica Bertrand Serra de Sant Fruitós? Perquè ens van traslladar del Guix a Sant Fruitós. Però en aquesta segona etapa no hi vaig estar gaire, perquè quan va néixer el Robert, primer era la família i em vaig dedicar a cuidar els fills. Hi havia monges per cuidar-se’n, però sempre estaven constipats. N’hi havia tants que amb el mateix mocador els mocaven tots! Així que vaig llogar una dona que gairebé s’emportava tota la setmanada.
Quan va tornar a treballar va anar a la Fàbrica Vallés i Solà de Sant Fruitós. Com va ser? Una veïna, la Soledat de cal Fusteret, va ensenyar-me a fer teixit de quadre i l’encarregat, Joan Castellà, em va contractar. Era anant cap al Bosquet i em quedava una mica més a prop que la Bertrand Serra de Sant Fruitós. Portava quatre telers. Va ser la primera fàbrica que va parar per la crisi del tèxtil. Recordo que ens van reconèixer sis mesos i prou. No ens van donar ni un cèntim més. El 1975 la va comprar Planas Oliveras per fer gasses, el 1986 la van tancar i la van enderrocar el 2007. Actualment hi estan fent pisos.
Bertrand Serra
Quantes hores feia a la fàbrica de Sant Fruitós Nova i com era la feina? De les deu del vespre a les sis del matí. Cobràvem cada setmana i anàvem a preu fet, segons el que treballàvem cobràvem. L’encarregat ens donava el sobre. Recordo que en d’altres fàbriques un rellotge marcava el que produíem. Si la maquinària fallava, els ingressos minvaven.
El setembre de 1981 es va cremar la Fàbrica Minorisa de Manresa, oi? Feia poc que havíem tornat de les vacances i efectivament ens van dir que s’havia cremat aquella quadra.
Va sentir a dir que ho podien haver fet els responsables per cobrar l’assegurança? Això no ho sé. Es van sentir comentaris, però la qüestió és que vam plegar, perquè tant era morir de gana com morir de treballar, que ens en fèiem un tip. Així que cap a casa i ja no vaig treballar més. Ens van anar arreglant l’atur, que s’anava allargant i poc o molt sempre vaig anar cobrant.
Cap al final feien horaris estrambòtics i especials? Sí, perquè la crisi del tèxtil es notava força. Tenia una amiga, la Paquita Rebordosa, que treballava només el cap de setmana, dotze hores els dissabtes i els diumenges. Aquest torn no el vaig fer mai.
Quines conclusions en treu de tots els anys de treballar al tèxtil? Quan vaig començar a aprendre de teixir fèiem anar dos telers, quan em vaig casar en fèiem anar quatre i quan hi vaig tornar en fèiem anar quaranta. Els primers anys havíem de treballar amb llançadores i bitlles. El que fèiem molt era nuar, que era la feina principal de fer roba. Després van posar-nos paratrames i paraordits, que aturaven els telers quan es trencava un fil. A més, hi van muntar revòlvers que carregàvem amb unes quantes llançadores amb bitlles plenes i ja no calia enfilar-les. Els torns de matí i tarda tenien mitja hora per esmorzar o sopar, però les de nit havíem de treballar de les deu del vespre fins a les sis del matí sense parar. Ens havíem de posar un tros de pa a la butxaca i anar menjant quan podíem. Quan ja es podia anar a votar, les que treballaven de dia tenien quatre hores, però a les de nit no ens les van donar mai.
El 1960, l’empresa Bertrand Serra la va traslladar del Guix cap a Sant Fruitós, però no hi va estar gaire perquè “quan tenies la criatura, només ens donaven sis setmanes” i va haver de deixar la feina per cuidar els dos nois. Al cap d’un any va portar el Robert a la guarderia de les monges del Sagrat Cor i va entrar a treballar a la fàbrica Vallés i Solà, de Sant Fruitós. S’hi va estar sis anys, fins que l’empresa va parar per la crisi del tèxtil. Va anar a fer hores a la carnisseria de Cal Fusteret, on escorxava conills i pollastres. A continuació va treballar poc temps a la fàbrica tèxtil d’Horta d’Avinyó. Va estar cinc anys sense feina i va fer de “mestressa i minyona de casa”, fins al 1975, en què va retornar a la fàbrica Bertrand Serra de Sant Fruitós, on treballava de nit sota la direcció d’Amadeu Casals. Quan van tancar el torn de nit, les treballadores de Sant Fruitós van passar a la Fàbrica Nova de Manresa. Tot i així, quan tenien una comanda que els convenia “ens feien venir a Sant Fruitós, una teixidora, una ajudanta i un posapeces” i després tornaven a Manresa. Era el mateix amo i mantenien els telers guardats a l’empresa santfruitosenca. Recorda que de dia treballaven i quan marxava el torn de tarda anava a tancar la porta i al matí, a tres quarts de sis, l’anava a obrir. El 1982 van tancar la fàbrica de Sant Fruitós i el recinte fabril va ser enderrocat el 2015. A Manresa, com que els telers ja estaven ocupats, la van posar a fer bitlles i repassar peces fins a donar-li telers. Dins la Fàbrica Nova treballava a la nau de la Minorisa, travessava tot el pati per sortir per la porta principal cap al Remei. Va plegar quan es va cremar la nau, el setembre de 1981. Sempre li ha agradat molt ballar i encara ho fa a l’Esplai de Sant Fruitós. De jove havia anat a l’Ateneu de Sant Vicenç, i alguna vegada a La Gàbia de Manresa. Hi anaven tota la família, quan vivien a la Pujada Roja. “Encara recordo quan els Planas Oliveras van posar els primers dos o tres telers a l’entrada de casa seva. El seu pare portava el carro del blanqueig i sé que se’ls va morir una nena de sis anys de menjar mores, quan vivien a la Torre d’en Carreras”. Sempre li ha agradat fer labors: ganxet, mitja i jerseis. De jubilada ha fet classes de memòria, anava a gimnàstica i feia manualitats al Casal de la Generalitat: pintar coixins, miralls...